Eren unes fotos diminutes, amb les
vores treballades, com si s'intentés compensar la garreperia de
paper amb un acabat primorós i delicat. Com si s'embolcallés el
record. De fet, era un petit tresor. Fins a l'any que ve, segurament,
no se'n farien cap altra. Abans les fotos eren cosa de professionals.
Potser sí que quedaves més rígid i encarcarat, però passaves a
la posteritat mudat i amb la clenxa ben recta. La festa major era una
bona ocasió per fer lluir la canalla. Amb els músics i les
paradetes de fira arribaven els fotògrafs, que improvisaven un
estudi a la plaça amb uns decorats pintats amb més bona intenció
que traça. Famílies senceres hi desfilarien. Entre les quals, la
del meu pare. A totes surt seriós i amb el cap cot. Un dia em va
explicar el perquè. “Eren temps de passar gana, i no acabàvem
d'entendre perquè els murcians ens havíem de gastar uns diners que
no teníem per fer-nos una foto si ningú més del poble ho feia. Em
sentia diferent”. Amb els anys va entendre que enviar-se fotos era
la manera de no perdre del tot el contacte amb els de casa. De posar
cara als néts que ja no es coneixerien, de comprovar que malgrat la
distància i la misèria, tots estaven bé. Els grans s'esforcen a
somriure. Es nota que volen tranquil·litzar el destinatari. Però
els xiquets, encara que també hagin nascut tan lluny d'aquell poble,
ja hi formen part i no tenen ganes de fer el paperina, conscients que
seran la riota dels amics. Són i se senten murcians. Però, a la
vegada, ja són catalans. La primera generació es queda en una
inhòspita terra de ningú que gestiona com pot, més que no pas com
vol. Però la segona? I ara resulta que Guillermo Fernández Vara,
que no és un senyor que passa pel carrer i li planten un micròfon,
sinó l'expresident d'Extremadura, secretari general del PSOE en
aquest territori, diu que si Catalunya assoleix la independència
s'han de “tornar” els 150.000 extremenys que hi van emigrar, així
com els seus fills i néts. Potser es pensa que les persones són
bestiar. Potser no sap que aquests 150.000 extremenys s'han barrejat
amb gent d'altres procedències. Que uns tindran ganes de retrobar-se
amb els orígens i d'altres es voldran quedar a casa seua. No perdem
el nord. Ni el sud. O jo i tants com jo haurem d'esperar que Salomó
ens parteixi per la meitat. Ridícul. Trist i ridícul.
El Retrovisor. Publicat al diari Segre (28-9-12)