divendres, 30 de març del 2012

La veritat és allà a fora

Déu me'n guard de qüestionar la fe. Ha de ser bonic veure una muntanya en moviment. Ara: fins i tot els més convençuts, segur que hi ha dies que senten planar l'ombra del dubte per sobre del seu cap. És ben estrany que en plena era audiovisual, quan tothom fa fotos de tot a tothora i en qüestió de segons es pengen a la xarxa i s'expandeixen com una plaga bíblica, hagin desaparegut els ovnis. I, amb ells, els pomposament autoanomenats ufòlegs. Feien tanta companyia als anys setanta! El cel era ple de possibilitats. Qui més qui menys, n'havia vist algun. Jo mateixa. Ho confesso avui per primera vegada. Clar i diàfan. Bé, potser sí que algun descregut el descriuria com un núvol amb una estranya forma antropomòrfica. Però no: era un ovni. I tant! No vaig compartir amb ningú l'excepcional avistament. Hi ha molts envejosos, pel món, i s'ha de ser caut. Perquè s'ha de tindre molt bona sort per veure un objecte volador no identificat pocs dies després que el cel es tornés de colors inversemblants per l'explosió de no sé quin satèl·lit rus. I a sobre, coincidir que cap altre ésser humà de l'hemisferi nord mirés cap amunt en el moment que jo ho feia. Però és que als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les. Però no tenia resposta per a tot. Va ser ben estrany que un bon dia la gent gran ens tanqués massivament a casa. No semblava que hagués passat res d'excepcional. Tota la setmana que venien cotxes empaperats de dalt a baix amb fotos de gent ignota i voltaven els carrers del poble perquè els altaveus deixessin entrar a cada casa consignes electorals disfressades de cançonetes que s'encomanaven més que la varicel·la. Ens en sabíem un munt. Ideals per fer la banda sonora d'un joc (de paraules) que es va posar de moda entre la canalla i que ens feia botar amb el mateix entusiasme que la gent gran votava. Fins aleshores, això de donar tombs pel poble amb un vehicle cridaner era patrimoni d'esmolets i matalassers, però van arribar les campanyes electorals i, amb elles, els forasters que semblaven molt preocupats per saber com vivíem i quins problemes teníem. Per què aquell cotxe en concret va fer tancar els vells a casa? La padrina fins i tot va començar a anar a missa a partir d'aquell dia. La cançó de l'esvalotament no era tan moguda com 'Habla pueblo habla'. Començava així: “Agrupémonos todos en la lucha final...” Anys després vaig saber que era la Internacional. Que la por et paralitza. I que les ferides d'una guerra no cicatritzen en cinquanta anys.


(El Retrovisor. Publicat al diari Segre el 30-3-12)

divendres, 23 de març del 2012

Úrsula Buendía tenia raó



No sóc de cites. De les de quedar amb gent, sí. Però de les de quedar-se amb la gent, no. Pedanteria, la justa. I encara en sobra, pel meu gust. No sóc de cites, sinó de fer meves frases meravelloses. De vegades, tenen autoria. D'altres, són fragments de conversa sentits accidentalment. No saps com ni perquè la teua memòria destria i es queda amb allò que li convé. M'he llegit quatre o cinc vegades Cien años de soledad. La primera, l'estiu abans de començar a l'institut, quan tenia catorze anys. Em va impressionar tant que en acabar-lo el vaig tornar a començar. Sense pausa. Tres cops. És un llibre magnífic, però a aquestes alçades tothom ja ha tastat la sopa d'all i no m'entretindré amb el previsible comentari de text. Em quedo amb una frase que ni tan sols sé si és literal, perquè la vaig descobrir al meu subconscient molts anys després de llegir García Márquez: la vida és com una atracció de fira, que no avança, sinó que dóna tombs. L'atribueixo a Úrsula Buendía, però tant és. Quan et fas gran t'adones que, efectivament, la història es repeteix. I ho fa d'una manera tossuda i esperpèntica. Si els joves tenen tanta empenta potser és perquè no tenen memòria. No són conscients de reviure un fracàs. En posaré un exemple: un acte multitudinari a Lleida en defensa del tren de la Pobla. Sí, va ser fa quatre dies. Però no era el primer. Fa cent anys del primer. Els farà al maig. Tot Catalunya va fer pinya per exigir la construcció del que aleshores es deia el ferrocarril del Noguera-Pallaresa. “Els governs han promès molt i no han fet gairebé res”, es va sentir al teatre dels Camps Elisis, ple de gom a gom. Ho podria haver dit un membre de la plataforma Volem lo tren. Però difícilment avui aconseguiríem unir tots els polítics catalans per fer força a Madrid. Consensuar un text i portar-lo al Congrés aprovat per unanimitat. Aquell maig, la Festa Major de Lleida va ser sonada. Ricard Viñes, el millor pianista del seu temps, va retornar a casa per oferir un concert benèfic. I es va homenatjar Magí Morera instal·lant al peu del campanar de la Seu Vella una placa amb el poema que li havia inspirat aquella torre segrestada pels militars. També es va organitzar una exposició d'artistes locals a la Paeria que serviria per esperonar un altre Morera i Galícia a convertir en museu la seua col·lecció d'art. Cent anys. Les firetes giren i giren i seguim al punt de partida, esperant de trobar un lloc per al museu i un futur per al tren de la Pobla. Potser que no hi donem més tombs.



(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre el 23-3-12)

dissabte, 17 de març del 2012

Un blues als dits dels peus

Ganes de primavera. L'hivern s'ha fet llarg, com sempre. Ja ho diuen que si a Lleida hi ha quatre estacions és perquè es compten la de trens i la d'autobusos. A Vivaldi li hagués sortit un blues. Una cançó trista, d'olor a pixum i brutícia entre els dits del peu. Un himne a l'estiu sòrdid dels que no poden anar a la platja. L'estació d'autobusos ja era vella i rònega quan jo la freqüentava per anar a l'institut, fa vora trenta anys. Una hora i quart de viatge per recórrer els trenta-sis quilòmetres que separen el meu poble, la Granja d'Escarp, de la capital. Això tampoc no ha canviat. Els que pujaven a Alcarràs no entenc com no s'amotinaven. La meitat de dies anaven drets. Això sí, quan algú cridava: "La Guàrdia Civil!!!!" havien d'ajupir-se. Immediatament. Era una situació tan habitual com esperpèntica. Una consigna que si no seguies et faria arribar tard a classe. Perquè alguna vegada que ens havien aturat passàvem una bona estona de tràmits. Feien baixar tots els que no tenien seient i s'havien de quedar amb la Benemèrita a esperar que la companyia portés un altre autocar. La llegenda urbana deia que la multa sortia a tant per cap. Pel que sembla, compensava pagar-la. Nosaltres érem els primers a pujar i, per tant, sempre teníem lloc. Però com a contrapartida havíem de portar mocadors i colònia, perquè la carretera va estar anys i panys en obres i la pols no et deixava respirar. Era com creuar Oregon a bord d'una diligència del Far West. Aquest oest que tan exòtic i remot resulta més enllà de la Panadella. No hi havia indis que t'ataquessin. Potser perquè tampoc ningú no tenia massa intenció a colonitzar-nos. Però recordo una tarda en què a la plaça de l'església de Soses algú va adonar-se que l'autocar feia senyals de fum. Vam seguir. Prou feien aquelles tartanes. En arribar a Seròs el conductor va preguntar quants anàvem a la Granja. Aquell dia era tard, l'últim cotxe, i només érem tres. Va treure un sis-cents molt antic del seu garatge i ens va portar. Amb la inconsciència pròpia de l'edat, vam riure fins a la indecència. Encara més quan vam arribar a la plaça de la Creu i vam comprovar que les portes s'obrien al revés. Haver tornat a casa amb el cotxe del pacient Aleix constata que el transport públic sempre ha estat una prioritat per a les classes dirigents. Només us cal fer memòria de quantes vegades us heu trobat un polític a l'autobús. O a la classe turista de l'Ave. Ah, no, que nosaltres agafem l'Avant.

(El Retrovisor. Contraportada del diari Segre 16-3-12)

dissabte, 10 de març del 2012

Home blanc solter busca...

Dos mil pessetes. Dotze euros. Quatre-cents duros, com li agradava dir a ell. Aquest és el preu que li va costar la casa al padrí. Eren els bojos anys vint. Però que ningú pensi en xarlestons ni en gàngsters amb sabates blanques. Aquí la vida no era tan excitant com ens mostren les pel·lícules. La riuada de 1907 s'ho va emportar tot menys la misèria. I els nois que van sobreviure a la terrible grip de l'any 18 van veure com la joventut es fonia entre la llarga mili i la guerra d'Àfrica. Tres anys mobilitzats són molts. Van tornar amb la fortalesa que et dóna saber-se supervivent i l'ànsia per recuperar el temps perdut, ara que encara se sentien bullir la sang. Dos mil pessetes era un bon preu. Potser massa i tot. Però ja tocava casar-se i fer la seua. Massa ordres que havien obeït en aquell desert ignot on van veure (i viure) coses que la gent no creuria. I no, no eren escenes tan poètiques com les del replicant de Blade Runner, però també sentien que aquests terribles moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja. El tracte anava de debò. Però les dos mil pessetes incloïen un insòlit recàrrec: t'havies de quedar la casa amb l'amo. Un vell solitari de pèl roig i barba llarga. Mal presagi per a una parella començar amb un incòmode testimoni la seua vida en comú. Però quan s'és pobre, la resignació forma part de l'ADN, i fins i tot una desgràcia es pot considerar un cop de sort. Fumar és un mal hàbit. I fumar al llit pot ser molt perillós. Així va morir el primer propietari de la casa del padrí: cremat per una burilla que va perdre's en els pèls de la seua excèntrica barba. Encara hi hauria una altra guerra. I, molt després, una altra riuada. “Això no és res!”, repetia al 82. “La de l'any set sí que va ser tremenda”. Sembla impossible haver estat contemporània d'algú que tenia un record tan nítid del 1907. De fet, quan jo era petita, la majoria de gent gran havia nascut al segle XIX. Alguns encara portaven una faixa ben cenyida a la cintura. Sempre negra. La majoria només havien sortit del poble per anar a la mili. O a la guerra. Havien enterrat fills. Sabien què era passar gana. “Que què hi ha per berenar? Fetge de feixista, redéu!”. Dir-li això a un xiquet no ha de ser fàcil. Però el càntir que portes al cap pesa, que el riu és lluny. I nosaltres parlem de crisi? Quina crisi?


Una foto del padrí el 1918, quan acabava d'arribar a l'Àfrica.


El retrovisor. (Segre 9-3-12)

dissabte, 3 de març del 2012

Sant Medir, Jesús Moncada i un difunt que no para quiet

El subconscient és una capsa de sorpreses. Ni els viatges de Costa Cruceros et garanteixen tants imprevistos com els que sorgeixen d'una associació d'idees. No saps com ni perquè veus un tweet de Vilaweb que parla de Sant Medir i penses en el teu nebot, que segur avui es farà un fart de recollir caramels pels carrers de Gràcia. I el teu cap encara s'imagina una festa que mai no has vist i t'apareix nítida i diàfana la imatge d'un il·lustre veí del barri que ja no hi és. Gavardina blanca, gorra, ulleres passades de moda, espardenyes de reixeta i un magnífic somriure restant-li severitat a la barba. Moltes vegades m'havia trobat a Jesús Moncada pels voltants de la plaça del Diamant. Vivia molt a prop de casa del meu germà i era tan estricte en els seus rituals, que figuro que la nostra hora d'arribada a Barcelona coincidia amb una de les seves sortides programades. Era com una illa. Portava mitja vida fora de Mequinensa, però semblava que res ni ningú podien contaminar-li els records. No havia perdut l'accent, ni els costums. Sempre donava la impressió que se n'anava al Centre Comarcal Lleidatà a fer una partideta de cartes. Tenia fama d'esquerp, perquè la vida social li feia molta mandra. Amb nosaltres sempre va ser extraordinàriament amable, potser perquè formàvem part del seu món. Havíem nascut envoltats per les mateixes serres blaves. I, poca broma, érem parents de la seva Carlota Torres. Sí, sí, Camí de sirga és ficció, es va cansar de repetir-ho. Però uns pocs personatges estaven inspirats en persones reals. Així va ser com el vaig conèixer fa vint-i-cinc anys. No se'n sabia avenir. Li vaig fer una entrevista que s'havia de publicar en una revista de la facultat que va quedar en projecte. Aquell dia de novembre va sorgir una bonica amistat. No ens vèiem massa, però sí que ens apreciàvem de veritat. Prou perquè em truqués per acomiadar-se pocs mesos abans de morir. Tenir sentit de l'humor (i més si és negre) et permet la cortesia. Ell en tenia, és indubtable, però “no tant com els crítics s'imaginen i tu saps perquè ho dic”. Li agradava dir en petit comitè que ell s'havia limitat a observar i a transcriure. Exagerava. Però tenia una part de raó Aquest suposat realisme màgic (i compte que no suportava la comparació) de la seva obra no era tal. L'adjectiu sobrava.

Posem per cas que se't mor el pare. Ja és un vellet i la notícia no trasbalsa, s'espera. De fet, el decés es produeix just quan t'acaben de donar l'enèsima alta hospitalària perquè ja poca cosa poden fer els metges per ell. Encara esteu anant al cotxe. Però tornar enrere és absurd. La mort és irreversible i la burocràcia està garantida. Valores la paperassa que hauràs de complimentar i penses que no paga la pena. Seus el pare a l'R5 de color taronja llampant, li lligues el cinturó perquè no s'aboqui endavant i te'n vas a casa. Total, el viatge dura poc més de mitja hora. Viure a la plaça et garanteix la cooperació veïnal immediata en arribar. “Em poden ajudar a treure el pare del cotxe?” Tots els homes que eren asseguts a la porta del cafè es van aixecar a l'acte. Pobret, encara havia aconseguit tornar de l'hospital, segur que van pensar. El que no s'imaginaven és que era un cadàver. I que la petició era literal. S'havia de treure del cotxe abans el rigor mortis no impossibilités d'estirar-lo al taüt com manen els cànons. Va costar. Es van explicar detalls escabrosos durant molt de temps. Fins i tot la canalla vam sentir a dir que a mitja vetlla, el difunt es va incorporar. “Va ser un acte reflex”, deien. Però tothom va cridar i va córrer, no fos cas. Durant molt de temps, l'expressió “acte reflex” em va sonar a pel·lícula de zombis.



Aquesta història no li vaig explicar mai, em sembla. Però segur que n'havia viscut de molt semblants. Només cal llegir Calaveres atònites. Donem-li descans al subconscient i els que sou a Gràcia gaudiu de la festa. Nou de cada deu dentistes us animen a fer-ho.