Històries en blanc i negre

És molt jove. Va vestida com una terrible femme fatale, però tot just és una nena. Massa prima per als estàndards de l'època. Rossa. Ulls clars i desafiants. No sé qui és. Tinc una foto seua del 1901 que em van regalar aquest Nadal. Formava part d'una petita col·lecció d'imatges d'estudi dels primers anys del segle XX, gairebé totes franceses i alemanyes. Cares anodines, gestos previsibles, roba passada de moda, somriures forçats. Cada foto té una història que em diverteix imaginar. Una història que oblido abans del punt final. La d'ella, però, se'm resisteix. És diferent als seus coetanis. La desimboltura amb què es posa la mà a la butxaca apartant-se una estola de pell blanca, l'altivesa amb què mira a la càmera. Aquella noia ignota exhibeix una curiosa barreja de fragilitat i insolència. Té pressa. Aquella pressa incerta dels que fugen. Se sap guapa. Potser confia que aquesta foto sigui el passaport que la portarà lluny. De vegades, em sembla una Lauren Bacall a punt de donar instruccions a Humprhey Bogart perquè aprengui a xiular. "Saps com es fa, no? Ajuntes els llavis i bufes". És màgic que el seu desvergonyiment hagi quedat empresonat en aquests pocs centímetres quadrats de cartró. Tot el que queda d'ella, a hores d'ara. Està morta, inexorablement. Potser se la va engolir l'Atlàntic quan va naufragar el Titanic. Va acabar malament, en tot cas. Les fotos antigues són biografies amb les pàgines en blanc. Fem trampa quan remenem els àlbums familiars perquè sabem com acaben aquestes històries, encara que se'ns n'escapin els detalls. L'entranyable padrí és un noi jove vestit amb severitat militar. És alt i encara ho sembla més perquè sempre l'acompanya un vellet minúscul amb ulleres fosques amagant-li els pensaments. Les lleis de Mendel ens fan dubtar que tinguin algun parentiu, però es comporten com pare i fill. El més jove sembla professar-li incondicional admiració. El més gran es deixa estimar sense dissimular l'orgull que li provoca saber que la mort no el vencerà, que la seua obra tindrà continuïtat. Tutor i pupil. Les biografies d'aquests dos personatges no me les he d'inventar. Les fotos en què apareixen junts formen part de la nostra història recent. No són anònims, com la meua preciosa heroïna. Es diuen Francisco Franco Bahamonde i Juan Carlos de Borbón y Borbón-Dos Sicilias.

El retrovisor (Segre, 6-6-2104)