Tot
està connectat. Estudiem les generacions com si un bon dia hi ha
algú que es desperta i diu: “ep!, senyors, nosaltres som els del
27: posin el marcador a zero”. I no, les fronteres sempre són més
difuses i imprecises. Ens relacionem amb gent que ens fa fer salts en
el temps vertiginosos. Ara fa poc, vaig passar una tarda molt
agradable amb algú que em va explicar que els seus pares s'havien
conegut a la guerra. Precisaré: a la Primera Guerra Mundial. Un
soldat francès ferit al front, una jove infermera voluntària i un
evident final feliç a la història parlant-me'n un segle després.
L'any que estem a punt d'estrenar serà el del centenari d'aquest
conflicte que va massacrar Europa. Tot sembla tan llunyà. Un efluvi
de la colònia 1916
de Myrurgia impregna els records que no tinc d'un món que he tocat
amb les mans. El poder evocador del perfum em trasllada al 24 de març
d'aquell any que no he viscut. Un vaixell creua el canal de la
Mànega. A bord, un lleidatà que viu aliè a la Gran Guerra. És
feliç. Acaba d'estrenar al Metropolitan de Nova York l'òpera
Goyescas
i
torna a casa a assaborir l'èxit.
És
un dandi de bigoti excessiu i cabell engominat. Al juliol complirà
49 anys, però conserva intacta la coqueteria que el porta a
aguantar-se el cap amb estudiada indiferència quan se sap
fotografiat. El món està perfectament endreçat. Me l’imagino
vestit com Marcello Mastroianni a Ulls
negres.
Impecable i seductor, passejant per coberta. Els dits que no li paren
quiets, com si no volgués deixar escapar la música que porta dins.
Potser està pensant el programa de la Festa Major de maig. Enric
Granados i Ricard Viñes exercien de profetes a la seua terra. De
sobte, quan faltava poc per a les tres de la tarda, res no va tindre
sentit. Un torpede alemany fixa el seu objectiu en el Sussex i
parteix la nau en dos. Granados, i una vuitantena de persones que
viatjaven amb ell, moren a les gèlides aigües de l’Atlàntic. Em
pregunto què pensarien en aquells terribles segons de desconcert. Si
va ser conscient que la seua vida de pel·lícula tindria un final a
l’alçada del personatge. Si va retornar al carrer Tallada per ser
un nen feliç a la Lleida del XIX o si es va refugiar en la vida
bohèmia de París que el portava a passejar en excèntric
velocípede. Segur que sonava música de piano mentre es feia el
silenci més absolut.
El retrovisor. (Segre 20-12-13)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada