Avui
comença un llarg cap de setmana que traurà a la gent al carrer en
ramats homogenis. Previsiblement, farà fred. Però quan els llums de
Nadal fan pampallugues entrem en una fase hipnòtica difícil
d'explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Sí, ja fa
dies que és Nadal. Una batalla perduda. Estic per aprendre a fer
gall d'indi estopenc amb salsa de nabius i, ja posats a avançar-ho
tot al novembre, celebrar el dia d'Acció de Gràcies. Són tan kitch
els guarniments lluminosos. Cada cop es veuen menys trineus i menys
campanes, però feina rai a dignificar-los. Són depriments per
definició. Com a molt, poden aspirar a ser decadents i prou. Aquella
tristor bellíssima d'envelat reflectit a les aigües del Segre al
seu pas per Lleida. S'apropen un dies difícils per a molta gent. Si
hi ha canalla (i nòmines) a casa, el Nadal pot ser molt bonic. Però
quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra
societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa
tangible en forma d'absència. Aquell cop de puny inesperat i
atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la
menció. Poe a l'aire. “Mai més”, et repeteixes com una
lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan
inofensives i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida
se la va treure de la màniga l'inventor de la sopa d'all, ho sé.
Però és efectiva. Tots
tenim el record d'un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada
dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d'una
mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Ana María
Matute era molt petita quan va descobrir que la mort era el final,
que tot ho podia. Que no hi podia haver res més terrible. Era una
nena que de gran s'indentificaria amb aquells mítics versos de Gil
de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron,
posiblemente,/ los años más felices de mi vida”. Anys de
llibertat salvatge per una Barcelona sense regles ni escola. Un dia
va veure un home mort al carrer. Se'n veien tants que la futura
novel·lista no n'hagués fet massa cas si no s'hagués adonat que
aquella víctima anònima havia traspassat amb un tros de pa amb
xocolate a la mà. “Aquella visió va ser torbadora, terrible.
Passàvem tanta gana! I aquell home tenia pa amb xocolate i no s'ho
podia menjar”. Una descripció de la mort commovedorament precisa.
Esgarrifosa.
Un poema de Laia Noguera...
ResponEliminaHem somiat que menjàvem
a la mateixa taula
i que el silenci era tou
i calent com el pa.
I m’he despertat partida
com les engrunes.
Toni
Uf! Brutal!
ResponEliminaAquest nadal trobarem a faltar el pare al cap de la taula tallant tarrons mentres els petits de la família fan cua al seu voltant per cruspir-se'ls.
ResponEliminaEm sap greu, Miquel. Jo no tinc cap cadira dolorosa (encara). Però mai no oblidaré el gran impacte que em va provocar tornar a casa del padrí el Nadal després de la seua mort i veure buida la cadira en la qual sempre seia. Es feia tan evident la seua absència! Tinc més present aquesta imatge que el fèretre, el funeral, etc. És com si en aquell precís instant hagués pres consciència de la seua mort.
Elimina