Franco Superstar

“Españoles, Franco ha muerto”. Tota una sorpresa per als lectors de la premsa del Movimiento. El caudillo era a punt de fer 83 anys i estava malalt, però els seus incondicionals semblaven convençuts que s'obraria el miracle. El 9 de novembre de 1975 els diaris recullen unes declaracions del tinent general Carlos Iniesta que avui provoquen una certa hilaritat: “El Generalísimo es genial como militar, como Caudillo, como político, como hombre y hasta clínicamente”. No és estrany, doncs, que només quatre dies abans que morís es titulés “Franco tiene una naturaleza que pasará a la historia de la medicina”. Mai tant. Aquella tardor en què s'albirava la primavera, amb les vuit pessetes que costava un diari et regalaven el parte de l'agonia. L'entusiasme va donar pas al lacònic “sin alteraciones significativas” i, en un crescendo dramàtic, el mateix dia que el dictador moriria a La Paz ja no cal ser expert a llegir entre línies per entendre que li queden hores de vida: “peligrosa hemorragia”, “sólo queda rezar”... Feia fred. Cinc graus de mínima a Lleida. Però es van fer cues al Govern Civil per signar al llibre de condol. I es van dipositar molts rams de flors al monumento a los caídos de l'actual Rambla d'Aragó. Era la fi d'una època. El dia que, en certa manera, va acabar la Guerra Civil. El franquisme no va morir amb Franco, però aquell 20-N de fa quaranta anys van canviar les regles del joc. Camilo Sesto i Ángela Carrasco arrasaven amb Jesucristo Superstar i, als cines, Ana Belén ensenyava com portar una Vida conyugal sana i Ornella Mutti es convertia en mite eròtic amb Apasionada, tot i que els progres s'estimaven més la Vanessa Redgrave a Blow Up. La Seat celebrava les noces de plata amb el llançament del 124, la versió espaiosa del gran èxit de l'època, el 127. Si obrim focus per saber què passava al món, El Caso va tenir moltes portades solucionades amb el brutal assassinat de Pier Paolo Passolini. En un país on encara es convocava el premi a la natalitat, que un menor confessés ser l'autor del crim al·legant que es va defensar d'una violació va fer córrer molts rius de tinta. Tot molt tèrbol, molt sòrdid. Molt sanguinari. Més al sud, el Sàhara deixava de ser espanyol. Resumit en un titular de quan no es gastava correcció política: “Hassan a sus moros: volved a casa”. Fi de la marxa verda.

El retrovisor (Segre, 20-XI-15)

El somni americà

Havia nascut en una bona família, però no n'era l'hereu, així que les opcions eren limitades: l'Església o l'Exèrcit. Va triar la segona. Les vocacions, al segle XVIII, te les havies de fer venir tu, perquè els designis de Senyor eren inescrutables, però els dels pares eren, directament, incontestables. L'any que ja treu el cap pel calendari serà el del tricentenari de Gaspar de Portolà, un home mitificat a la terra que va descobrir i molt desconegut al seu país. Era de secà. El 26 de juny de 1716 va ser batejat a Os de Balaguer, però malgrat haver nascut al cor del Montsec, faria història a ultramar. Passava dels cinquanta quan rebre l'encàrrec d'endinsar-se en el misteri geogràfic que limitava al nord amb Nova Espanya, l'actual Mèxic. Anglesos, francesos i russos pugnaven amb la corona hispana per conquerir nous territoris. El militar català guanyarà la partida i es convertirà en el primer governador de Califòrnia sense disparar ni un sol tret, perquè els indis que es va trobar en el seu camí (gentils, a les cròniques) eren pacífics i generosos. En paraules i ortografia del guissonenc Pere Fages: “venian voluntarios á presentarse y hazernos sus obsequios, mostrandonos suma confianza. Aqui nos regalaban pescado, alli nueces, piñones, vellotas y otras semillas peraparadas a su modo”. Portolà els corresponia amb ruboritzadores cintes de colors i bijuteria de quincalla. Però l'expedició fracassa. No troben Monterrey. Estan tan confusos que Portolà arriba a pensar que potser ha desaparegut. A Punta Pinós es donen per vençuts. Planten una creu a la platja i hi enterren un escrit en què justifiquen l'abandó de l'empresa. Estan tan esgotats i desorientats que no saben reconèixer que són a l'extrem sud de la badia que cercaven. El 24 de gener de 1770, sis mesos després de l'inici de l'aventura, tornen al punt de partida, San Diego, on Juníper Serra dispara a matar: “Veniu de Roma sense veure al Papa?” Sarcasme mode on. A la segona anirà la vençuda. Deu anys després torna a casa ric. És un llop solitari. Té molta família a Balaguer, però no s'hi fa i decideix establir-se a Lleida, a l'actual palau de la Diputació. Hi moriria mesos després. Les seves restes, saquejades el 1936, reposen a l'església de Sant Francesc de Lleida, ciutat a la qual va llegar la seva fortuna. Misteriós fins al final.

El retrovisor (Segre, 13-XI-15)

El Màrius abans del Màrius

La tardor de 1955, ara fa seixanta anys, el ministre Joaquín Ruiz Giménez inaugurava l'esperadíssim edifici que havia d'acollir l'aleshores únic institut de secundària de Lleida. Feia molts anys que existia, del 1842, però va haver de passar més d'un segle perquè tingués una seu digna i, sobretot, definitiva. Trenta anys després hi vaig arribar jo. Si m'haguessin fet definir-lo amb tres paraules quan vaig creuar el llindar no les hagués dubtat: gris, laberíntic, inhòspit. Amb aquella monumental àguila franquista presidint la façana encara als anys vuitanta. Era objectivament gris i laberíntic. Però el tercer adjectiu no el vaig encertar. El futur Màrius Torres és un d'aquells centres que marquen. Que imprimeixen caràcter. Es pot presumir d'haver-hi estudiat. Qui més qui menys hi ha estat. Ja sigui per participar al premi de redacció de la Coca-Cola o per fer una oposició. Tot el que que es feia a Lleida abans de recuperar-se la Universitat que requerís la utilització d'un paper i un boli, passava per la sinistra sala d'exàmens del soterrani. Curiosament, un cop deixaves el centre era un dels espais que recordaves amb més nostàlgia. Aquells pupitres gravats sense compassió per vàries generacions de desaprensius. Seixanta anys. Els adolescents que van estrenar-lo estan jubilats. Com el pollastre de pedra. Qui els havia de dir a les forces vives que el van inaugurar que Jordi Pàmias faria i desfaria perquè portés el nom d'un poeta roig i separatista. “Yo quiero decir al señor ministro de Educación Nacional que este claustro de profesores, que rige los destinos de este centro, ha procurado y procurará en lo sucesivo desenvolver sus actividades en un ambiente de religiosidad propio de nuestro católico Estado y que laborará sin descanso bajo las directrices de la Iglesia y de la Patria, en justa correspondencia a los desvelos del Gobierno del Caudillo, procurando que este Instituto de Enseñanza Media sea un centro formativo y cultural de acrisolada trayectoria”. Paraula del bisbe Aurelio del Pino. Amén. Em ve al cap el senyor Ramon, un bidell que filosofava molt, dient que estava content de tenir un andalús al govern, que de gallecs n'havia quedat tip. Una frase enigmàtica per a nosaltres que mai va pronunciar a prop de Falconetti, el temible conserge-legionari que sí que semblava enyorar altres temps.

El retrovisor (Segre, 6-11-15)

Caront a bord d'un R-5

Acabava de rebre l'alta mèdica. És un dir. De curat no n'estava, perquè encara no s'ha trobat remei a la vellesa. En tot cas, sortia viu de l'hospital, que ja era molt. Una treva que s'intuïa curta. Potser per això va admirar-se de com el cel pot tornar-se tan rabiosament blau. Un Pantone 285 C, ben bé. El cotxe del seu fill era encara més llampant, però. Excessos dels anys setanta als quals no s'acabaria d'acostumar. Massa anys d'austeritat adherida als gens per endinsar-se en l'estètica del duralex i la fòrmica. Però encara que fes mal als ulls, aquell cotxe el portaria a casa. Si per ell fos, s'haguessin estalviat el viatge d'anada. Trobava absurd aquell monumental enrenou per esgarrapar unes engrunes de mala vida. No tenia ganes de morir, però tampoc no volia viure més del que li corresponia. Assaboria la pròrroga mentre pensava en l'inevitable desenllaç d'aquella història. Perquè el final ja se'l sabia. L'esperava. Una nit -propera- es ficaria al llit i no es despertaria. A aquelles alçades de la pel·lícula no comptava amb què el guió fes un gir inesperat. Però així va ser. Es va morir. De cop. El fill va dubtar. Instintivament, va pensar de tornar enrere i demanar un ajut impossible. Encara no havien abandonat el recinte hospitalari, de fet. Però va ser pragmàtic. Retrocedir uns quants metres significava perdre el control d'aquella situació tan dramàtica com absurda. Va respirar fons, va cordar-li el cinturó de seguretat i va fer quaranta quilòmetres amb el cos inert del seu pare. Com un Caront tardofranquista, que hagués canviat la barca per un Renault 5 de color carabassa. Ara no sabríem què fer-ne d'un cadàver. I no, no em refereixo a fer desaparèixer una víctima d'assassinat, que gràcies al mosso i escriptor Rafa Melero, vam descobrir que res com una bassa de purins. La mort s'ha professionalitzat. Es toca amb guants de làtex. Es mira a través d'un vidre. Les plorones de Fraga, que animaven els enterraments amb més o menys planys segons la generositat de la família del finat, fa molts anys que van perdre la feina. Tot és tan asèptic que fins i tot les llàgrimes es veuen com una mostra de debilitat. Un excés. I sense la mort, els cementiris ha perdut vida. I en tenien. “Hem estat el que vosaltres sou. Sereu el que nosaltres som”. Creuar el llindar del de Guissona et posa a puesto.

El retrovisor (Segre, 30-10-15)