Úrsula Buendía tenia raó

No sóc de cites. De les de quedar amb gent, sí. Però de les de quedar-se amb la gent, no. Pedanteria, la justa. I encara en sobra, pel meu gust. No sóc de cites, sinó de fer meves frases meravelloses. De vegades, tenen autoria. D'altres, són fragments de conversa sentits accidentalment. No saps com ni perquè la teua memòria destria i es queda amb allò que li convé. M'he llegit quatre o cinc vegades Cien años de soledad. La primera, l'estiu abans de començar a l'institut, quan tenia catorze anys. Em va impressionar tant que en acabar-lo el vaig tornar a començar. Sense pausa. Tres cops. És un llibre magnífic, però a aquestes alçades tothom ja ha tastat la sopa d'all i no m'entretindré amb el previsible comentari de text. Em quedo amb una frase que ni tan sols sé si és literal, perquè la vaig descobrir al meu subconscient molts anys després de llegir García Márquez: la vida és com una atracció de fira, que no avança, sinó que dóna tombs. L'atribueixo a Úrsula Buendía, però tant és. Quan et fas gran t'adones que, efectivament, la història es repeteix. I ho fa d'una manera tossuda i esperpèntica. Si els joves tenen tanta empenta potser és perquè no tenen memòria. No són conscients de reviure un fracàs. En posaré un exemple: un acte multitudinari a Lleida en defensa del tren de la Pobla. Sí, va ser fa quatre dies. Però no era el primer. Fa cent anys del primer. Els farà al maig. Tot Catalunya va fer pinya per exigir la construcció del que aleshores es deia el ferrocarril del Noguera-Pallaresa. “Els governs han promès molt i no han fet gairebé res”, es va sentir al teatre dels Camps Elisis, ple de gom a gom. Ho podria haver dit un membre de la plataforma Volem lo tren. Però difícilment avui aconseguiríem unir tots els polítics catalans per fer força a Madrid. Consensuar un text i portar-lo al Congrés aprovat per unanimitat. Aquell maig, la Festa Major de Lleida va ser sonada. Ricard Viñes, el millor pianista del seu temps, va retornar a casa per oferir un concert benèfic. I es va homenatjar Magí Morera instal·lant al peu del campanar de la Seu Vella una placa amb el poema que li havia inspirat aquella torre segrestada pels militars. També es va organitzar una exposició d'artistes locals a la Paeria que serviria per esperonar un altre Morera i Galícia a convertir en museu la seua col·lecció d'art. Cent anys. Les firetes giren i giren i seguim al punt de partida, esperant de trobar un lloc per al museu i un futur per al tren de la Pobla. Potser que no hi donem més tombs.

(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre el 23-3-12)