Sant Medir, Jesús Moncada i un difunt que no para quiet

El subconscient és una capsa de sorpreses. Ni els viatges de Costa Cruceros et garanteixen tants imprevistos com els que sorgeixen d'una associació d'idees. No saps com ni perquè veus un tweet de Vilaweb que parla de Sant Medir i penses en el teu nebot, que segur avui es farà un fart de recollir caramels pels carrers de Gràcia. I el teu cap encara s'imagina una festa que mai no has vist i t'apareix nítida i diàfana la imatge d'un il·lustre veí del barri que ja no hi és. Gavardina blanca, gorra, ulleres passades de moda, espardenyes de reixeta i un magnífic somriure restant-li severitat a la barba. Moltes vegades m'havia trobat a Jesús Moncada pels voltants de la plaça del Diamant. Vivia molt a prop de casa del meu germà i era tan estricte en els seus rituals, que figuro que la nostra hora d'arribada a Barcelona coincidia amb una de les seves sortides programades. Era com una illa. Portava mitja vida fora de Mequinensa, però semblava que res ni ningú podien contaminar-li els records. No havia perdut l'accent, ni els costums. Sempre donava la impressió que se n'anava al Centre Comarcal Lleidatà a fer una partideta de cartes. Tenia fama d'esquerp, perquè la vida social li feia molta mandra. Amb nosaltres sempre va ser extraordinàriament amable, potser perquè formàvem part del seu món. Havíem nascut envoltats per les mateixes serres blaves. I, poca broma, érem parents de la seva Carlota Torres. Sí, sí, Camí de sirga és ficció, es va cansar de repetir-ho. Però uns pocs personatges estaven inspirats en persones reals. Així va ser com el vaig conèixer fa vint-i-cinc anys. No se'n sabia avenir. Li vaig fer una entrevista que s'havia de publicar en una revista de la facultat que va quedar en projecte. Aquell dia de novembre va sorgir una bonica amistat. No ens vèiem massa, però sí que ens apreciàvem de veritat. Prou perquè em truqués per acomiadar-se pocs mesos abans de morir. Tenir sentit de l'humor (i més si és negre) et permet la cortesia. Ell en tenia, és indubtable, però “no tant com els crítics s'imaginen i tu saps perquè ho dic”. Li agradava dir en petit comitè que ell s'havia limitat a observar i a transcriure. Exagerava. Però tenia una part de raó Aquest suposat realisme màgic (i compte que no suportava la comparació) de la seva obra no era tal. L'adjectiu sobrava.

Posem per cas que se't mor el pare. Ja és un vellet i la notícia no trasbalsa, s'espera. De fet, el decés es produeix just quan t'acaben de donar l'enèsima alta hospitalària perquè ja poca cosa poden fer els metges per ell. Encara esteu anant al cotxe. Però tornar enrere és absurd. La mort és irreversible i la burocràcia està garantida. Valores la paperassa que hauràs de complimentar i penses que no paga la pena. Seus el pare a l'R5 de color taronja llampant, li lligues el cinturó perquè no s'aboqui endavant i te'n vas a casa. Total, el viatge dura poc més de mitja hora. Viure a la plaça et garanteix la cooperació veïnal immediata en arribar. “Em poden ajudar a treure el pare del cotxe?” Tots els homes que eren asseguts a la porta del cafè es van aixecar a l'acte. Pobret, encara havia aconseguit tornar de l'hospital, segur que van pensar. El que no s'imaginaven és que era un cadàver. I que la petició era literal. S'havia de treure del cotxe abans el rigor mortis no impossibilités d'estirar-lo al taüt com manen els cànons. Va costar. Es van explicar detalls escabrosos durant molt de temps. Fins i tot la canalla vam sentir a dir que a mitja vetlla, el difunt es va incorporar. “Va ser un acte reflex”, deien. Però tothom va cridar i va córrer, no fos cas. Durant molt de temps, l'expressió “acte reflex” em va sonar a pel·lícula de zombis.

Aquesta història no li vaig explicar mai, em sembla. Però segur que n'havia viscut de molt semblants. Només cal llegir Calaveres atònites. Donem-li descans al subconscient i els que sou a Gràcia gaudiu de la festa. Nou de cada deu dentistes us animen a fer-ho.