Un bisbe, un vàter i un príncep

Per més anys que duri la crisi, sempre ens farà mal llegir el titular que tanca una empresa. La que sigui. A la notícia, invariablement, hi apareix un número. Una xifra que sabem que és la suma de moltes històries personals: les dels treballadors que deixen de ser-ho. La incertesa d'un futur tan negre que combina amb tot. Són mals temps per a la lírica. I per a la prosa. Tanca l'hotel Condes de Urgel de Lleida. També. El nom dóna una pista de l'època de la seua fundació. El 20 de febrer del 1960 s'inaugurava el que aleshores era un hostal de categoria A. Un establiment de luxe que va fer època. No va comptar amb la preceptiva benedicció del bisbe, l'inefable Aurelio del Pino, perquè aquell edifici de corbes sinuoses de l'avinguda de les Garrigues era una invitació al pecat intolerable. Aquella ostentosa escalinata de la façana principal et podia portar directe a l'infern, que es trobava a la part alta de l'edifici. I no, no era la sala de calderes. Canvi d'iconografia. El dimoni s'amagava a la piscina. I, segurament, portava un biquini. Aurelio del Pino era molt de metàfores. Prenguin nota d'aquesta: "Digitus Deic hic est". Traducció per als que han fet l'ESO: "El dit de Déu és aquí". Es referia a Franco. El 28 de setembre del 1955 el generalísimo va venir a Lleida a inaugurar la restauració de la Catedral que va fer Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l'estiu del 36. Se sabia que era el que eufemísticament s'anomenava un home afecte al règim... però es va passar uns quants pobles. Tot i no comptar amb la seua benedicció, l'hotel va ser un èxit. El pont aeri Barcelona-Madrid no va ser una realitat fins al 1974 i amb les carreteres i els cotxes dels seixanta, parar a Lleida era gairebé una obligació per als madrilenys que tenien ganes d'estrenar l'estació d'esquí de Baqueira-Beret. Un d'aquests pioners de la neu conduïa un Citroën Stromberg. Era un habitual del Condes. Una nit dels anys seixanta, quan Ava Gardner va deixar escrit a les memòries que a Espanya no funcionava ni el vàter de la duquessa d'Alba, es va espatllar la cisterna de l'habitació que ocupava aquest jove amant de l'esquí. La cambrera de nit li va facilitar una galleda que podia omplir a la banyera si necessitava utilitzar l'inodor. Les canonades no entenen de protocol, i l'afectat era un príncep: el futur rei Joan Carles, l'aforat.

El retrovisor. (Segre, 27 de juny de 2014)