Ni una sola llàgrima

Teníem batejats a tots els que se'ns apropaven: hippies reciclats, punkies de Corte Inglés... Ningú no era tan autèntic com nosaltres. Érem tan únics, tan diferents, que vestíem d'uniforme. No és fàcil ser adolescent. Ens sentíem profundament incompresos, atrapats en un món asfixiant que no era el nostre. Un entorn rural poblat per adults marcats a foc pel nacionalcatolicisme i la seua estricta moral putrefacta. A nosaltres ens atreia el wild side, encara que no sabéssim qui era Lou Reed. Res que fes olor d'anys setanta era digne que entrés a casa nostra. Érem absurdament intransigents. Ens deixàvem les cordes vocals matant hippies a les Cíes. En realitat, matàvem el pare, com correspon a tota generació. Costava trobar locals on sonés la música que ens agradava. Per això ens tornàvem bojos quan fèiem cap a algun antre que ens acollia amb No mires a los ojos de la gente. Golpes Bajos era la prova del cotó. El graduat amb modernitat. El que et feia riure amb ganes quan senties una senyora taral·lejant Come prima mentre feinejava. Poc es pensava aquella dona de la bata i el mocador al cap que estava in. Radio 3 era el nostre oracle i Germán Coppini un dels nostres gurús. La seua veu histriònica havia versionat l'eslògan de la Nocilla que tan a gust berenàvem no feia tants anys. I, poc després, quan ja havia deixat Siniestro total, ens va regalar uns quants himnes generacionals. Eren Malos tiempos para la lírica, però ell convertia en poemes els nostres drames existencials. Tant t'eren els brugols de quan feies tard si et podies refugiar en Cena recalentada. N'estava perdudament enamorada, no cal dir-ho. Fins i tot tenia una gata que es deia Coppini. Em recordo pensant “jo sí que et ploraré” quan el sentia cantar Lágrimas. No era un dels seus temes més coneguts, però em resultava commovedor que s'imaginés la seua mort. El seu excel·lent final per a una curta vida. “Ni una sola lágrima (...) pero ¿a que soy algo que se atraganta?”. I tant si ho ha estat. La vigília de Nadal vam saber que havia mort amb només 52 anys. Tenia raó quan vaticinava en aquesta cançó que em subjectarien uns altres braços quan rebés la notícia. Però m'he quedat una mica òrfena. Jo, i tots els que ara fa trenta anys ens pensàvem que érem únics. Al final resultarà que d'originals en teníem ben poc.

El retrovisor (Segre 27-12-13)