Corpus de sang

L'escriptor i guionista Pep Bras feia aquesta setmana una crida des del seu Facebook per tal que se li fessin arribar històries reals tan increïbles que semblessin de ficció. Les millors s'explicaran a la secció Qué cuento tienes de la versió estiuenca del programa A vivir que son dos días de la Cadena Ser. Paul Auster ja havia fet una cosa semblant als Estats Units que va donar peu al llibre Vaig creure que el meu pare era déu. Gairebé sense proposar-t'ho comences a compilar anècdotes i t'adones que tens una vida tirant a avorrida. Que ni a tu ni a la gent del teu voltant us ha passat res digne de ser radiat. Bé, potser sí que és curiós aquell antic record d'una processó  formada per dos úniques persones. El capellà, al davant, com correspon. I un únic fidel al seu darrere apuntant-lo amb una pistola. Diuen que va ser en el convuls estiu del 36. Aquell sacerdot era un home pragmàtic. Prou maldades anaven les coses com per tibar encara més la corda. Va suspendre els actes litúrgics i qui més qui menys va entendre que aquella retirada a temps podia ser una victòria. Però si la fe mou muntanyes, ja no diguem amb quina facilitat pot fer prémer un gallet. Un dels feligresos va resultar ser més devot que no s'esperava el desconcertat mossèn. Feia pocs anys que en un poble molt proper n'havia passat una de grossa el dia de Corpus, així que no era qüestió de temptar la sort. En aquella ocasió, el protagonista era un descregut que va esperar a tenir la processó sota de casa per llençar des del balcó (en algunes versions, des de la finestra de les golfes), una bala d'alfals a sobre del pal·li. Un dels creients que participava de l'acte litúrgic va iniciar una particular guerra santa per venjar el sacrilegi: “Quan s'acabi la processó et vindré a matar”, li va dir. Potser se li va oblidar el cinquè manament, vés a saber. El cas és que, a banda de ser un home de déu, era un home de paraula i, acabada la missa, va anar a buscar un arma de foc. Era la crònica d'una mort anunciada. Però en un sentit tan literal que la trama argumental va fer un gir inesperat. El nostre fidel va empènyer la porta de fusta, que només es tancava a les nits amb un enorme forrellat... i va sortir volant. Assegut pacientment a les escales, l'amenaçat el va esperar amb l'escopeta carregada. Desconec si va al·legar defensa pròpia.

El retrovisor. (Segre 4-7-14)