Et dec un bolero

(intent de carta -de desamor- a Félix Pardo)

Lleida, 29 de febrer de 2012

Enyorat Félix, he de començar amb una nota preliminar: no t'espantis, si us plau.

Si després de tants anys m'he decidit a demanar la teva adreça no és per a perseguir-te ni molt menys incomodar-te. En circumstàncies normals, entenc els codis elementals de la comunicació i tinc més o menys clar que si algú no em truca és perquè no vol parlar amb mi. Però per alguna estranya raó tinc la necessitat de dir-te que em va alegrar molt retrobar-te, ni que fos casualment. I que vaig lamentar en l'ànima haver perdut el contacte. Ha passat molt de temps i crec que mereixes saber que ara que jo ja sóc com eres tu entenc les teves raons. Em va costar molt. Sento haver forçat tant la màquina. Ara sé que ningú pertany a ningú. Que tot és més fàcil i, alhora, més complicat. Ara entenc la teva darrera carta, quan em parlaves d'allò que queda malgrat els anys i els danys. Era preciosa. Això no té mèrit perquè tu sempre has escrit molt bé. Però era preciosa. Ara sóc jo qui pensa exactament això: que malgrat tot, ha quedat alguna cosa. Ja no sonen boleros a la nostra banda sonora. Em fa riure pensar que un dia em vaig creure que si tu em deies vine ho deixaria tot. Però penso que va ser molt bonic estimar-te amb aquesta desesperació. Amb el mateix patetisme amb què Brel es conformava a ser la teva ombra, l'ombra de la teva mà, l'ombra del teu gos. Ara no en tindria prou. Ja no sóc invisible. Potser per això em sento amb forces per fer-te saber que malgrat les pors i les inseguretats, mai no vaig ser tan nena com tu et pensaves. Aquella càndida Lolita era un personatge. Un personatge que podia a arribar a ser ferotge amb els depredadors que et rondaven. Mereixes saber que et vaig espantar moltes candidates a ocupar el meu lloc. Vaig ser cruel i mesquina. Però són delictes que ja han prescrit i no tinc ganes de confessar. M'estimo més aprofitar aquest paper per desfer estúpids malentesos que m'han turmentat durant massa temps.

Sí, eres el centre del meu món, és cert. Però jo ja no era un satèl·lit que et voltava el dia que et vaig trucar per convidar-te a passar el Nadal a casa meva. Segur que va semblar un intent maldestre i desesperat, però va ser una absurda confusió. Aquell matí m'havies trucat contra pronòstic i m'havies desitjat bones festes amb el teu inequívoc accent estranger. Tan inesperada va ser aquella trucada, que amb l'excusa que portava el cap moll i ho estava deixant tot perdut, vaig penjar-te per guanyar uns minuts. Per recompondre'm. Tu et vas fer el boig i això em va divertir i tot. Amb la seguretat que em donava que m'haguessis enyorat, vaig ser valenta i decidida. Oberta. Llençada. No vas venir, però tant era. M'havies trucat! En plena eterna sobretaula familiar va tornar a sonar el telèfon. El Sebastià em preguntava amb falsa irritació si encara no m'havia eixugat els cabells. No podia ser! No podia ser! Tenia tantes ganes de sentir la teva veu que vaig pensar que eres tu. Ni el dia que et vaig portar un pom amb dues gardènies no m'havia anat el cor tan accelerat. No tenia remei. Havia fet el ridícul. Un ridícul espantós. No m'estranya que marxessis. Que tornessis a la teva terra. Mai no vaig pensar que aquí hi deixaves més coses que el meu difús record, potser per pur instint de supervivència. Així que un dia que a l'editorial anaven bojos perquè la il·lustració de portada no funcionava jo vaig proposar de treballar sobre una foto vella. Una foto que em vaig fer a Peníscola. Tinc les mans a la butxaca i el cap cot malgrat l'impressionant mirador que hi ha al meu davant. El rètol dóna una pista: “calle del Olvido”. Un oblit impossible. El meu interès en publicar aquella portada era estrictament professional. Una fugida endavant quan no tens el temps al teu favor i no vols ni pensar en les conseqüències d'incomplir terminis. Però sí, no et negaré que també va ser una concessió a la nostàlgia. Un adéu íntim. Un homenatge privat. O això em pensava. “Saps qui va venir aquest cap de setmana?” I no, no ho sabia. Però amb la meva antològica mala sort només podies ser tu. Vas tornar a temps de veure la meva foto en tots els suplements literaris, d'assaborir cadascuna de les engrunes d'amor que havies deixat al teu pas. De compadir-te del meu cor trencat en ple dia de Sant Jordi. Segur que fins i tot vas pensar d'enviar-me una rosa, com qui envia una corona de morts.

En fi, que l'abril és un mes molt cruel. Això també m'ho vas ensenyar tu.

No sé si acomiadar-me amb fúria i per sempre o dir-te que tinc ganes de tornar-te a veure. Les dues coses serien certes.

Teva sempre, malgrat tot. 
A. 

Judici a un poeta

M'agrada mirar enrere. Què els he de d'explicar, si aquesta secció es diu El retrovisor! Però això no vol dir que faci de la nostàlgia una religió. Em fa ràbia no coincidir amb Manrique, però malgrat tot, els temps passats van ser pitjors. Parlem amb molta alegria -potser massa- de censura. I no entenc com les generacions que ens precedeixen no ens donen un parell de mastegots i ens fan callar. Amb les nostres consignes caducades semblem senyorets d'aquells que escriuen, per mala consciència, poesia social. No me n'aniré als anys quaranta per explicar què és la censura. No. Maig de 1980. Al carrer Cavallers hi conviuen en promíscua harmonia prostitutes i universitaris. Al Roser, que encara depenia de la Universitat de Barcelona, es crea una revista irreverent que es bateja amb el nom d'una botiga de condons del barri: La Higiènica. Un estudiant de quart curs de Geografia i Història, Cèsar Alegre, hi publica un poema que a algú no li agrada. Barreja sexe i religió. Franco ha mort, però el franquisme no. El denuncien. El fiscal demana tres mesos d'arrest major, multa de 20.000 pessetes i sis anys i un dia d'inhabilitació especial. Poca broma. La policia entra a la facultat de Lletres i segresta els 16 exemplars que queden de La Higiènica -la tirada era molt d'anar per casa, de només 200-, així com 18 planxes d'offset. Hi ha protestes, vagues d'estudiants, actes de suport a Lleida i arreu protagonitzats per Montserrat Roig o Maria Aurèlia Campany... Però el cas va tirar endavant i el 1981 aquest noi va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d'inhabilitació. Es recorre i s'arriba al Suprem, que ara fa trenta anys, el 1982 (el 1982!) ratifica la sentència per vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos de les persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica. Com no s'ha d'entendre que Felipe González arrasés proposant un canvi. Necessitàvem un canvi. Ens era urgent. Però mira, em contradic i em poso nostàlgica. Aquells que exercien la llibertat d'expressió sabent què s'hi jugaven em mereixen tot el respecte. Per signar amb nom i cognoms, a pit descobert. Em costa d'entendre que al 2012 algú s'amagui rere un pseudònim per driblar una suposada censura. És una manera covarda de frivolitzar un tema massa seriós. O potser és que sóc una ingènua.  

El Retrovisor, publicat a Segre 27-7-12

Mostillo, per compassió

A casa meua s'hi va cometre un assassinat múltiple. Ho vaig descobrir el dia que una amiga em va portar uns retalls de diaris esgrogueïts que havia trobat a les golfes. La prova del cotó eren les fotos. La façana estava igual que als anys trenta, era perfectament reconeixible. Hi havia moltes imatges. Una de macabra mostrava un nen irreal, gitat a sobre d'un llit que situava al pis de baix. Era com un flashforward d'una escena de Los Otros: estava mort. Era una de les víctimes. Un dany col·lateral, sembla ser. L'enverinadora que faria córrer rius de tinta era una serial killer en versió rural. Va matar l'home, la sogra, els cunyats i el fill de la parella, que encara no havia fet els dos anys. És un d'aquells temes molestos, que tothom sap, però ningú en parla. Fent un cop d'ull a les hemeroteques t'adones que la Xatola, que així era coneguda la dona, va marcar un poble. El va estigmatitzar. Els diaris de l'època van fer un seguiment del cas al més pur estil O.J. Simpson. Només cal posar 'envenenadoras' al google -el plural és perquè la mare d'ella va ser condemnada com a còmplice- . Potser més que la foto de la criatura morta, em va impressionar veure la cua de gent que s'afilerava al carrer per aconseguir entrar a l'antiga Audiència i veure el show en directe. Som a la República. El judici se celebra amb jurat popular. Conscient que viurà el seus quinze minuts de glòria, la Xatola no decep. Es depila les celles, s'aprima, es treu el mocador del cap, es pinta els llavis, es pentina amb ondes d'estrella de Hollywood... Les cròniques són una lectura d'estiu més que recomanable. Els periodistes se n'enamoren. El que va començar com una sòrdida història de cobdícia miserable -miserable literalment, no hi havia res a heretar- degenera en una competició entre mare i filla per mostrar-se com a víctimes acusant-se l'una a l'altra. I, fins i tot, inculpant els morts per maltractes i vexacions, d'aquí que es condimentés el mostillo amb verí per a rates. De petits ens vam fer un tip d'invocar els esperits dels pobres desgraciats que van morir a casa. Als anys setanta les psicofonies eren rutinàries. Però res. La línia del més enllà la tenia ocupada Jiménez del Oso. Puerto Hurraco ens redimiria. Ja ningú recorda a les pèrfides enverinadores. Hem caigut de la divisió d'honor de la crònica negra. I que duri.

El Retrovisor, publicat al diari Segre (20-7-12)

Un dissabte de 1936 (II)

"La Pasqua de 1936 la colla de la Federació de Joves Cristians de Catalunya vam guanyar el concurs de caramelles. Ara pot semblar una tonteria, però en aquell moment, el concurs tenia la seva importància.  No hi havia discoteques ni res semblant, així que els joves ens les preparàvem molt bé i cantàvem peces bones, no com ara. Ens havíem presentat nosaltres, els de Joventut Catòlica, els d’Esquerra Republicana i els del Casal Català. I vam guanyar. El premi el vam deixar per a l’estiu, per al 18 de juliol, quan havíem previst de fer una excursió a Montserrat". (...) "Hi havia rumors d’una sublevació militar, però res de seriós. Vam pensar que seria com a l’octubre del 34, però perquè tothom es quedés més tranquil es va ajornar la sortida una setmana. Ja no la faríem aquesta excursió".

"Ara pot semblar estrany que el 19 de juliol les notícies encara fossin incertes, però cal recordar que en tot Cervera només hi havia una dotzena d’aparells de ràdio. I em sembla que encara exagero. Així que el 19 de juliol es va inaugurar el cine del Casal, com estava previst. La primera sessió es va fer, però la segona ja es va suspendre. No se sabia ben bé què passava, però s’ensumava que n’era una de grossa."

Records de Joan Salat, exalcalde de Cervera i combatent de la lleva del Biberó (fragments d'una entrevista inèdita)

Un dissabte de 1936 (I)

"L’estiu de 1936 estava estudiant de valent. Em quedaven dues assignatures per acabar el doctorat en Dret i me les havia deixat per al setembre, així que el 18 de juliol era a Lleida, preparant-me els exàmens. L’aixecament de Franco em va sorprendre, com a tothom. Aquell era un dia aparentment normal. Però no ho va ser. Van sortir  soldats al carrer que declaraven l’estat de guerra i als llocs més cèntrics de Lleida hi havia piquets i joves que els hi donaven suport. Joves com jo, amics meus -alguns-, que portaven la camisa de Falange. Em va impactar moltíssim. Recordo, sobretot, el lloc de guàrdia que hi havia a la cruïlla de Cavallers amb el carrer Major, perquè hi vaig veure un amic a qui no m’esperava trobar. La gent estava angoixada i pendent de què passava a Barcelona. No es va respirar fins que després d’una lluita curta però intensa es restableix l’ordre a la capital catalana. Pendents de la ràdio, vam conèixer la derrota relativament ràpida de les tropes del general Goded".

"Era d’Esquerra Republicana. De Joventut d’Esquerra Republicana-Estat Català, el partit que havien fundat els meus avantpassats i que formava part d’ERC. Érem gent de la petita burgesia il·lustrada. I estàvem sorpresos. Sorpresos i espantats pel que estava passant. Pels excessos que es cometien al carrer. Encara me n’avergonyeixo. És increïblement decebedor constatar que podem arribar a ser unes bèsties. Va arribar un moment que semblava una competició a veure qui en matava més. Aquí perquè hi havia molts incontrolats que actuaven en nom de la república, i a l’altre bàndol... només cal recordar les matances de Badajoz, Pamplona, Sevilla i la Corunya. Tot molt desagradable. ...Érem pitjor que una bèstia. Una bèstia desenfrenada".

Records de Víctor Torres (fragments d'una entrevista inèdita)

Malgrat tot, amics. Francisco Pons, carnet de Falange número 1 de Lleida i exalcalde franquista i Víctor Torres, històric dirigent d'ERC i secretari del president Irla a l'exili.  

Pobres de nosaltres

Toca cantar el Pobre de mí a Pamplona. Pobres de nosaltres, efectivament! Que s'acabin les festes de Sant Fermí és la menor de les nostres preocupacions. Potser per això el subconscient, que va per lliure, ha optat per una associació d'idees insensatament optimista i m'ha portat a un estiu en què vam ser feliços. Hi ha records que són tan nítids que et fan dubtar. Tan reals que no els trobes documentats. Però no, no pot ser que m'ho inventés. Hi va haver un juliol en què la llimonera va anar a 125 pessetes el quilo. Acostumats a rebre per totes bandes i amb la terrible riuada del 82 tan recent en el nostre record, no ens en sabíem avenir. No tinc ni idea de quin any era. No recordo el número, només les lletres: J i K, sobretot K. No és cap jeroglífic. Aquella tardor, tothom que li va convenir es va canviar el cotxe. De tractors també se'n van comprar uns quants, però jo no m'hi fixava tant. És per les matrícules L-J i L-K que calculo que estic parlant del 1984 o 1985. Jo era adolescent i potser per estar en aquella edat indeterminada que t'allunya de la canalla, però encara no et deixa pertànyer al món dels grans, estava més atenta a tot el que passava al meu voltant, preparant-me per a quan fos el meu torn. Va ser com un llarg 5 de gener. Sabíem que tard o d'hora passarien els Reis i cobraríem la collita. Estàvem excitats i nerviosos, amb ganes que arribés la festa major per esbravar-nos. I tant si ho fèiem. Mentre es penjaven paperets de colors als carrers senties un mugit sever que et posava els pèls de punta. Ja havia arribat el camió de bestiar que portava les vaquilles. Una por estranya et feia pessigolles. Uns quants remolcs a les cantonades estratègiques i tot era a punt per a l'encierro. Un pregó advertia que qui no volgués pols no anés a l'era. Jo no sabia si en volia. Ara pot semblar irresponsable, però a partir dels 10 o 11 anys, t'afegies a la festa. Quan les soltaven, un soroll infernal de peülles que no era capaç de tapar els batecs del teu cor desbocat. T'emboties en una entrada aguantant la respiració i t'admiraves dels nois que exhibien testosterona. Potser va ser l'últim any. Ens vam anar civilitzant. Europa ja no era la frontera dramàtica on cremaven camions carregats amb fruita de Lleida, sinó que en formàvem part. Havíem avançat molts anys en molt poc temps. Retrocedirem?

(*)El Retrovisor. Publicat al diari Segre (13-7-12)

L'estiu que vam ser feliços

(*) Versió ampliada del Retrovisor publicat a Segre (13-7-12)

Toca cantar el Pobre de mí a Pamplona. Pobres de nosaltres, efectivament! Que s'acabin les festes de Sant Fermí és la menor de les nostres preocupacions. Potser per això el subconscient, que va per lliure, ha optat per una associació d'idees insensatament optimista i m'ha portat a un estiu en què vam ser feliços. Hi ha records que són tan nítids que et fan dubtar. Tan reals, que no trobes documentats. Però no, no pot ser que m'ho hagi inventat. No. Hi va haver un estiu als anys vuitanta en què vam ser feliços. Va fer tanta calor com sempre, i al matí l'aigualera també ens deixava xops. Però es collia amb més ganes: la llimonera anava a 125 pessetes, pràcticament el doble del que era habitual. Cent vint-i-cinc pessetes! Eren molts diners, semblava impossible. Ja tocava una alegria després de la terrible riuada de 1982. No tinc ni idea de quin any era. La nostra felicitat no va ser notícia. I a les hemeroteques no he pogut seguir el rastre d'aquests quilos de peres tan ben pagats (per variar). Segur que van fer cap a Alemanya, però ves a saber quin va ser el motiu que va disparar tant els preus. No recordo el número, però recordo les lletres: J i K, sobretot K. No és cap jeroglífic. Aquella tardor, tothom que li va convenir es va canviar el cotxe. De tractors també se'n van comprar uns quants, però jo no m'hi fixava tant. En poc temps, les matrícules L-J i L-K es van fer ames del poble. Era ben curiós. És per aquest detall que he calculat que estic parlant de l'estiu de 1984 o 1985. Fa molt temps, en tot cas. Jo era adolescent i potser per estar en aquella edat indeterminada que t'allunya de la canalla, però encara no et deixa pertànyer al món dels grans, estava més atenta a tot el que passava al meu voltant, com si em preparés per quan fos el meu torn. 

El color d'aquell estiu, fos quin fos, era metal·litzat. Així li'n deien -i encara se'n diu, em sembla- a un dels extres que més a gust es pagaven dels cotxes que sortien dels concessionaris. No vaig entendre mai què tenia de metàl·lica aquella pintura que em fascinava. Aquells colors suaus i indefinits dels Renault 9 i 11, dels Ford Escort, dels Peugeot 205... més aviat semblaven fets amb purpurina. I consti que d'això n'entenia, que encara me'n quedava al set de maquillatge fantasia de la Señorita Pepis. 

Però no avancem esdeveniments, que la flota automobilística va tardar una mica més a arribar. Una cosa és que la llimonera anés a 125 pessetes el quilo (cinc vegades més que la xifra màgica per la qual multiplicaven les secretàries de l'Un, dos, tres) i una altra de molt diferent era cobrar-ho, que fins que no feia fred no es veia un duro de la collita. Aquell estiu va ser com un llarg 5 de gener. Sabíem que tard o d'hora passarien els reis. I estàvem excitats i nerviosos, amb ganes que arribés la Festa Major per esbravar-nos una mica. Quan els paperets amb serrells de colors ja guarnien els carrers i la garbinada els hi treia una melodia secreta i sensual, arribava al poble un camió de bestiar que tenia com a destí un corral del carrer Nou. Hi passaves per davant quan anaves i venies de les piscines. Instintivament, te n'allunyaves en sentir mugir. La porta de fusta feia de sordina, però sabies que allà dintre hi havia vaquilles. Una por estranya que et feia pessigolles s'apoderava de tu. I per fi arribava el dia. Soroll de remolcs buits i veus joves. De palets que es descarregaven sense massa miraments i advertiments de dones grans que demanaven prudència i ningú no els hi faria cas. Tot era a punt. Un pregó recomanava a qui no volgués pols, que no anés a l'era. Jo no sabia si en volia. Ara pot semblar molt irresponsable, però a partir dels deu u onze anys, t'afegies a la festa. Els tractors que tancaven els carrers s'omplien de curiosos. Un palco rural i segur per no perdre's detall. Els més valents esperaven els animals al carrer Sant Jaume. Baixaven la costa de Santa Anna fent un soroll infernal amb les peülles. Ressonava amb tanta força, que era com la bateria de l'orquestra que tocaria al vespre a l'envelat i se t'acabaria posant a la panxa a cada cop de plateret. Només uns quants es quedaven al mig del carrer. Nosaltres de seguida ens embotíem en una entrada. Tothom deixava la porta oberta, perquè les cases servissin de burladeros. Els porters automàtics eren patrimoni de la ciència ficció. Una empenta i ja eres a bon resguard. Senties passar les vaquilles a l'exterior, a un pam just d'on eres tu, aguantant la respiració. El cor t'anava a cent. Una pujada d'adrenalina que et feia sortir altre cop a admirar-te dels que corrien al davant com si aquells animals que tu veies monstruosos fossin uns gossets enjogassats que busquen una pilota. 

Havia sentit a dir que una vaquilla tossuda no es va conformar a perdre de vista els seus perseguits i va entrar en una casa. No ho sabia del cert, però la idea espantava. No a tothom. Aleshores el poble era ple de joves estudiants vinguts d'arreu de l'Estat que amb l'etiqueta de hippies penjada a l'esquena venien a collir per treure's un extra per passar el curs. Portaven una bafarada d'aire fresc. Aquelles tardes en què jugàvem als Sanfermines no n'era prou conscient, però ara necessitaria la veu de Félix Rodríguez de la Fuente per descriure algunes escenes. La testosterona anava a raig. Hippies i mascles alfa del poble competien per les mateixes noies. Totes amb texans i la samarreta blanca amb la llengua dels Stones, l' uniforme festiu de la penya. Un de fora exhibia músculs penjant-se en un balcó mentre les vaquilles passaven per sota, fregant-li l'esquena. Just al davant,  un ferro que sobresortia d'una la façana li servia a un autòcton per repetir la proesa. Que un s'atrevia a tocar una bèstia, l'altre feia com que la torejava amb la samarreta que prèviament s'havia tret per exhibir el seu estat de forma. 

Potser va ser l'últim any. Ens vam anar civilitzant. Europa ja no era la fatídica frontera on cremaven els camions que carregàvem de fruita, sinó que en formàvem part. La transició ens havia fet avançar molts anys en molt poc temps. Però res no surt de franc. I un dels peatges que vam haver de pagar per ser moderns va ser la prohibició d'aquests encierros d'anar per casa. Què injust que ho trobava! Ara que ens tocava a nosaltres fer el paper de damisel·les que xisclen amb falsa preocupació quan veuen amenaçada la integritat física dels seus pretendents. 

El primer any sense vaquilles es va organitzar una baixada de barques pel riu. El cas era jugar-se-la. Quan un és jove se sent immortal. L'estiu següent ja no es va deixar fer. Els hippies ja no hi eren.   Així com les fosques orenetes van tornar puntuals a la cita de cada any, aquests estudiants que tants cors trencaven es van quedar a casa seua o se'n van anar de vacances. Érem europeus amb tots els ets i uts. Ja no estàvem disposats a fer feines brutes i mal pagades. Ja no es considerava una aventura carregar-se una motxilla a l'esquena per anar treballar lluny de casa i dormir al ras. Va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar al mapa. 

Als cines triomfava la versió cinematogràfica de 1984, de George Orwell. Aquell futur imaginat és ara un passat remotíssim. Qui ens ho havia de dir! 

El Clot del Dimoni

Espai Cultural dels Canals d'Urgell. Diguem-ho clar: espanta una mica. A mi també em feia mandra, ho reconec. Però hi vaig anar per feina i el que m'imaginava que seria un matí sentint a parlar d'hectàrees i metres cúbics envoltada de maquinària agrària es va convertir en un apassionant viatge en el temps que em va descobrir el Clot del Dimoni. El Segre era tan a prop que gairebé es podia sentir la remor del riu, però en aquella plana aspra i eixuta no hi arribava l'aigua. Durant generacions, els pagesos es van esllomar per fer produir una terra eixorca que els condemnava a la misèria. Però es resistien a abandonar-la. Algun dia es podria foradar una de les serres que li fan de tap al riu i s'aniria a buscar l'aigua. Algun dia. El 1346 es troba documentat el primer projecte del que seria el canal d'Urgell. N'hi hauria molts d'altres. I tots fracassaren. Per fi, el 1853 comencen les obres. És la bona. La serra del Montclar és el primer escull que cal superar. El túnel, de cinc quilòmetres, serà l'obra pública més complexa del seu temps. Es necessiten 110 quilos de pólvora diaris per anar obrint pas. L'enginyer en cap Domingo Cardenal Gandesegui mobilitza un petit exèrcit format per 6.000 homes que treballaran en condicions duríssimes. Entre ells, 977 presidiaris dels penals de Burgos i Tarragona, com era habitual a l'època. Hi mor molta gent. Les esllavissades són contínues. Les malalties s'escampen com plagues bíbliques. Però es creu tan fermament en el projecte, que un dels presos que hi treballa per força deixa escrites les seues penalitats en un insòlit to d'esperança. Les Coplas del Canal de Urgel, subtitulades Lamentos de un condenado a cadena perpetua que se halla en el canal de Urgel a su querida madre, conformen un document únic en què s'hi relaten atrocitats explicades per algú sense futur que, paradoxalment, té una confiança cega en el destí que està ajudant a escriure. És fill del Clot del Dimoni i, per tant, sap què significarà que l'aigua del Segre baixi per aquella mina que no sembla acabar-se mai. Ell potser no ho veurà, però el somni de tants avantpassats acabarà fent-se realitat quan el 25 de març de 1862, ara ha fet 150 anys, Josep Mestres, d'Agramunt rega la finca Tarassó i fa història. Primer capítol. La resta, als baixos de la Casa Canal de Mollerussa. No se'n penediran. De res.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (6-7-12)