Un blues als dits dels peus

Ganes de primavera. L'hivern s'ha fet llarg, com sempre. Ja ho diuen que si a Lleida hi ha quatre estacions és perquè es compten la de trens i la d'autobusos. A Vivaldi li hagués sortit un blues. Una cançó trista, d'olor a pixum i brutícia entre els dits del peu. Un himne a l'estiu sòrdid dels que no poden anar a la platja. L'estació d'autobusos ja era vella i rònega quan jo la freqüentava per anar a l'institut, fa vora trenta anys. Una hora i quart de viatge per recórrer els trenta-sis quilòmetres que separen el meu poble, la Granja d'Escarp, de la capital. Això tampoc no ha canviat. Els que pujaven a Alcarràs no entenc com no s'amotinaven. La meitat de dies anaven drets. Això sí, quan algú cridava: "La Guàrdia Civil!!!!" havien d'ajupir-se. Immediatament. Era una situació tan habitual com esperpèntica. Una consigna que si no seguies et faria arribar tard a classe. Perquè alguna vegada que ens havien aturat passàvem una bona estona de tràmits. Feien baixar tots els que no tenien seient i s'havien de quedar amb la Benemèrita a esperar que la companyia portés un altre autocar. La llegenda urbana deia que la multa sortia a tant per cap. Pel que sembla, compensava pagar-la. Nosaltres érem els primers a pujar i, per tant, sempre teníem lloc. Però com a contrapartida havíem de portar mocadors i colònia, perquè la carretera va estar anys i panys en obres i la pols no et deixava respirar. Era com creuar Oregon a bord d'una diligència del Far West. Aquest oest que tan exòtic i remot resulta més enllà de la Panadella. No hi havia indis que t'ataquessin. Potser perquè tampoc ningú no tenia massa intenció a colonitzar-nos. Però recordo una tarda en què a la plaça de l'església de Soses algú va adonar-se que l'autocar feia senyals de fum. Vam seguir. Prou feien aquelles tartanes. En arribar a Seròs el conductor va preguntar quants anàvem a la Granja. Aquell dia era tard, l'últim cotxe, i només érem tres. Va treure un sis-cents molt antic del seu garatge i ens va portar. Amb la inconsciència pròpia de l'edat, vam riure fins a la indecència. Encara més quan vam arribar a la plaça de la Creu i vam comprovar que les portes s'obrien al revés. Haver tornat a casa amb el cotxe del pacient Aleix constata que el transport públic sempre ha estat una prioritat per a les classes dirigents. Només us cal fer memòria de quantes vegades us heu trobat un polític a l'autobús. O a la classe turista de l'Ave. Ah, no, que nosaltres agafem l'Avant.

(El Retrovisor. Contraportada del diari Segre 16-3-12)