divendres, 28 de març del 2014

Que no ens robin el mes d'abril


Diuen que el tercer dilluns del mes de gener és el dia més depriment de l'any. El Blue Monday. Un canal de viatges de la televisió britànica que ja ha passat a millor vida, Sky Travel, va encarregar un estudi el 2005 per saber quina és la data en què, realment, ens anirien bé unes vacances. Una curiosa campanya publicitària dirigida per un professor de Psicologia, Clif Arnall, que va determinar que hi ha un dia concret en què ens enfonsem en la misèria perquè és dilluns, perquè encara no hem cobrat, perquè els excessos nadalencs ens han deixat el compte corrent a zero, perquè constatem que el llarg llistat de bons propòsits que ens vam fer en començar l'any no el durem mai a terme, perquè fa mal temps... Vaja, un dia per quedar-se al llit. És tan bonic el nom de Blue Monday i semblen tan contundents els arguments esgrimits per Arnall que em sap greu contradir-lo però, indubtablement, el dia més depriment de l'any és el darrer diumenge d'octubre. Aquell dia que ens regalen una hora i ens la fan pagar a preu d'or, escurçant-nos les tardes sense misericòrdia, endinsant-nos en un hivern anticipat. Sentirem la tristor avorrida que desprenen els diumenges, que s'enganxa a la roba com l'olor d'hospital. Com els sofregits dels bars de menú barat. Potser per això pago tan a gust la penyora que ens exigeixen aquest cap de setmana per alliberar la primavera. Seixanta tristos minuts em semblen un preu de ganga per tornar a veure la llum de les tardes sense fi. Per tornar a quedar-me hipnotitzada amb la primera rosella que alterarà la monotonia d'un marge de carretera, com una brosseta de confeti en el paisatge convidant a celebrar la vida. Amb la música secreta que semblen escriure les orenetes als pentagrames dels fils d'electricitat. Amb el sol ponent-se amb dramatisme en un horitzó que podríem tocar amb les mans. Voto per fer ara aquestes vacances ideals que proposava Sky Travel. Que per res del món ens robin el mes d'abril. Si de cas, deixeu-vos robar el cor i sempre tindreu una primavera de guàrdia a la qual retornar. Sé que sona cursi. Però compadeixo aquell que no sàpiga de què estic parlant. La primavera convida a estimar amb la desesperació d'un bolero. A viure. A arriscar. Encara que a una nit et despertis sense aire. És el que tenen els somnis: et poden portar tan lluny que t'espanten.

El retrovisor. (Segre 28-3-14)

divendres, 21 de març del 2014

Yabadabadooooooo!

La prova del cotó de l'espill és irrefutable: ens hem fet grans. Aquesta setmana, una mica més que l'anterior. I no, no és nostàlgia en versió medalla del dia de la mare. Dimarts vam saber que havia mort l'actor mexicà Jorge Arvizu. De fet, dimarts vam saber que existia un actor mexicà que es deia Jorge Arvizu. Massa tard. El Tata, li deien. Res, pel sobrenom tampoc no ens haguéssim llegit la notícia. Però tot i el profund desconeixement, l'obituari ens va trencar el cor. Jorge Arvizu va ser un personatge clau de la nostra infància. Ell era la veu de Pedro Picapiedra, Mr. Magoo, el Pájaro Loco, el Pato Lucas, Bugs Bunny, el Gorila Maguila… Sí, efectivament, ell era qui cridava a tot pulmó "¡Wilma, ábreme la puerta!". L'ànima d'aquells dibuixos que ens parlaven en un accent estrany a l'única cadena de televisió que podíem veure. No ens calen més credencials. No acabem de llegir el currículum. Cap paper dramàtic ens podrà commoure més que la rialla trapella del Pájaro Loco. Que ens perdoni Shakespeare. Però el "Yabadabadooo", com el crit de Tarzan saltant de liana en liana els dissabtes després de dinar, són consignes generacionals. Una de les primeres vegades que vaig experimentar la incomoditat de la pena, aquella malsana compassió que t'embruta l'ànima, va ser el 1984, quan va morir Johnny Weissmuller. Em va sorprendre descobrir que abans que actor havia estat un destacat esportista. El millor nedador dels anys vint, deien. L'home que polvoritzava rècords. El vellet que va perdre el cap i va passar els últims anys de la seua vida creient-se que era el personatge que li va donar fama mundial. Proferint a la residència d'avis el mític crit del rei de la selva. Una selva africana que mai no va trepitjar. Tot molt trist. Ho remataria Xita. Vam saber que era un mascle, que fumava, que menjava hamburgueses... La decadència feta primat. Moment de preguntar-se què se n'ha fet de Baby Jane. Ens fem grans i se'ns moren els referents. Ens fem tan grans que les nostres joguines adquireixen preus delirants a les subhastes d'eBay. Una mica d'enveja del col·leccionista tronat que pagarà a preu d'or un trosset d'anys setanta. Perplexitat davant la trista vida de l'amargat coetani que no hi va jugar de petit. Que ni tan sols va llençar la capsa. "¡Caracoles!", que diria Jorge Arvizu.


El retrovisor. (Segre, 21-3-14)


divendres, 14 de març del 2014

Ne me quitte pas


No és fàcil saber dir adéu. I encara és més difícil deixar marxar algú: la desesperació ens torna mesquins. En cada ruptura hi ha un trosset d'univers que s'esmicola. Qui pren la decisió d'anar-se'n ha pres bona nota de què li va passar a la dona de Lot i avança sense mirar enrere. A l'horitzó, hi veu un futur prometedor. Però n'hi ha un altre que es queda remenant la capseta de les cendres de Sabina, furgant-se les ferides en comptes de llepar-les, no fos cas que es guarissin sense haver-se recreat prou en un dolor que té més de físic que de metafòric. Aquell patetisme commovedor amb què Jacques Brel s'arrossega fins a resignar-se a ser l'ombra de la teua ombra. L'ombra de la teua mà. L'ombra del teu gos... sempre i quan, no el deixis. En té prou amb això. Los Panchos consentien que tinguessis mil aventures i que rebessis plaer amb frenesí perquè dubtaven molt que trobessis un amor com el seu. Tan pur com ensucrat. Sí, pel que sembla, si fa no fa s'estima amb la mateixa desesperació a una banda i altra de l'Atlàntic. Rematem-ho amb Antonio Machín ja posats a deixar-nos arrancar el cor sense anestèsia i posem-nos pragmàtics: “Abans d'allunyar-te de mi, pensa-t'ho. Estàs acostumada a les meues carícies, a la meua manera de besar. Per això és tan difícil que em puguis oblidar”. La banda sonora del desamor no et cabria en un iPod de 80 gigues. “Sense tu la vida és com menjar sense sal. Insípida i austera com un cony de funeral”, en versió Catarres. Ja els adverteixo, però, que perdre la dignitat no funciona. Com a molt, ens emportarem algun premi de consolació. Esgarraparem alguna engruna de compassió, que és la manera més trista d'acabar amb l'amor. O no. Pot ser pitjor. Hi ha amants que no s'escolten les lletres dels boleros. No han après cap lliçó de vida d'un tango. I t'amenacen. Com si esbroncant-te et faràs enrere. I demanaràs perdó, fins i tot per haver gosat imaginar-te un món que no orbita al voltant de l'altre. No sé com li van els assumptes del cor a José Manuel García-Margallo. Però el ministre d'Exteriors espanyol és dels que suspendria en educació sentimental. Si mai li dic a un home a qui voldria retenir al meu costat que sense jo vagarà per l'espai pels segles dels segles i vostès ho senten, facin-me saber que estic fent un ridícul espantós. Els ho prego.

El retrovisor (Segre, 14-3-14)

divendres, 7 de març del 2014

Els homes grocs


Quin greu que no li hagi passat a Iker Jiménez. Tindria material per a uns quants mil·lennis. Fa unes setmanes, quan Crimea només era el nom d'una guerra remota, algú sabedor de la meua debilitat per les fotos antigues de gent ignota em va enviar un ambrotip datat a la dècada del 1860 que mostrava dos vells contrariats vestits de manera novel·lesca. L'edat que aparentaven els protagonistes d'aquella imatge estranya i hipnòtica et feia pressuposar que havien nascut al segle XVIII. Almenys, era possible. Mirar-los als ulls era creuar l'última frontera visual. Mai no sabríem la seua història. El motiu de la disputa que van tindre abans de quedar-se immòbils davant del fotògraf una estona que ara ens semblaria eterna. Una medalla militar destacant sobre la roba humil de l'home sembla ser el motiu central de la foto. La pista és bona. És un veterà de la guerra de Crimea i la dona que té al costat, la seua esposa. La Guerra de Crimea! Sona a plistocè. El fotògraf cerverí Joan Porredon, que d'ambrotips i similars en sap un munt, ens posa Crimea al mapa de la fotografia. El britànic Roger Fenton va inventar-se el fotoperiodisme anant a cobrir el conflicte bèl·lic amb un equip que costava tant o més de moure que les pròpies tropes. I, de sobte, Crimea és el topònim més utilitzat a tots els informatius del món occidental. Capricis de l'atzar. La gent sembla haver canviat molt en aquests 150 anys. La roba hi fa molt, però també la tècnica del col·lodió humit. Amb un iPhone, si no fas anar filtres, els colors de pell són més clars, més naturals. No tenen aquell inquietant to grogós que em transporta a les tardes de març de la meua infantesa, quan encara fa fred, com ara. El sol allarga els dies i els arbres comencen a obrir el brotó. Tractors amunt i avall. I una característica comuna en tots els conductors: són d'un estrany color groc. Comença la temporada de sulfatar. Hi ha alguna cosa misteriosa en aquesta feina. Potser és pel rastre fort i intens que semblen escampar dels cubes que fan de remolcs. En tornar, encara grocs, es beuran un got de llet. Diuen que contraresta els efectes del verí. I això espanta una mica. No sona gens de bé. Són altres temps. Els controls sanitaris es fan de manera molt particular. Que un B-52 fa caure unes bombes atòmiques per accident a la costa d'Almeria? Descartem la radioactivitat per la via més científica. L'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, i el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, convoquen la premsa per banyar-se a la platja de Palomares. Avui fa 48 anys. Em sap greu si els he espatllat l'esmorzar rememorant aquesta imatge històrica.

El retrovisor. (Segre, 7-3-14)