Elizabeth
Taylor no va ser la primera. Faltaven molts anys perquè Paul Newman
deixés insatisfeta l'actriu dels ulls violeta quan altres gates
s'enfilaven a teulades que no eren de zinc. Sortien les nits de lluna
plena, que tampoc no era qüestió de prendre mal. Encara no existia
la televisió i amb prou feines hi havia aparells de ràdio. A elles,
com a Maggie Pollitt, les nits se'ls feien llargues. Comptaven bé
les cases. Havien de trobar una adreça exacta. Era important
haver-ho planificat al mil·límetre. Quan estaven segures de ser a
la teulada que tocava s'apropaven al fumeral i, amb veu impostada,
deien alguna veritat incòmoda que trasbalsaria una família. Un
missatge breu, però demolidor. Hora de fugir. Hora de tornar-se a
embotir al llit com si aquella excursió maliciosa mai no hagués
existit. En alguna casa propera ningú no aclucaria l'ull. El foc a
terra, com si fos un oracle, havia anunciat una nova que costaria de
pair. D'aquesta perversa diversió se'n deia fer xants. No l'he
trobat al diccionari, però encara s'ha conservat aquesta paraula. Un
fòssil lèxic que ens recorda que qualsevol temps passat no va ser
millor. Que abans que existís una xarxa social com ask.fm ja existia
l'assetjament. Les que ja no tenien edat per pujar a cap teulada
prenien la fresca al carrer assegudes en una cadira de bova.
Semblaven padrines inofensives, però tenien raigs-X als ulls. No
se'ls escapava res. Per més que sordegessin, podien sentir un rumor
a molts metres de distància. Elles van inventar el concepte
d'informació viral. I sense mòbil ni internet. De fet, sense
moure's del rogle de carrer que totes tenien assignat. Quan les cames
els fallaven i ja no sortien de casa es buscaven un balcó on podien
passar-se hores mirant el carrer. En silenci. Hores i hores. De
vegades no les veies, però sabies que hi havia uns ulls escrutadors
vigilant rere la persiana. Tampoc Georges Orwell no va ser un
visionari quan el 1948 va escriure 1984. El big brother
ja estava inventat. Haver crescut en un poble petit és com haver fet
un màster en condició humana. Ens agrada pensar que Bob Dylan tenia
raó i els temps estan canviant, però no n'estic del tot segura. El
món gira. Dóna tombs, com una atracció de fira. Tenim la il·lusió
d'avançar però quan s'acabi la música, no ens haurem mogut massa
del lloc.
El retrovisor (Segre 25-7-14)