dijous, 22 de març del 2018

Taques de sang


Retrovisor
Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins.
 

La regla és el darrer tabú. Cap detergent gosa fer un anunci
reivindicant que treu les taques de sang millor que ningú

Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.

El retrovisor (Segre, 16-3-18)

dijous, 15 de març del 2018

Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta.
 

Fanny ja no hi és, però la carta que li va escriure
a la seua germana bessona el 1944 per fi ha arribat al seu destí

Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.

El retrovisor (Segre, 9-3-18)

diumenge, 4 de març del 2018

Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.
 
Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir
l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.

El retrovisor (Segre, 2-3-18)