Franco Superstar

“Españoles, Franco ha muerto”. Tota una sorpresa per als lectors de la premsa del Movimiento. El caudillo era a punt de fer 83 anys i estava malalt, però els seus incondicionals semblaven convençuts que s'obraria el miracle. El 9 de novembre de 1975 els diaris recullen unes declaracions del tinent general Carlos Iniesta que avui provoquen una certa hilaritat: “El Generalísimo es genial como militar, como Caudillo, como político, como hombre y hasta clínicamente”. No és estrany, doncs, que només quatre dies abans que morís es titulés “Franco tiene una naturaleza que pasará a la historia de la medicina”. Mai tant. Aquella tardor en què s'albirava la primavera, amb les vuit pessetes que costava un diari et regalaven el parte de l'agonia. L'entusiasme va donar pas al lacònic “sin alteraciones significativas” i, en un crescendo dramàtic, el mateix dia que el dictador moriria a La Paz ja no cal ser expert a llegir entre línies per entendre que li queden hores de vida: “peligrosa hemorragia”, “sólo queda rezar”... Feia fred. Cinc graus de mínima a Lleida. Però es van fer cues al Govern Civil per signar al llibre de condol. I es van dipositar molts rams de flors al monumento a los caídos de l'actual Rambla d'Aragó. Era la fi d'una època. El dia que, en certa manera, va acabar la Guerra Civil. El franquisme no va morir amb Franco, però aquell 20-N de fa quaranta anys van canviar les regles del joc. Camilo Sesto i Ángela Carrasco arrasaven amb Jesucristo Superstar i, als cines, Ana Belén ensenyava com portar una Vida conyugal sana i Ornella Mutti es convertia en mite eròtic amb Apasionada, tot i que els progres s'estimaven més la Vanessa Redgrave a Blow Up. La Seat celebrava les noces de plata amb el llançament del 124, la versió espaiosa del gran èxit de l'època, el 127. Si obrim focus per saber què passava al món, El Caso va tenir moltes portades solucionades amb el brutal assassinat de Pier Paolo Passolini. En un país on encara es convocava el premi a la natalitat, que un menor confessés ser l'autor del crim al·legant que es va defensar d'una violació va fer córrer molts rius de tinta. Tot molt tèrbol, molt sòrdid. Molt sanguinari. Més al sud, el Sàhara deixava de ser espanyol. Resumit en un titular de quan no es gastava correcció política: “Hassan a sus moros: volved a casa”. Fi de la marxa verda.

El retrovisor (Segre, 20-XI-15)