dijous, 28 de setembre del 2017

Clafolls i esperances

Setembre. M’he de reprimir les ganes de desitjar-los bon any nou. Potser és la mítica cançó d’Earth, Wind & Fire, però el setembre és un bitllet d’anada a un altre temps. Música disco, tornades en falset, vestits impossibles i el soroll monòton i esmorteït que sortia d’alguns garatges. Les màquines de descloscar ametlles feien de banda sonora a les tardes daurades. Anunciaven l’arribada de la tardor amb la mateixa precisió amb què tornarien orenetes i falciots amb el bon temps. No en tenien a totes les cases. D’ametllers, n’hi havia pocs. Algunes padrines descloscaven a mà. La misteriosa muntanya de clafolls que farien créixer desprenia una aroma subtil, com l’estoig ple de colors Alpino que estàvem a punt d’estrenar. Eren dies lluminosos. Les vacances escolars són molt llargues quan no es fan vacances. El setembre era l’inici de curs, però començava amb pròrroga, i potser per això s’assaborien amb més intensitat aquells darrers dies de llibertat salvatge. En algun racó del nostre disc dur, comparteixen carpeta el setembre i la nostàlgia. Que els quioscos s’omplin de col·leccionables que ningú no completarà mai ens dóna una pista del nostre estat d’ànim. Necessitem creure en nosaltres. Són bons temps per a gimnasos, acadèmies d’idiomes i fabricants de pegats de nicotina. Encara que no ens dediquem al món de l’ensenyament, el setembre és l’inici prometedor, per això fem bons propòsits. Folrarem les nostres esperances amb la mateixa il·lusió i poca traça amb què folràvem els llibres de text. 
Sabem que a l’horitzó aguaita la rutina, com sabíem que les bombolles espatllarien les nostres precàries manualitats amb l’indomable Aironfix. Un dia plourà o farà vent, o tot alhora, i ens meravellarem amb la catifa de fulles grogues que sembla sortida del no-res: l’implacable pas del temps. Del mal temps, també. Ajornarem les decisions que aquests dies bullen al bany maria, com la conserva. Però farem trampa i d’aquí a quatre mesos, quan torni a ser Cap d’Any, ens donarem una nova oportunitat. Siguem indulgents, malgrat tot. Ens queden trenta dies per reconciliar-nos amb el sol que il·luminava el codonyer d’Antonio López abans de trobar-lo a faltar. 
Ara sí que no me’n sé estar: bon any nou!

El retrovisor (Segre, 1-9-17)

dimecres, 27 de setembre del 2017

Un pla perfecte

Estiu de 2017. Segle XXI. Fa prop de 50 anys que Neil Armstrong va fer un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat. Però en tornar de la lluna vam seguir fent anuncis com el que l’any passat es va emportar el premi al pitjor espot de l’any segons l’associació de consumidors Facua. Situem-nos: Mercado Lonja de Barranco de Sevilla, espai d’oci i gastronomia. Icona d’home. Suma. Icona de dona més cinc copes. Signe igual. “Un pla perfecte.” És un anunci tan gràfic que no es podien excusar amb malentesos: home més dona beguda igual a pla perfecte. No sabria ni per on començar. No cal. Només afegir que, a banda de la repugnància de suggerir que amb una mica d’alcohol pots amansir una persona per abusar-ne, es dóna per fet que tothom és heterosexual. Hi ha publicitats que no són tan barroeres, però em semblen encara més nocives perquè poden passar socialment desapercebudes. Seguim amb plans perfectes. Unes noies alegres i despreocupades s’envien un missatge al mòbil. “Avui, festa a la platja”, diu una. “Sí!”, respon una segona. Exteriors lluminosos en ambdós casos. La tercera, l’única que es mostra en un interior, donant a entendre que és l’amargada del grup, diu que no està depilada. “Passa’t la maquineta i llesta en cinc minuts.” Següent escena: Les amigues van al rescat amb cares de “què faries sense nosaltres!” La noia es treu els pèls de les cames amb una màquina d’afaitar amb nom de deessa i una felicitat sobtada l’anima a sortir de casa i divertir-se. Falta l’eslògan: “No et perdis cap pla.” L’anunci està adreçat a un públic molt jove, al qual es dóna a entendre que si vol tenir vida social ha de respondre a uns determinats estereotips. 


A mi m’entristeix. I no és especialment ofensiu; malauradament hi ha exemples més deplorables. Però, precisament, és la normalitat que desprèn allò que em fa activar les alertes. Estiu de 2017. Segle XXI. Ara sí. L’organisme que controla els estàndards a la publicitat al Regne Unit anuncia que el bròquil is over. Prou d’estereotips. El 2018 ja no es podrà veure, com passa ara, la foto d’una noia nua amb un text que diu: “No t’obsessionis amb ella. Tu també en pots tenir una d’igual.” Punts suspensius a dojo: “La cabellera, és clar.” Claríssim.



El retrovisor (Segre, 25-08-17)