Pluja àcida

Hi ha records que es poden flairar. De petita, l'olor dolça dels garrofers de Gandesa em feia marejar. Però era pitjor de tornada, quan la fortor del vi impregnava cada revolt. Només remuntàvem el riu per anar a Lleida. El trajecte de les grans ocasions, de les sabates que fan mal i la clenxa convertida en un canal de Royale Ambrée. La nostra vida senzilla seguia el curs mil·lenari de les aigües. A banda i banda de riba, gent que parlava com nosaltres. Serres blaves delimitant un mateix horitzó que saltava de província en província. Feia molt que no creuava l'Ebre quan es va fer una carretera que et plantava a la platja de manera ràpida i directa. Tornàvem a mirar cap al sud. Semblava un lloc tan deixat de la mà de déu com ho estàvem nosaltres. Però no. Aquí hi brillaven raigs C a la Porta de Tannhäuser. Coses que no us creuríeu. Vam passar el pont a càmera lenta. Érem a Flix, però teníem la sensació que en qualsevol moment veuríem com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. Marinetti hagués acampat al marge dret, hipnotitzat per aquell fum que emergia d'un misteriós entramat de tubs. El radiocassette del cotxe posava a prova les cordes vocals de Manolo García. Millor, així el silenci no es feia tan espès. Tot just començàvem a verbalitzar l'impacte d'aquell polígon industrial quan l'aigua verda ens va mostrar una imatge de bellesa torbadora: el reflex de la inequívoca xemeneia  d'una central nuclear. Poc després, emergia una aberrant catedral futurista, amb cúpula i tot. Benvinguts a Ascó. Ni la ira de déu sembla tan implacable. I encara no havíem arribat al mar. Ens faltava Vandellòs per a la col·lecció de despropòsits. I perquè no anàvem a Tarragona, que si no, ho haguéssim rematat amb l'espectacle de la petroquímica. Ens va sortir de l'ànima: “pobra gent!”. Quina ment malalta va decidir obviar aquells increïbles boscos de pins que s'enfilen serra amunt? Aquell riu imponent que s'amera de paisatge? A l'Eix de l'Ebre no se'l coneix amb el seu nom. L'Eix (sense cognom) es reserva al Transversal, la carretera que molts anys després ens aproparia a Girona. També recordo el primer cop que hi vaig circular. T'adonaves que hi havia dos catalunyes. I que nosaltres no estàvem entre els elegits. Per a una versió esbojarradament brillant d'aquest article vagin a mestredelgaisaber.tumblr.com.  En concret, al post 'Els del sud us matarem a tots'.

El retrovisor (Segre, 22-8-14)