La
tardor de 1955, ara fa seixanta anys, el ministre Joaquín Ruiz
Giménez inaugurava l'esperadíssim edifici que havia d'acollir
l'aleshores únic institut de secundària de Lleida. Feia molts anys
que existia, del 1842, però va haver de passar més d'un segle
perquè tingués una seu digna i, sobretot, definitiva. Trenta anys
després hi vaig arribar jo. Si m'haguessin fet definir-lo amb tres
paraules quan vaig creuar el llindar no les hagués dubtat: gris,
laberíntic, inhòspit. Amb aquella monumental àguila franquista
presidint la façana encara als anys vuitanta. Era objectivament
gris i laberíntic. Però el tercer adjectiu no el vaig encertar. El
futur Màrius Torres és un d'aquells centres que marquen. Que
imprimeixen caràcter. Es pot presumir d'haver-hi estudiat. Qui més
qui menys hi ha estat. Ja sigui per participar al premi de redacció
de la Coca-Cola o per fer una oposició. Tot el que que es feia a
Lleida abans de recuperar-se la Universitat que requerís la
utilització d'un paper i un boli, passava per la sinistra sala
d'exàmens del soterrani. Curiosament, un cop deixaves el centre era
un dels espais que recordaves amb més nostàlgia. Aquells pupitres
gravats sense compassió per vàries generacions de desaprensius.
Seixanta anys. Els adolescents que van estrenar-lo estan jubilats.
Com el pollastre de pedra. Qui els havia de dir a les forces vives
que el van inaugurar que Jordi Pàmias faria i desfaria perquè
portés el nom d'un poeta roig i separatista. “Yo
quiero decir al señor ministro de Educación Nacional que este
claustro de profesores, que rige los destinos de este centro, ha
procurado y procurará en lo sucesivo desenvolver sus actividades en
un ambiente de religiosidad propio de nuestro católico Estado y que
laborará sin descanso bajo las directrices de la Iglesia y de la
Patria, en justa correspondencia a los desvelos del Gobierno del
Caudillo, procurando que este Instituto de Enseñanza Media sea un
centro formativo y cultural de acrisolada trayectoria”.
Paraula del bisbe Aurelio del Pino. Amén. Em ve al cap el senyor
Ramon, un bidell que filosofava molt, dient que estava content de
tenir un andalús al govern, que de gallecs n'havia quedat tip. Una
frase enigmàtica per a nosaltres que mai va pronunciar a prop de
Falconetti,
el temible conserge-legionari que sí que semblava enyorar altres
temps.
El retrovisor (Segre, 6-11-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada