divendres, 31 de maig del 2013

Mules i avantguardes


Gósol és un poble singular. Pertany al Berguedà, forma part del partit judicial de Solsona, depèn del bisbat d'Urgell i, administrativament, és sota l'aixopluc de la Diputació de Lleida. En certa manera, tot té un sentit. Els rius encaren la sortida natural de la vall cap al Solsonès. La història l'ha apropat més a La Seu i, finalment, l'arribada del ferrocarril a Guardiola de Berguedà el 1904 va fer que Berga passés a ser la capital natural. Aquest curiós laberint administratiu ha impregnat de caràcter la localitat. Tot i que ja n'era, de singular: als peus del Pedraforca, en ple parc natural del Cadí-Moixernó, vigilada per les restes d'un castell fortificat i amb un centre històric conservat amb gran sensibilitat, a Gósol no n'hi falten, de reclams. Però per si tot això no fos prou, aquest poble pot presumir d'haver acollit Picasso durant una breu però intensa etapa de la seva vida. El maig de 1906, quan encara no havia fet els 25 anys, l'artista més influent del segle XX es va instal·lar a l'antiga fonda Cal Tampanada amb la seua parella d'aleshores, Ferdande Olivier. Val a dir que ell va passar força desapercebut. Al cap i a la fi, era un perfecte desconegut. La francesa va deixar més petjada, que una jove bohèmia que sortia despullada al balcó al Gósol de 1906 no s'oblida tan fàcilment. La parella va arribar-hi guiada per un traginer i a lloms d'uns matxos. Un viatge infernal des de Barcelona. Picasso busca inspiració en el que aleshores era un racó de món. Fernande, com totes les dones que tindria l'artista, no s'arrisca a perdre'l i el segueix a contracor. Ell busca inspiració i la troba. Va tot el dia amb el que anomenarà el Carnet català, una mena de dietari, on agafa apunts i explica la profunda impressió que li provoca aquella terra, aquella gent. Estava encallat. Donava per acabada l'època rosa, però no trobava el camí. Gósol és la clau. Els ocres del paisatge dominen la paleta de colors. I el rostre dur del vell de la fonda, Josep Fontdevila, esdevé el model a partir del qual arriba a l'anomenat primitivisme. Al cap de vuitanta dies li ha donat la volta al seu món. Se sent preparat per tornar a París. En pocs mesos, aquests apunts de Gósol seran Les senyoretes d'Avinyó, el quadre que canviarà per sempre la història de l'art. Picasso havia inventat el cubisme.

Autoretrat de Picasso de 1906.
El retrovisor (Segre, 31-5-13) 


divendres, 24 de maig del 2013

La prova del mocador


A Llorenç Capdevila, que em va donar la idea

Feia fred i havíem matinat més del compte, però ens fèiem un tip de riure. Érem quatre, literalment. Compartíem taula i torn d'encendre l'estufa. Era més estreta i allargada que la que teníem a casa. El tub que connectava amb el fumeral feia un capriciós recorregut en angle recte des del mig de la classe. Ara entenc que era la manera de repartir més homogèniament l'escalfor, però aleshores, aquests colzes metàl·lics em semblaven una luxosa sofisticació. Encendre una estufa no és tan fàcil com sembla. Primer havies de buidar la cendra, que escampava un polsim blanc que ens deixava galdosos. Després, carregar-la bé calculant de deixar prou aire i, finalment, posar-hi unes branquetes molt primes i seques que de seguida s'agafarien a la flama. Aquest era el nostre gran moment. No sabíem qui era Prometeu, però sempre havíem de sortejar a qui li tocaria de rebregar un full de diari, apropar-hi un misto i corrents per no cremar-te, embotir-lo a l'estufa per baix, pel calaixet que trèiem la cendra. No sempre ens en sortíem a la primera. I havies d'anar amb compte, perquè si a les nou la classe era freda i feia pudor de fum, te les carregaves. Moltes vegades, havíem d'obrir les finestres encara que ens congeléssim perquè no es notés tant l'olor delatora d'haver cremat més paper de l'estrictament necessari. Però tard o d'hora, el foc trobava la manera d'aferrar-se als troncs i en pocs minuts, la llenya deixava anar una suau melodia de confort. Tocava tancar i anar a la carbonera a carregar soques de totes les mides, que el matí era llarg. Li dèiem la carbonera encara que l'habitació estigués plena de llenya, perquè molts anys les mines donaven carbó. Els grans deien que era més brut, però a nosaltres ens agradava el doble, perquè t'allargava l'esbarjo. T'embrutaves tant carregant aquell cabàs de goma negra i gruixuda, que sabies que després fer el romancer tant com podies en tornar del pati, encara et deixarien anar a rentar les mans. Era el moment estel·lar. No patíem massa per treure'ns les marques negres, dedicàvem totes les nostres energies a sonar-nos amb força. I, després, la prova del mocador. A qui li hauria quedat més brut? No pensàvem en els nostres pulmons. Ni en els dels familiars que es passarien vuit hores sota terra. No eren temps de preocupacions. El món encara estava perfectament endreçat. 

El retrovisor, publicat al diari Segre (24-5-13)

Trobar un fòssil al carbó era un dels nostres senzills divertimentos.

divendres, 17 de maig del 2013

Menys de cent euros


Quinze mil pessetes. Menys de cent euros. Aquest és el preu que el banquer lleidatà Agustí Santesmasses Pujol va posar el 1906 als quatre sepulcres dels comtes d'Urgell. Era l'amo del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes des de 1894, així que de res va servir que el bisbe d'Urgell i l'aleshores diputat per les Borges Blanques Francesc Macià tractessin d'impedir la venda. Tot era estrictament legal. Un antiquari de Vitòria es va quedar aquestes joies del gòtic català i les va revendre als Cloisters de Nova York, on encara s'hi exposen avui. Danys col·laterals de la desamortització de Mendizábal. Un de tants exemples de l'impune saqueig a la nostra història. Per sort, la immensa ruïna en què s'havia convertit el monestir va tornar a canviar de mans el 1910. Els nous propietaris, els germans Maristes, van treballar dur perquè les Avellanes recuperés la dignitat perduda. Ubicat en en un entorn natural idíl·lic, en ple Montsec, el monestir va ser fundat el 1166 pels comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva muller, Dolça de Foix. D'aquest llunyà segle XII ha sobreviscut, com un bell miracle, el claustre romànic. I és que malgrat les moltes cicatrius, cada pedra traspua història. I quines pedres! Avui se'n bellugarà una exquisidament esculpida, la Marededéu de Santa Maria de les Avellanes, que retornarà temporalment al monestir des del Museu de Lleida. L'insòlit periple d'aquesta escultura dóna per a una pel·lícula d'aventures. No és la primera vegada que fa les maletes. Va ser venuda a principis del segle XX a un comprador desconegut. Poc temps després, apareix en mans del col·leccionista nord-americà Charles Deering, que la tenia al seu palauet de Sitges -l'actual Museu Maricel-. Quan els hereus de Deering es van vendre la propietat, aquesta escultura gòtica fa cap al castell tarragoní de Tamarit. Encara tornarà a canviar de mans i de ciutat. Fins que ja en ple segle XXI surt a subhasta a Barcelona. Aquí la pel·lícula fa un gir argumental, perquè la Generalitat atura la venda in extremis. És una peça catalogada i, per tant, pot exercir el dret de tempteig sobre aquesta obra del XIV. Els propietaris hi recorren, però el departament de Cultura pot adquirir l'escultura que, un cop restaurada, ingressa al Museu de Lleida. Avui, però, farà una visita al que va ser casa seua durant sis-cents anys.

El retrovisor (publicat al diari Segre 17-5-13)

A l'esquerra, la marededéu de les Avellanes tal com la va adquirir
 la Generalitat en subhasta. A la dreta, després de restaurar-la. 




divendres, 10 de maig del 2013

La dona que no es rendia


Si et dius Caterina Albert, ja et pots espavilar, perquè estàs cridada a fer grans coses. Un segle abans que jo nasqués va arribar a aquesta vall de llàgrimes una nena que amb només catorze anys va escriure Parricidi i, de passada, es va inventar un nou gènere literari, el drama rural. No és estrany, doncs, que abans de fer els trenta guanyés uns Jocs Florals. Bé, sí que n'era, d'estrany. Quan es va saber que una senyoreta de casa bona es dedicava a escriure en lloc de buscar marit es va armar un bon escàndol. Prou perquè Caterina Albert decidís convertir-se en Víctor Català. Massa comentaris que havia d'aguantar per no haver-se casat. No es volia buscar més problemes, així que es va disfressar amb un pseudònim i va portar els pantalons de la literatura catalana a principis del segle XX. També es deia Caterina Albert la dona de l'últim comte del Pallars, Hug Roger III. Som a finals del segle XV. El rei Joan II no porta massa bé que se li resisteixi aquest darrer comtat català independent, així que li deixa en herència al seu fill Ferran l'enemistat amb Hug Roger. La guerra està servida. Ferran, a qui el seu matrimoni amb Isabel de Castella havia convertit en el totpoderós rei Catòlic, ordena a un home de la seua màxima confiança, el comte de Cardona, que conquereixi el Pallars aprofitant que Hug Roger és a França. Serà un passeig militar. L'exèrcit reial el formen més de mil soldats que ho tenen molt fàcil -a priori- per vèncer la trentena d'homes que protegeixen la dona del comte rebel i la seua filla. Aquest va ser el gran error del comte de Cardona i el rei que tanto monta. Caterina Albert no era la fràgil damisel·la que esperaven espantar amb l'exhibició de testosterona al peu de la muralla de la fortalesa de València d'Àneu. La comtessa no està disposada a regalar res i lluita ferotgement. El setge s'allarga més de tres anys, per a desesperació del rei i del seu home de confiança, que morirà en el camp de batalla sense haver vençut aquesta brava pallaresa. Exhausta, acabarà capitulant davant el fill de Cardona. El castell es converteix en un símbol de resistència que Felip V -qui si no?- farà enderrocar segles després. Si mai visiten el conjunt arqueològic de València d'Àneu no es deixin enganyar per les aparences. Aquelles pedres s'han pagat massa cares per deixar-les perdre.

El retrovisor. (Publicat a Segre, 10-5-13)

divendres, 3 de maig del 2013

Un bigoti estrafolari


Dimarts, després del diluvi, em vaig posar Après la pluie de Satie. Potser va ser el subconscient, però em va sonar més nostàlgic que mai. Feia 70 que anys Ricard Viñes, bon amic del francès, havia deixat aquest món abans d'hora. Sempre va ser precoç. Només tenia dotze anys quan arriba a París. El seu paisà Enric Granados, que s'allotja al mateix hotel, també és molt jove, però ja ha fet els vint i es converteix en el seu salconduit per entrar en els cercles bohemis de finals del XIX. Entrar-hi i quedar-s'hi. Viñes era tot un personatge. Al catàleg de l'exposició El pianista de les avantguardes, comissariada per Màrius Bernadó el 2007, hi ha una novel·la. Només cal donar-li forma. Va ser l'intèrpret més aclamat del seu temps -“no toca, explica”, escriu Jean Cocteau.-. La crítica estava rendida al talent de l'home minúscul de bigoti estrafolari, però ell, lluny d'acomodar-se, imposa als programes dels seus concerts obres contemporànies que no entén el públic. Els amics li fan broma proposant-lo com a president de l'Associació d'Autors Xiulats. Però tant li fa. Està enamorat de la música impressionista que li fa pessigolles a les orelles. Satie, Debussy, Ravel, Granados, Séverac, Falla... la llista de músics que el lleidatà va estrenar és impressionant. Fora de les sales de concert també és radical i apassionat. El seu amor de joventut, Maria Alba, es casa el 1893 i ell escriu solemnement al seu diari que li jura “morir vidu”. El cert és que no se li coneix cap relació. Me l'imagino com un decadent Florentino Ariza, el protagonista de El amor en los tiempos del cólera. Es relacionava amb Picasso. Li va fer fotos Man Ray. Va volar en un avió pilotat per Saint-Exupéry. Estant a Xile el 1933 una infecció mal curada en un dit de la mà dreta és a punt de gangrenar-li el braç. Evita l'amputació, però passa quatre mesos sense tocar (i sense cobrar). Lorca fa una representació de 'La zapatera prodigiosa' a benefici del pianista. Que tantes festes de maig de Lleida incorporessin a Viñes (i il·lustres amistats) en el seu cartell és un luxe del que potser no se'n va ser prou conscient. Es conserven fotos de Séverac assegut a l'orgue de la Catedral Nova amb Viñes el 1914, just quan va començar la guerra que li va matar el seu estimat Granados. Consternat, es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach. 

El retrovisor. (Segre 3-5-13)