Bunyols de bacallà

Des de Pasqua que esperaven el 18 de juliol. La colla de la Federació de Joves Cristians de Cervera havia guanyat el concurs de caramelles i, com a premi, feien una excursió a Montserrat. Estaven entusiasmats. Poques ocasions tenien els joves de 1936 de passar un dissabte fora de casa. Però es van quedar amb les ganes. Els rumors de revolta militar preocupaven les famílies i van ajornar una setmana l’excursió. Massa tard. Aquells nois de setze anys aviat serien cridats al front. Ells no ho sabien, però la seua seria coneguda com la lleva del biberó. Encara feliços en la seua ignorància, l’endemà van assistir a la inauguració del cine del Casal. La segona sessió es va suspendre. Ja era oficial: havia esclatat la guerra. Escoltava aquest record de Joan Salat, exalcalde de Cervera, amb un nus a la gola. Era només el principi d’una història molt trista. Tampoc no va oblidar mai aquell dissabte Víctor Torres. Ell era a Lleida, estudiant. Li quedaven dos assignatures per acabar Dret i les havia deixat per a setembre. Però aquell setembre, lluny d’examinar-se, es va allistar a la columna Macià-Companys. Aquesta mateixa setmana s’han presentat les memòries de l’exili de Víctor Torres, que va arribar a ser secretari dels presidents Irla i Tarradellas. Aquesta generació fins i tot ho va tindre difícil per exiliar-se. Primer havies de pagar el peatge de ser refugiat en un camp de concentració. “Els francesos eren estrictes: No en podies sortir si no hi havia una família francesa que se’n responsabilitzés”. Ell era al de Saint Cyprien. El Canigó nevat i la tramuntana bufant. Un comerciant de la Cerdanya francesa es va commoure amb la història i va ser prou generós per personar-se al camp. Es deia Vilaldà. Un home petit i grassonet. El 27 de febrer de 1939 el lleidatà va sortir del camp amb el seu sauveur. “Anava fet un ecce homo, amb una barba negra com el carbó i vestit amb el que em quedava de l’uniforme”. A bord d’un vell Citroën van arribar de nit a Perpinyà. Llums al carrer, aparadors, gent disfressada celebrant el carnaval... Vilaldà es va adonar que aquell jove feia massa temps que no era jove. “Tens gana?”. Tan ansiós estava que va relliscar i va caure al mig del restaurant. Però tots els mals se li van passar quan li van servir un plat de bunyols de bacallà. El sabor de la llibertat.

El retrovisor (Segre, 18-7-14)

Francisco Pons ténia el carnet numéro 1 de Falange a Lleida. Víctor Torres era d'Esquerra Republicana. Els separava un abisme ideològic, però van ser amics tota la vida