Ni una sola llàgrima

Teníem batejats a tots els que se'ns apropaven: hippies reciclats, punkies de Corte Inglés... Ningú no era tan autèntic com nosaltres. Érem tan únics, tan diferents, que vestíem d'uniforme. No és fàcil ser adolescent. Ens sentíem profundament incompresos, atrapats en un món asfixiant que no era el nostre. Un entorn rural poblat per adults marcats a foc pel nacionalcatolicisme i la seua estricta moral putrefacta. A nosaltres ens atreia el wild side, encara que no sabéssim qui era Lou Reed. Res que fes olor d'anys setanta era digne que entrés a casa nostra. Érem absurdament intransigents. Ens deixàvem les cordes vocals matant hippies a les Cíes. En realitat, matàvem el pare, com correspon a tota generació. Costava trobar locals on sonés la música que ens agradava. Per això ens tornàvem bojos quan fèiem cap a algun antre que ens acollia amb No mires a los ojos de la gente. Golpes Bajos era la prova del cotó. El graduat amb modernitat. El que et feia riure amb ganes quan senties una senyora taral·lejant Come prima mentre feinejava. Poc es pensava aquella dona de la bata i el mocador al cap que estava in. Radio 3 era el nostre oracle i Germán Coppini un dels nostres gurús. La seua veu histriònica havia versionat l'eslògan de la Nocilla que tan a gust berenàvem no feia tants anys. I, poc després, quan ja havia deixat Siniestro total, ens va regalar uns quants himnes generacionals. Eren Malos tiempos para la lírica, però ell convertia en poemes els nostres drames existencials. Tant t'eren els brugols de quan feies tard si et podies refugiar en Cena recalentada. N'estava perdudament enamorada, no cal dir-ho. Fins i tot tenia una gata que es deia Coppini. Em recordo pensant “jo sí que et ploraré” quan el sentia cantar Lágrimas. No era un dels seus temes més coneguts, però em resultava commovedor que s'imaginés la seua mort. El seu excel·lent final per a una curta vida. “Ni una sola lágrima (...) pero ¿a que soy algo que se atraganta?”. I tant si ho ha estat. La vigília de Nadal vam saber que havia mort amb només 52 anys. Tenia raó quan vaticinava en aquesta cançó que em subjectarien uns altres braços quan rebés la notícia. Però m'he quedat una mica òrfena. Jo, i tots els que ara fa trenta anys ens pensàvem que érem únics. Al final resultarà que d'originals en teníem ben poc.

El retrovisor (Segre 27-12-13)

El dandi del carrer Tallada

Tot està connectat. Estudiem les generacions com si un bon dia hi ha algú que es desperta i diu: “ep!, senyors, nosaltres som els del 27: posin el marcador a zero”. I no, les fronteres sempre són més difuses i imprecises. Ens relacionem amb gent que ens fa fer salts en el temps vertiginosos. Ara fa poc, vaig passar una tarda molt agradable amb algú que em va explicar que els seus pares s'havien conegut a la guerra. Precisaré: a la Primera Guerra Mundial. Un soldat francès ferit al front, una jove infermera voluntària i un evident final feliç a la història parlant-me'n un segle després. L'any que estem a punt d'estrenar serà el del centenari d'aquest conflicte que va massacrar Europa. Tot sembla tan llunyà. Un efluvi de la colònia 1916 de Myrurgia impregna els records que no tinc d'un món que he tocat amb les mans. El poder evocador del perfum em trasllada al 24 de març d'aquell any que no he viscut. Un vaixell creua el canal de la Mànega. A bord, un lleidatà que viu aliè a la Gran Guerra. És feliç. Acaba d'estrenar al Metropolitan de Nova York l'òpera Goyescas i torna a casa a assaborir l'èxit. És un dandi de bigoti excessiu i cabell engominat. Al juliol complirà 49 anys, però conserva intacta la coqueteria que el porta a aguantar-se el cap amb estudiada indiferència quan se sap fotografiat. El món està perfectament endreçat. Me l’imagino vestit com Marcello Mastroianni a Ulls negres. Impecable i seductor, passejant per coberta. Els dits que no li paren quiets, com si no volgués deixar escapar la música que porta dins. Potser està pensant el programa de la Festa Major de maig. Enric Granados i Ricard Viñes exercien de profetes a la seua terra. De sobte, quan faltava poc per a les tres de la tarda, res no va tindre sentit. Un torpede alemany fixa el seu objectiu en el Sussex i parteix la nau en dos. Granados, i una vuitantena de persones que viatjaven amb ell, moren a les gèlides aigües de l’Atlàntic. Em pregunto què pensarien en aquells terribles segons de desconcert. Si va ser conscient que la seua vida de pel·lícula tindria un final a l’alçada del personatge. Si va retornar al carrer Tallada per ser un nen feliç a la Lleida del XIX o si es va refugiar en la vida bohèmia de París que el portava a passejar en excèntric velocípede. Segur que sonava música de piano mentre es feia el silenci més absolut.   

El retrovisor. (Segre 20-12-13)

La cúpula

Un dia, els habitants de Chester's Mill van despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que els havia aïllat del món. Una idea angoixant sorgida de la ment perversa d'Stephen King. Under the Dome, que així es titula el llibre, es va convertir en la sèrie de televisió La cúpula. La van fer fa pocs mesos a Antena 3. A Lleida portem uns quants dies sota la nostra particular cúpula. Ens fem pesats amb la boira, en sóc conscient. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins no ens acabem de posar d'acord. Els uns odien profundament aquesta humitat trista que impregna d'hivern cada racó de l'ànima. Els altres, es deixen seduir per la melancolia dels dies sense ombres. Un dels autors que més ha escrit sobre la boira és Josep Vallverdú. Curiosament, és del sector que només la troba poètica en fotografia i va buscar exili climatològic a l'Espluga de Francolí. A prop de la seua Lleida natal però prou lluny dels seus excessos climàtics. Ahir li va retre un homenatge el departament de Filologia Catalana i Comunicació de la UdL. Noranta anys no es fan cada dia i Vallverdú els porta tan bé que porta tot el 2013 bufant espelmes per tots el territoris de parla catalana (aquells que el Parlament balear ha determinat que no existeixen i que, malgrat no existir, es fa constar en acta que les Illes no en formen part en una pirueta de contradicció semàntica de les que causen lesions irreversibles). Diu en broma que el seu naixement, el 9 de juliol de 1923, va precipitar el cop d'Estat de Primo de Rivera. I, des d'aleshores, la seua biografia ha estat lligada a fets històrics que són una lliçó accelerada de segle XX. Té un rellotge que encara funciona que li va regalar el seu padrí el 3 de maig de 1931, quan va fer la Primera Comunió. Aquell Omega va lligat a la imatge de les banderes republicanes onejant al que avui és la Rambla Ferran. Al recorregut triomfal del president Macià en un cotxe descobert. Cada nit li donava corda, però poc després el temps passaria més lentament. S'eternitzaria. Tres anys de guerra i quaranta de dictadura costen de pair. Obliguen a prendre partit. El Vallverdú que amb les Proses de Ponent va rebatre les tesis leridanistes que qüestionaven la catalanitat de Lleida està per descobrir. Albert Turull va reblar el clau: “és el nostre Joan Fuster”. Per molts anys, mestre.

El retrovisor (Segre, 13-12-13)

Una cadira buida

Avui comença un llarg cap de setmana que traurà a la gent al carrer en ramats homogenis. Previsiblement, farà fred. Però quan els llums de Nadal fan pampallugues entrem en una fase hipnòtica difícil d'explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Sí, ja fa dies que és Nadal. Una batalla perduda. Estic per aprendre a fer gall d'indi estopenc amb salsa de nabius i, ja posats a avançar-ho tot al novembre, celebrar el dia d'Acció de Gràcies. Són tan kitch els guarniments lluminosos. Cada cop es veuen menys trineus i menys campanes, però feina rai a dignificar-los. Són depriments per definició. Com a molt, poden aspirar a ser decadents i prou. Aquella tristor bellíssima d'envelat reflectit a les aigües del Segre al seu pas per Lleida. S'apropen un dies difícils per a molta gent. Si hi ha canalla (i nòmines) a casa, el Nadal pot ser molt bonic. Però quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d'absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la menció. Poe a l'aire. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida se la va treure de la màniga l'inventor de la sopa d'all, ho sé. Però és efectiva. Tots tenim el record d'un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d'una mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Ana María Matute era molt petita quan va descobrir que la mort era el final, que tot ho podia. Que no hi podia haver res més terrible. Era una nena que de gran s'indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente,/ los años más felices de mi vida”. Anys de llibertat salvatge per una Barcelona sense regles ni escola. Un dia va veure un home mort al carrer. Se'n veien tants que la futura novel·lista no n'hagués fet massa cas si no s'hagués adonat que aquella víctima anònima havia traspassat amb un tros de pa amb xocolate a la mà. “Aquella visió va ser torbadora, terrible. Passàvem tanta gana! I aquell home tenia pa amb xocolate i no s'ho podia menjar”. Una descripció de la mort commovedorament precisa. Esgarrifosa.

El retrovisor (Segre 6-12-13)

Llums de Nadal sota la boira. Foto de Sergi Gómez Ballespí.