Els homes grocs

Quin greu que no li hagi passat a Iker Jiménez. Tindria material per a uns quants mil·lennis. Fa unes setmanes, quan Crimea només era el nom d'una guerra remota, algú sabedor de la meua debilitat per les fotos antigues de gent ignota em va enviar un ambrotip datat a la dècada del 1860 que mostrava dos vells contrariats vestits de manera novel·lesca. L'edat que aparentaven els protagonistes d'aquella imatge estranya i hipnòtica et feia pressuposar que havien nascut al segle XVIII. Almenys, era possible. Mirar-los als ulls era creuar l'última frontera visual. Mai no sabríem la seua història. El motiu de la disputa que van tindre abans de quedar-se immòbils davant del fotògraf una estona que ara ens semblaria eterna. Una medalla militar destacant sobre la roba humil de l'home sembla ser el motiu central de la foto. La pista és bona. És un veterà de la guerra de Crimea i la dona que té al costat, la seua esposa. La Guerra de Crimea! Sona a plistocè. El fotògraf cerverí Joan Porredon, que d'ambrotips i similars en sap un munt, ens posa Crimea al mapa de la fotografia. El britànic Roger Fenton va inventar-se el fotoperiodisme anant a cobrir el conflicte bèl·lic amb un equip que costava tant o més de moure que les pròpies tropes. I, de sobte, Crimea és el topònim més utilitzat a tots els informatius del món occidental. Capricis de l'atzar. La gent sembla haver canviat molt en aquests 150 anys. La roba hi fa molt, però també la tècnica del col·lodió humit. Amb un iPhone, si no fas anar filtres, els colors de pell són més clars, més naturals. No tenen aquell inquietant to grogós que em transporta a les tardes de març de la meua infantesa, quan encara fa fred, com ara. El sol allarga els dies i els arbres comencen a obrir el brotó. Tractors amunt i avall. I una característica comuna en tots els conductors: són d'un estrany color groc. Comença la temporada de sulfatar. Hi ha alguna cosa misteriosa en aquesta feina. Potser és pel rastre fort i intens que semblen escampar dels cubes que fan de remolcs. En tornar, encara grocs, es beuran un got de llet. Diuen que contraresta els efectes del verí. I això espanta una mica. No sona gens de bé. Són altres temps. Els controls sanitaris es fan de manera molt particular. Que un B-52 fa caure unes bombes atòmiques per accident a la costa d'Almeria? Descartem la radioactivitat per la via més científica. L'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, i el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, convoquen la premsa per banyar-se a la platja de Palomares. Avui fa 48 anys. Em sap greu si els he espatllat l'esmorzar rememorant aquesta imatge històrica.

El retrovisor. (Segre, 7-3-14)