divendres, 6 de juliol del 2012

El Clot del Dimoni


Espai Cultural dels Canals d'Urgell. Diguem-ho clar: espanta una mica. A mi també em feia mandra, ho reconec. Però hi vaig anar per feina i el que m'imaginava que seria un matí sentint a parlar d'hectàrees i metres cúbics envoltada de maquinària agrària es va convertir en un apassionant viatge en el temps que em va descobrir el Clot del Dimoni. El Segre era tan a prop que gairebé es podia sentir la remor del riu, però en aquella plana aspra i eixuta no hi arribava l'aigua. Durant generacions, els pagesos es van esllomar per fer produir una terra eixorca que els condemnava a la misèria. Però es resistien a abandonar-la. Algun dia es podria foradar una de les serres que li fan de tap al riu i s'aniria a buscar l'aigua. Algun dia. El 1346 es troba documentat el primer projecte del que seria el canal d'Urgell. N'hi hauria molts d'altres. I tots fracassaren. Per fi, el 1853 comencen les obres. És la bona. La serra del Montclar és el primer escull que cal superar. El túnel, de cinc quilòmetres, serà l'obra pública més complexa del seu temps. Es necessiten 110 quilos de pólvora diaris per anar obrint pas. L'enginyer en cap Domingo Cardenal Gandesegui mobilitza un petit exèrcit format per 6.000 homes que treballaran en condicions duríssimes. Entre ells, 977 presidiaris dels penals de Burgos i Tarragona, com era habitual a l'època. Hi mor molta gent. Les esllavissades són contínues. Les malalties s'escampen com plagues bíbliques. Però es creu tan fermament en el projecte, que un dels presos que hi treballa per força deixa escrites les seues penalitats en un insòlit to d'esperança. Les Coplas del Canal de Urgel, subtitulades Lamentos de un condenado a cadena perpetua que se halla en el canal de Urgel a su querida madre, conformen un document únic en què s'hi relaten atrocitats explicades per algú sense futur que, paradoxalment, té una confiança cega en el destí que està ajudant a escriure. És fill del Clot del Dimoni i, per tant, sap què significarà que l'aigua del Segre baixi per aquella mina que no sembla acabar-se mai. Ell potser no ho veurà, però el somni de tants avantpassats acabarà fent-se realitat quan el 25 de març de 1862, ara ha fet 150 anys, Josep Mestres, d'Agramunt rega la finca Tarassó i fa història. Primer capítol. La resta, als baixos de la Casa Canal de Mollerussa. No se'n penediran. De res.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (6-7-12)

6 comentaris:

  1. Massa curt t'ha quedat aixó... Lo del canal es la Ponentiada, la construcció més épica... Hi havia un colló de captius carlins cavant allá... Un día tens que mirar més histories de regants... Una any tremendo que el Segre baixaba baix i es va haber d'alimentar la cequia de Torres a cubos... Després, la masacre de Torres, i a l'edat mitja, el setge d'almenar pels lleidatans.... HAHAHAH, que els hi vam abaixar els fums a aquestos chulillos d'Almenar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com si no coneixes a l'Anna Barcala: 2.340 caràcters. I d'aquí no pots passar. Realment, és un tema que desconeixia completament i he trobat fascinant!!!!

      Elimina
    2. Per cert, Lluís, t'envio per mail un avançament editorial que segur que a tu et mola.

      Elimina
  2. Jo, el mite

    Jo, que no sóc jo, que sé qui sóc i que no ho sé.
    I qui sóc jo? Misteri grandiós per sempre més.
    Fins que no hi sigui. I fins després. I abans de ser aquí també.
    Què hi havia en mi, quan vaig néixer, dels meus avantpassats?
    Què hi havia de cadascú d’ells? De la cara, dels ulls, del nas?
    I quan jo ja no hi sigui, quines conseqüències se’n derivaran?
    Només sé del que no sé, i del que sé no en sé res.
    Quina treta, quin joc és aquest?
    Només tenim el llenguatge dels somnis:
    els d’abans i els de després,
    i per a tant, a tots ells m’encomanaré.

    Ramon
    P.D. Bones vacances. I a reveure!

    ResponElimina