Hi ha records que es poden flairar. De petita,
l'olor dolça dels garrofers de Gandesa em feia marejar. Però era
pitjor de tornada, quan la fortor del vi impregnava cada revolt.
Només remuntàvem el riu per anar a Lleida. El trajecte de les grans
ocasions, de les sabates que fan mal i la clenxa convertida en un
canal de Royale Ambrée. La nostra vida senzilla seguia el curs
mil·lenari de les aigües. A banda i banda de riba, gent que parlava
com nosaltres. Serres blaves delimitant un mateix horitzó que
saltava de província en província. Feia molt que no creuava l'Ebre
quan es va fer una carretera que et plantava a la platja de manera
ràpida i directa. Tornàvem a mirar cap al sud. Semblava un lloc tan
deixat de la mà de déu com ho estàvem nosaltres. Però no. Aquí
hi brillaven raigs C a la Porta de Tannhäuser. Coses que no us
creuríeu. Vam passar el pont a càmera lenta. Érem a Flix, però
teníem la sensació que en qualsevol moment veuríem com atacaven
naus incendiades més enllà d'Orió. Marinetti hagués acampat al
marge dret, hipnotitzat per aquell fum que emergia d'un misteriós
entramat de tubs. El radiocassette del cotxe posava a prova les
cordes vocals de Manolo García. Millor, així el silenci no es feia
tan espès. Tot just començàvem a verbalitzar l'impacte d'aquell
polígon industrial quan l'aigua verda ens va mostrar una imatge de
bellesa torbadora: el reflex de la inequívoca xemeneia d'una central nuclear. Poc després, emergia una
aberrant catedral futurista, amb cúpula i tot. Benvinguts a Ascó.
Ni la ira de déu sembla tan implacable. I encara no havíem arribat
al mar. Ens faltava Vandellòs per a la col·lecció de despropòsits.
I perquè no anàvem a Tarragona, que si no, ho haguéssim rematat
amb l'espectacle de la petroquímica. Ens va sortir de l'ànima:
“pobra gent!”. Quina ment malalta va decidir obviar aquells
increïbles boscos de pins que s'enfilen serra amunt? Aquell riu
imponent que s'amera de paisatge? A l'Eix de l'Ebre no se'l coneix
amb el seu nom. L'Eix (sense cognom) es reserva al Transversal, la
carretera que molts anys després ens aproparia a Girona. També
recordo el primer cop que hi vaig circular. T'adonaves que hi havia
dos catalunyes. I que nosaltres no estàvem entre els elegits. Per a
una versió esbojarradament brillant d'aquest article vagin a mestredelgaisaber.tumblr.com. En concret, al post 'Els del sud us matarem a tots'.
El retrovisor (Segre, 22-8-14)