Una prova d'amor

Han detingut un noi que després de beure alguna cosa que no era llimonada es dedicava a espantar els visitants del cementiri de Portsmouth. L'aspirant a zombi es limitava a aparèixer per sorpresa de darrere d'una tomba proferint un udol etílic mentre movia els braços amb aquella poca coordinació que tenen els acabats de retornar del més enllà a les pel·lícules de sèrie B. Molts van descobrir els límits de la seua capacitat pulmonar proferint un crit terrorífic. Una típica notícia d'agost que m'ha fet evocar la història d'una estranya parella. Ella era alta i forta. Tot un caràcter. Els seus dits delicats feien autèntiques filigranes de punta, com corresponia a una senyoreta. Però conten aquells que la van conèixer de jove que també era bona amb el puny tancat. Ell era menut i callat. Un home tranquil que treballava en una mina a unes quantes hores de camí del poble. Els dilluns tocava comiat. La feina era massa lluny per anar i tornar cada dia en un món sense cotxes. Ella es consumia. No ho hagués confessat ni sota tortura, però per res del món volia perdre aquell home dels ulls blaus i el somriure trist. S'havia creat un personatge de dona temible que detestava les cursileries que se suposaven pròpies del seu gènere, però era una sentimental. Un divendres no va poder més. Necessitava saber si ell l'estimava amb la mateixa desesperació. I ho va fer. No es va descuidar de cap detall. La mortalla negra, el rosari a les mans entrellaçades, un ciri encès a cada racó de l'habitació i unes flors als peus del llit. Quan ell va arribar, regnava un silenci espès. Era el moment de penedir-se'n o de portar el joc al límit, fins a les últimes conseqüències. I no era dona de mitges tintes. Va tirar-ho endavant. No se li va moure ni un múscul de la cara. Era morta, a tots els efectes. Després d'uns segons de perplexitat ell va arrencar a plorar com un nen petit, desconsolat. Si hagués tingut el cap clar s'hagués adonat que a aquella escena li faltaven els inevitables extres. Que la casa d'un difunt sempre és la més animada. Però no podia pensar. El va sentir córrer escales avall demanant ajut. “Puja, que només volia saber si m'estimaves”, va dir la morta per sorpresa. No sé què va passar després. Jo els vaig conèixer al cap de cinquanta anys i seguien formant una estranya parella.

El retrovisor (Segre, 29-08-14)