Viatge en el temps

Entrevistar al segle XXI algú que ha nascut al XIX sembla impossible. Jo ho he fet. I sense ouija. No era cap celebritat, però la tarda que vaig passar amb Josep Forcat a Torres de Segre ja fa més de deu anys em va marcar profundament. Havia nascut el 1896. M'explicava anècdotes de quan era petit i no podia evitar de pensar en Unamuno. En què aquell padrí ja era un xiquet que corria per Torres quan es va produir el desastre del 98. Els seus records eren una invitació a fer un viatge en el temps que no entrava en el gènere de la ciència ficció. No havia participat a la Guerra d'Àfrica perquè ja estava lliure de quintes. Tenia 40 anys quan va esclatar la Guerra Civil. Havia estat testimoni de tots i cadascun dels episodis del segle XX. Però hi havia més substància en la història en minúscules. No havia sortit mai de Catalunya, però tenia més lliçons de vida per donar de les que mai t'ensenyaran en cap màster. Només li trobava una pega al present: la solitud. I no era perquè la família no hi estigués a sobre. Els seus néts, que ens acompanyaven, el tractaven amb respecte i veneració. Però tenia raó. La longevitat té un preu. “Podria anar al casal de jubilats, però no sé amb qui posar-me, tots són tan joves!” En aquell moment la presidia un fill seu. Era un insòlit anacronisme. Tenia dos germans. Un que també passava dels cent i l'altre que li faltava poc pel segle. Tres germans que havien vist passar en cotxe a Alfons XIII quan va visitar les obres del Canal de Seròs. Però no era això el que enyoraven, sinó l'olor del pa acabat de fer i el gust del pollastre. “Ara la carn no té gust a res”. Aquestes petites coses que no es poden posar en un sobre dels que facturen a la caixa B són les que donen sentit a la vida. Portava més anys vidu dels que havia estat casat. De viatge de nuvis no va anar gaire lluny. A Lleida. Però ben bé que s'ho van passar al cine. “Abans les pel·lícules eren millors”. Vaig pensar que es referia a actors o temàtiques. Però no. “Era més divertit anar comentant la pel·lícula, ara això que hagis d'estar tan callat...” Increïble: per a ell el cine d'abans era cine mut! Per a què vols diners si mai no podràs ser tan ric com aquest home agraït d'haver vist com avançava el món. La paraula progrés tenia un altre significat quan sortia dels seus llavis. Ens ho hem trobat tot mastegat.

El retrovisor. (Segre 1-2-13)