Una cadira buida

Avui comença un llarg cap de setmana que traurà a la gent al carrer en ramats homogenis. Previsiblement, farà fred. Però quan els llums de Nadal fan pampallugues entrem en una fase hipnòtica difícil d'explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Sí, ja fa dies que és Nadal. Una batalla perduda. Estic per aprendre a fer gall d'indi estopenc amb salsa de nabius i, ja posats a avançar-ho tot al novembre, celebrar el dia d'Acció de Gràcies. Són tan kitch els guarniments lluminosos. Cada cop es veuen menys trineus i menys campanes, però feina rai a dignificar-los. Són depriments per definició. Com a molt, poden aspirar a ser decadents i prou. Aquella tristor bellíssima d'envelat reflectit a les aigües del Segre al seu pas per Lleida. S'apropen un dies difícils per a molta gent. Si hi ha canalla (i nòmines) a casa, el Nadal pot ser molt bonic. Però quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d'absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la menció. Poe a l'aire. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida se la va treure de la màniga l'inventor de la sopa d'all, ho sé. Però és efectiva. Tots tenim el record d'un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d'una mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Ana María Matute era molt petita quan va descobrir que la mort era el final, que tot ho podia. Que no hi podia haver res més terrible. Era una nena que de gran s'indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente,/ los años más felices de mi vida”. Anys de llibertat salvatge per una Barcelona sense regles ni escola. Un dia va veure un home mort al carrer. Se'n veien tants que la futura novel·lista no n'hagués fet massa cas si no s'hagués adonat que aquella víctima anònima havia traspassat amb un tros de pa amb xocolate a la mà. “Aquella visió va ser torbadora, terrible. Passàvem tanta gana! I aquell home tenia pa amb xocolate i no s'ho podia menjar”. Una descripció de la mort commovedorament precisa. Esgarrifosa.

El retrovisor (Segre 6-12-13)

Llums de Nadal sota la boira. Foto de Sergi Gómez Ballespí.