dimarts, 30 de juny del 2020

Passat festes

Si algú et diu de quedar “passat festes” saps del cert que no et cal reservar cap dia a l’agenda de l’any que està per estrenar. És una d’aquelles estranyes fórmules de cortesia que emissor i receptor saben que es pot traduir com “en una altra època m’hauria alegrat molt de veure’t, però ara no sé ben bé què dir”, i això no significa que ja no apreciem aquella persona. Encara hem de sobreviure a l’estiu per començar a emprar aquest comodí social, però a Lleida, literalment, no podem quedar amb ningú fins passat festes. Festes d’aniversari, en concret. Festes que acaben malament. Era fantàstica la de la Raffaella Carrà, però les que celebren amb la inconsciència com a convidada sorpresa que surt del pastís deixen ressaca. Aquestes vint persones que van pensar que el bé i el mal els quedaven un pam per sota ens han condemnat a tots a seguir a la fase 1 una setmana més. Segurament hi han intervingut d’altres factors, però aquest brot era del tot evitable.
És la gran metàfora de com de necessària és la solidaritat per parar aquest virus. Algú em va dir que no n’hi havia per tant, que tampoc no ha mort ningú. “Segur?”, vaig respondre. Ells potser són joves i forts i el passaran a simptomàtics, però hauran soltat llast entre el seu cercle. I tant de bo mai no els hagi de pesar a la consciència haver fet emmalaltir una persona vulnerable. Dimecres es decretaven deu dies de dol oficial per les víctimes del coronavirus.
Malgrat la deshumanització de l’esperpèntic ball de xifres de morts de conselleria i ministeri, són molta gent, massa. Tots en tenim casos a prop. I són tristos. El Live Together, Die Alone de la sèrie Lost portat a l’extrem. Viure junts, morir sols, molt sols. La impotència de no poder-se acomiadar. No se n’ha parlat prou del dolor d’enterrar algú proper des de la distància. Pura contradicció semàntica.
Un dia o altre farem net de la Covid-19, però les seqüeles no les arrossegaran només els supervivents. Tindrem moltes cicatrius a l’ànima. Potser passaran anys fins que ens tornem a tocar sense por. A abraçar-nos. A sentir-nos humans. La desconfiança ens ha tornat mesquins i mirem tothom amb recel. Assenyalem amb el dit. Aquella brossa a l’ull del veí que ens fa més nosa que la nostra pròpia biga.

El retrovisor (Segre, 29-5-20)

dijous, 25 de juny del 2020

El temps de les cireres

El temps de les cireres arriba inesperadament. Els arbres es posen vistoses arracades per rebre l’estiu molt abans que la calor ens el faci avorrir i ens deixem seduir per aquell roig sensual i turgent. La fruita primerenca té una dolçor àcida. O potser és perquè cada any l’assaborim amb la mala consciència de tenir gent dormint al carrer. Els diem temporers, però no ho són. Dormen al carrer perquè no poden treballar al camp. I no poden treballar al camp perquè no tenen papers. Un bucle pervers, un cercle viciós. Els pagesos fa molts anys que han fet els deures i s’han de fer càrrec de l’allotjament dels treballadors que contracten. Que algú actuï malament no ens pot fer criminalitzar tot un sector. El problema és un altre. El problema és que les llàgrimes de l’exalcalde de Fraga després del covard apallissament a magribins que dormien al ras a la seua ciutat l’estiu del 1992 encara no les ha eixugat cap administració. “Demanava ajuda i m’enviaven guàrdies civils en comptes de recursos per donar menjar, dutxes i un lloc per dormir a aquells pobres nois”, deia amb recança quan ja feia anys que vivia apartat de la política. El primer ajuntament que es va posar les piles va ser el d’Alcarràs amb la creació, fa més de 20 anys, d’un alberg gestionat per Unió de Pagesos. Allí vaig conèixer el Simon, un camerunès que havia arribat als primers noranta a Europa a bord d’una pastera. “Que els polítics tinguin el coratge de fer-nos fora. El que no pot ser és que ens oblidin, que eternitzin el tràmit de legalitzar papers i ens aboquin al món de la droga. Cap país ha pogut tirar endavant sense immigrants, ni els totpoderosos Estats Units, però s’ha de ser valent i prendre decisions. No amagar el cap sota l’ala”. Passen els anys i res no canvia. Petits municipis sense recursos s’han de fer càrrec de problemes de país. I així mai no farem net. “Si algú de per aquí patís la meitat del que jo he patit, sabria que no hi ha res que em faci por”. El Simon tenia fama de rebel, però només volia justícia. I posava el dit a la llaga: “A l’Àfrica hi ha molta pobresa, però jo mai havia dormit al carrer fins que no vaig ser a Catalunya”. Potser que ens ho replantegem. “Som aquí, agradi o no. Ens haurien de donar una oportunitat”. I no els la donem.

El retrovisor (Segre, 22-5-20)

dijous, 18 de juny del 2020

Un mes de maig de fa 30 anys

Potser no ho vam verbalitzar, però fa pocs mesos ens va envair una estranya sensació de felicitat. Ens endinsàvem als anys vint i visualitzàvem festes amb xampany i faldilles amb serrells que es mourien a ritme de xarleston. I no, els nostres anys vint comencen, directament, amb el crac del 29. Tant que vigilàvem de no deixar-nos robar el mes d’abril i ens han pres la primavera sencera. No es recorda un mes de maig més trist. O, potser sí, i no em cal remuntar a la Guerra Civil. Ara no estem bé, però fa trenta anys estàvem pitjor. El 21 de maig del 1990, l’Audiència Provincial va absoldre de violació un jove de vint anys malgrat que el tribunal considerava provat que havia mantingut relacions sexuals amb una menor de només setze sense el seu consentiment. La noia se’n va anar a fer un tomb amb ell i, quan ja havia pujat a la moto i, com reconeix la sentència, no hi podia fer res, se la va emportar a un descampat on “conscient de la llunyania i la solitud del lloc, i de l’ansietat de [nom], que havia d’arribar aviat al seu domicili”, va proposar-li mantenir relacions. Ella s’hi va negar. Ell li va dir que si no hi accedia hauria de tornar caminant “i la va tirar a terra, la va agafar pels braços i va realitzar el coit davant la passivitat de la jove”, que s’hi va oposar “verbalment” però no “físicament”. Si va ser condemnat a un any pels abusos és perquè la víctima era menor. Que si no, ni això. De fet, el fiscal demanava l’absolució. L’endemà (!!!), el Suprem va rebutjar el recurs de cassació i confirmava la que ja es coneixia com a “sentència de la minifaldilla”, dictada el 17 de febrer del 1989. És prou coneguda. Un empresari va fer pujar al seu despatx una treballadora de 16 anys. Li va oferir prorrogar el contracte a canvi de sexe i ella va dir que no. L’home, segons considerava provat el tribunal, la va grapejar després d’arraconar-la contra la paret. Si només va ser condemnat a pagar 40.000 pessetes (240 €) per “abusos deshonestos” és perquè el jutge creia que “si acaso inocentemente”, ella el va provocar per portar una minifaldilla. Un dia després, el president de l’Audiència Provincial justificava aquesta barbaritat als micròfons de Radio Nacional. “Al 99% de les dones honestes, quan se’ls proposa tenir una relació sexual, no hi accedeixen de seguida”. Mateu-me.

El retrovisor (Segre, 15-5-20)

divendres, 12 de juny del 2020

Redescobrir el món

Sempre ens havíem preguntat com seria el món si ens el poguéssim mirar amb els ulls nous de Proust. Ara ho sabem. Vam sortir de casa i ens vam meravellar amb la hipnòtica insignificança d’una rosella en un marge. La resta sembla desdibuixar-se quan veus com el paisatge s’ha tacat d’alegria. Camines vorejant una sèquia on s’emmirallen uns núvols de color rosa. És l’hora màgica en què “el sol se’n va a la posta, les gallines a joquer”. Mentalment taral·leges Les cobles de la canya, un antic fandango recollit a Aitona per Artur Blasco. “Les mossetes a retiro i els fadrinets al carrer.” Avui ha sortit tot déu. Les mossetes i els fadrins. A ningú sembla importar-li l’estol de mosquits que vetlla el passeig. Som a cinc minuts mal comptats del centre de la ciutat però, a la vegada, molt lluny de tot. Els camins de l’horta em connecten amb la infància rural, quan una figuera et marcava el trencall que havies d’agafar i en tenies prou per no perdre’t. Fosqueja i penso que els del Baix Segre, amb la normalització del català, vam perdre molts llençols a la bugada. M’he quedat sense la paraula que feia servir per denominar aquest moment del dia: el tardet. I no entenc perquè ens van proscriure el lèxic. Em creuo amb gent que porta sofisticats equipaments de colors llampants, com si sortir a caminar, a peu pla, pels voltants de Lleida, fos algun tipus d’esport de risc. O potser és perquè ja no es passeja. Era un verb dominical. En sortir de missa s’anava a mirar els quadros del cine. Eren uns quants fotogrames de les pel·lícules (sessió doble) que es projectarien a la tarda al Cine Avenida i, acte seguit, com si d’un ritual es tractés, s’enfilava una carretera per on gairebé no hi passaven cotxes. Caminàvem a ritme pausat, però un foraster s’hauria pensat que grans i petits fugíem del poble en grups generacionals. Per més que fessis el romancer, hi havia un moment en què apareixien uns arbres hiperbòlics que anunciaven la fi de la civilització. Una frontera invisible que només desafiaven algunes parelles de nuvis que s’endinsaven en els perills del més enllà. Aquells arbres gegantins encara guarden el secret del seu amor. No sé quan els tornaré a veure, però me’ls miraré amb els ulls nous de qui ha redescobert el món.

El retrovisor  (Segre, 8-5-20)

dimecres, 10 de juny del 2020

Primer de maig

Potser és perquè les tenim tancades i les trobem a faltar que hem rescatat de l’oblit el vers de Joan Margarit “la llibertat és una llibreria”. Però les llibreries rai que tard o d’hora reobriran. Tornarem a ser lliures si és que mai n’hem estat? Juristes i filòsofs no les tenen totes. Jo, tampoc. Segurament, la visió d’un horitzó tan negre que combina amb tot té alguna cosa a veure amb les moltes setmanes que portem engabiats. Però la reflexió és més profunda que la mirada de Bette Davis. Avui és primer de maig, Dia Internacional dels Treballadors. I teletreballadors. Si el món no s’ha aturat del tot malgrat la pandèmia ha sigut per ells. Pels confinats en oficines casolanes o en cases despatx, que tant és. El teletreball, a més, permet una certa conciliació familiar. A favor, és clar. Però sempre hi ha un però. El dia que ens vam posar un smartphone a la butxaca ens vam carregar els drets adquirits a la revolució industrial. Vuit hores per treballar, vuit hores per descansar i vuit per viure. Amb l’iPhone no hi comptàvem. Si el 600 va obrar el miracle que la classe treballadora es considerés classe mitjana perquè podia fer una escapada familiar al poble dels avis o a la platja, els mòbils ens han convertit en dòcils esclaus geolocalitzats. Hem deixat de tenir horaris. Rebem missatges d’Hisenda, notícies familiars, informes de feina, notificacions mèdiques i acudits sense filtre. I perdem hores, perdem dies. El temps és etern, però nosaltres, no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. O que hi hagi hotels digital detox on pagues perquè et guardin la teua joguina, conscients que no tenim voluntat pròpia. I quan encara havíem de celebrar el funeral per la jornada laboral, descobrim que ens podem connectar en remot i que sempre podem estar disponibles. I ara no sé si el teletreball em sembla un avenç o una gran passa enrere. Em deia un amic que l’esclavitud no es va abolir perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no calia comprar-los, ni alimentar-los. Ara el sistema aspira a fer-nos tan lliures que ens vol a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota solidaritat.

El retrovisor (Segre, 1-5-20)

dilluns, 8 de juny del 2020

El dia després

Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes –el desè vetllava pel negoci–. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins ahir. Ahir va costar. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una. Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?” Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida.” Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.  

El retrovisor (Segre, 24-4-20)

dissabte, 6 de juny del 2020

23 de juliol

Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia. Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector. Compreu llibres ara que teniu temps per llegir!

El retrovisor (Segre, 17-4-20)

dijous, 4 de juny del 2020

Ni palma, ni sabates noves

Primer divendres d’abril. De fet, un superdivendres. Ho hauria de ser, almenys. Dia de sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat primaveral. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però la lletania de números i premis que sembla no tenir fi és, en el meu record, sinònim de l’inici de les vacances de Nadal. Aquell primer matí de pijama fins a l’hora de dinar, la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana tocaria conjugar aquest verb. Pasqua no té una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, el dia de la palma tocava vestir-se primaveral. “La mare que no fa estrenar el Diumenge de Rams és que no té mans”, deien. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Miguel Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la seua mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava, esborronada, però el protocol era estricte. I què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties serien severament reprovades si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra. El món estava perfectament endreçat i hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any, però. No ho podies dir, però ho pensaves. No tenies ni idea que al cap de molts anys viuries instal·lada en un etern Divendres Sant de recolliment forçós. Enguany a ningú li faran mal les sabates noves. Toca estar-se a casa. I lamentar-se del robatori del mes d’abril.

El retrovisor (Segre, 3-4-20)