Ne me quitte pas

No és fàcil saber dir adéu. I encara és més difícil deixar marxar algú: la desesperació ens torna mesquins. En cada ruptura hi ha un trosset d'univers que s'esmicola. Qui pren la decisió d'anar-se'n ha pres bona nota de què li va passar a la dona de Lot i avança sense mirar enrere. A l'horitzó, hi veu un futur prometedor. Però n'hi ha un altre que es queda remenant la capseta de les cendres de Sabina, furgant-se les ferides en comptes de llepar-les, no fos cas que es guarissin sense haver-se recreat prou en un dolor que té més de físic que de metafòric. Aquell patetisme commovedor amb què Jacques Brel s'arrossega fins a resignar-se a ser l'ombra de la teua ombra. L'ombra de la teua mà. L'ombra del teu gos... sempre i quan, no el deixis. En té prou amb això. Los Panchos consentien que tinguessis mil aventures i que rebessis plaer amb frenesí perquè dubtaven molt que trobessis un amor com el seu. Tan pur com ensucrat. Sí, pel que sembla, si fa no fa s'estima amb la mateixa desesperació a una banda i altra de l'Atlàntic. Rematem-ho amb Antonio Machín ja posats a deixar-nos arrancar el cor sense anestèsia i posem-nos pragmàtics: “Abans d'allunyar-te de mi, pensa-t'ho. Estàs acostumada a les meues carícies, a la meua manera de besar. Per això és tan difícil que em puguis oblidar”. La banda sonora del desamor no et cabria en un iPod de 80 gigues. “Sense tu la vida és com menjar sense sal. Insípida i austera com un cony de funeral”, en versió Catarres. Ja els adverteixo, però, que perdre la dignitat no funciona. Com a molt, ens emportarem algun premi de consolació. Esgarraparem alguna engruna de compassió, que és la manera més trista d'acabar amb l'amor. O no. Pot ser pitjor. Hi ha amants que no s'escolten les lletres dels boleros. No han après cap lliçó de vida d'un tango. I t'amenacen. Com si esbroncant-te et faràs enrere. I demanaràs perdó, fins i tot per haver gosat imaginar-te un món que no orbita al voltant de l'altre. No sé com li van els assumptes del cor a José Manuel García-Margallo. Però el ministre d'Exteriors espanyol és dels que suspendria en educació sentimental. Si mai li dic a un home a qui voldria retenir al meu costat que sense jo vagarà per l'espai pels segles dels segles i vostès ho senten, facin-me saber que estic fent un ridícul espantós. Els ho prego.

El retrovisor (Segre, 14-3-14)