Pobres de nosaltres

Toca cantar el Pobre de mí a Pamplona. Pobres de nosaltres, efectivament! Que s'acabin les festes de Sant Fermí és la menor de les nostres preocupacions. Potser per això el subconscient, que va per lliure, ha optat per una associació d'idees insensatament optimista i m'ha portat a un estiu en què vam ser feliços. Hi ha records que són tan nítids que et fan dubtar. Tan reals que no els trobes documentats. Però no, no pot ser que m'ho inventés. Hi va haver un juliol en què la llimonera va anar a 125 pessetes el quilo. Acostumats a rebre per totes bandes i amb la terrible riuada del 82 tan recent en el nostre record, no ens en sabíem avenir. No tinc ni idea de quin any era. No recordo el número, només les lletres: J i K, sobretot K. No és cap jeroglífic. Aquella tardor, tothom que li va convenir es va canviar el cotxe. De tractors també se'n van comprar uns quants, però jo no m'hi fixava tant. És per les matrícules L-J i L-K que calculo que estic parlant del 1984 o 1985. Jo era adolescent i potser per estar en aquella edat indeterminada que t'allunya de la canalla, però encara no et deixa pertànyer al món dels grans, estava més atenta a tot el que passava al meu voltant, preparant-me per a quan fos el meu torn. Va ser com un llarg 5 de gener. Sabíem que tard o d'hora passarien els Reis i cobraríem la collita. Estàvem excitats i nerviosos, amb ganes que arribés la festa major per esbravar-nos. I tant si ho fèiem. Mentre es penjaven paperets de colors als carrers senties un mugit sever que et posava els pèls de punta. Ja havia arribat el camió de bestiar que portava les vaquilles. Una por estranya et feia pessigolles. Uns quants remolcs a les cantonades estratègiques i tot era a punt per a l'encierro. Un pregó advertia que qui no volgués pols no anés a l'era. Jo no sabia si en volia. Ara pot semblar irresponsable, però a partir dels 10 o 11 anys, t'afegies a la festa. Quan les soltaven, un soroll infernal de peülles que no era capaç de tapar els batecs del teu cor desbocat. T'emboties en una entrada aguantant la respiració i t'admiraves dels nois que exhibien testosterona. Potser va ser l'últim any. Ens vam anar civilitzant. Europa ja no era la frontera dramàtica on cremaven camions carregats amb fruita de Lleida, sinó que en formàvem part. Havíem avançat molts anys en molt poc temps. Retrocedirem?

(*)El Retrovisor. Publicat al diari Segre (13-7-12)