Quaranta-dos centímetres

Fa una calor fastigosa. Però aquesta setmana he vist les primeres fulles daurant el carrer. La tardor s'acabarà imposant. No deixa de sorprendre'm aquesta precisió de rellotge suís. El temps avança, implacable. I després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Sabem que tenim la batalla perduda, però igualment lluitarem per eternitzar l'avui i l'ara. Per accelerar el demà prometedor. Som uns ingenus. O no. De vegades s'aconsegueix aturar el temps. Retenir un instant. Per sempre. Com si l'haguessis atrapat amb un caçapapallones. Només et cal tapar el pot de conserva amb cura i guardar-ho en algun prestatge de la memòria. Un record és un trosset d'eternitat. Una eternitat efímera que tindrà la teua data de caducitat. Una victòria pírrica sobre el calendari. Això sí, necessites una contrasenya. Una clau que t'obri la porta per accedir a aquestes càpsules del temps que anem atresorant amb l'edat. Dissabte en vaig tenir prou amb l'olor per endinsar-me als anys setanta. Aquella habitació desprenia una aroma que feia decennis que havia oblidat. L'olor corporal d'una nina que va marcar una època, la Nancy. Abans que la Barbie creués l'Atlàntic, se'n venien un milió d'exemplars cada any. Famosa, l'empresa d'Alacant que la fabricava, va fer diana. Amb la Nancy no es podia jugar a fer de mama, perquè encara que només fes quaranta-dos centímetres, era més gran que tu. Era la noia que volies ser. Guapa i sofisticada. Tenia una habitació de fusta massissa i un catàleg de vestits que et feia perdre l'oremus. Estampats impossibles, colors llampants i pantalons de pota d'elefant. Era més moderna que les ballarines del Ballet Zoom, i això era dir molt. Li vam fer de tot. Vam descobrir que el cabell de les nines no torna a créixer quan el talles amb tisores de punta rodona. Que n'hi havia prou amb un bolígraf per fer-li un tatuatge que mai més no s'esborraria.  Intentes recordar com eren aquestes tardes amb la Nancy. Posar-te en la pell del narrador omniscient que controlava un petit univers de plàstic i explicava històries increïbles en veu molt baixa. Les nines mai no van canviar l'expressió que el 1968 va esculpir Tino Juan. Com a molt, alguna aclucava l'ull més del compte perquè havies fet algun experiment amb les pestanyes que no va acabar de sortir reeixit. Però els hi passaven moltes coses. Jugaves a terra, asseguda sobre els genolls en una postura que ara et portaria al quiromassatgista d'urgència. Al teu voltant, un cercle de plecs de quadres que odiaves profundament. Avui recordes amb simpatia la faldilla escocesa que tant agradava al sector maternal. Intentes associar el record a un referèndum del qual escric sense saber-ne -encara- el resultat. I sents un calfred. Perquè aquella veu infantil que juga tan fluixet a l'habitació parla en un idioma que no és el seu. Hi ha una llengua de diari i una de mudar. I la Nancy, per força, havia de parlar com a la tele.

El retrovisor (Segre, 19-9-14)