Ni palma, ni sabates noves

Primer divendres d’abril. De fet, un superdivendres. Ho hauria de ser, almenys. Dia de sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat primaveral. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però la lletania de números i premis que sembla no tenir fi és, en el meu record, sinònim de l’inici de les vacances de Nadal. Aquell primer matí de pijama fins a l’hora de dinar, la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana tocaria conjugar aquest verb. Pasqua no té una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, el dia de la palma tocava vestir-se primaveral. “La mare que no fa estrenar el Diumenge de Rams és que no té mans”, deien. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Miguel Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la seua mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava, esborronada, però el protocol era estricte. I què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties serien severament reprovades si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra. El món estava perfectament endreçat i hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any, però. No ho podies dir, però ho pensaves. No tenies ni idea que al cap de molts anys viuries instal·lada en un etern Divendres Sant de recolliment forçós. Enguany a ningú li faran mal les sabates noves. Toca estar-se a casa. I lamentar-se del robatori del mes d’abril.

El retrovisor (Segre, 3-4-20)