Versos, bombes i magranes

Aquests dies que assistim a la destrucció d’Alep em vénen al cap imatges d’escenaris que em són propers i no reconec. I no és –només– perquè les fotos tinguin vuitanta anys. Costa identificar el nostre món amable, malgrat tot, entre les runes d’una guerra. I encara costa més adonar-se que, enmig de la desolació, la vida avança, tossuda. Diran que és un ineludible tràmit biològic. Potser sí. Però també és perquè hi ha gent que ens empeny amb determinació cap a un futur amb el qual ja no comptàvem. Penso en el poeta i editor de la generació del 27 Manuel Altolaguirre. “Era mi dolor tan alto/ que la puerta de la casa/ de donde salí llorando/ me llegaba a la cintura”. I malgrat patir tant, quan l’estiu del 38 arriba al front del Segre hi porta esperança. En aquell context de mort Altolaguirre instal·la una petita impremta que funcionava amb una màquina de pedal al monestir de Gualter, a la Baronia de Rialb. Ha de publicar el Boletín Diario, però no en té prou. Altolaguirre, ajudat pel també poeta Juan Gil-Albert, es treu de la màniga Granada de las letras y de las armas, l’insòlit full literari del XI Cuerpo de Ejército. Es conserva una foto dels dos autors al monestir de la Noguera. Se’ls veu distesos, despreocupats, amb un somriure còmplice. Porten les mànigues de la camisa arromangades i semblen mirar amb dificultat la càmera, potser perquè els cegava el sol inclement de l’estiu lleidatà. Feia calor, però en aquell meravellós oasi romànic, un espectacle de magraners florits té segrestada una primavera impossible. El nom de la capçalera el va inspirar aquest paisatge, però també hi havia un homenatge a Lorca, el company dels feliços anys de la República assassinat dos anys abans. Faltava molt de temps perquè Celaya escrivís que la poesia és una arma carregada de futur, però Altolaguirre ja ho intuïa. I per això la portava al front. Van marxar precipitadament de la Noguera. El monestir va saltar pels aires durant la retirada. La guerra s’estava perdent, però el poeta mantenia intacta l’esperança. I va seguir publicant des de Montserrat. “Els monjos tenien un dels millors tallers de Catalunya”, va escriure el 1941. Amb les seues màquines es van editar Neruda i César Vallejo.

El retrovisor (Segre, 16-12-16)

Jo confesso

La bona notícia és que N.N. no està greu. Però està malalta. I això encara ens ha indignat més. Perquè s’han de tenir molt pocs escrúpols per utilitzar un fill per guanyar diners –i aquí hi barrejaré captaires, fauna de la premsa del cor i aspirants a pares d’estrelles–. Però no se’n tenen gens quan s’aprofita la desgràcia de la criatura per fer calaix. Quan se li fan gravar missatges lacrimògens i se l’exhibeix sense pudor per commoure. Mai no sabrem del cert quants quartos s’han recaptat des del 2008 comprant pròrrogues de vida per a la nena, però seran molts més dels que cobrarem treballant fins a la jubilació. Es parla d’estafa. Obvi. Jo no sé si en tinc prou. És evident que el pare falsejava la realitat. Ell mateix ho ha admès. Però Woody Allen ens va ensenyar a agafar els diners i córrer. I aquest home ha anat més enllà. S’ha inventat operacions del Dr. Bacterio, ha trobat genetistes amagats en coves a l’Afganistan. I ho ha explicat a la televisió. Li han fet centenars d’entrevistes. I quan la tricotiodistròfia deixava de ser notícia, tornava a posar en marxa una campanya que li reportava beneficis econòmics, cert. Però, sobretot, li permetia retrobar-se amb càmeres i micròfons. 

És inevitable desempolsar el record d’Enric Marco, el venerable president de l’Amical Mauthausen, que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració de Flossenbürg tot i que mai no va ser presoner dels nazis. Com tampoc no era a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001 Tania Head, presidenta de l’associació de víctimes dels atemptats. Suposadament, aquesta dona treballava al pis 78 de la torre sud i va perdre el seu promès Dave a la torre nord. Tot era ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Segurament, en els tres casos, tot va començar amb una petita mentida. El desig d’agradar a tota costa. De ser allò que l’altre s’espera. Una patètica necessitat d’afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu es perd en un laberint d’invencions, en una espessa xarxa de mentides que atrapa el creador de la faula, que se l’acaba creient. 

N.N. no en té cap culpa. I potser el seu pare tampoc. Potser en som tots còmplices perquè sabem de vides inventades i callem.

El retrovisor (Segre, 9-12-16)

Per treure's el barret

El convidat es va fer el simpàtic amb la canalla de la casa. I tu què vols ser? Els germans van anar verbalitzant professions intrèpides. A ella no li van preguntar. “Jo vull ser capità de vaixell”, va dir malgrat tot. “Les nenes no són res”, li va fer saber aquell home. El va odiar. “¿Cómo que las niñas no son nada? Yo desde pequeña quería ser algo”. I ho va ser. Concha Méndez, poeta i editora, havia nascut el 1898, però encara avui és moderna. Luis Buñuel va ser el seu primer amor. Ja apuntava maneres. Però no tenia vocació de Penèlope i no pensava esperar que cap príncep blau li resolgués la vida. Se’n va anar molt joveneta de casa dels pares i va viure sola a Londres, Montevideo i Buenos Aires. El 1931, quan va tornar a Espanya, Lorca li va presentar qui seria el seu marit, el també poeta i editor Manuel Altolaguirre. Els senyors d’aquesta història formen part de la llegendària generació del 27. Ella juga a l’equip de les oblidades, de les silenciades. “Yo debajo de la falda llevo un pantalón”, li va soltar a Gerardo Diego quan la va excloure de la seua mítica antologia. Concha Méndez és una de Las sinsombrero. Així les ha batejat Tània Balló en un llibre i en un documental imprescindibles. Perquè sense elles, la història no està completa.

El nom sorgeix d’una anècdota deliciosa. Quatre joves decideixen desafiar les convencions socials dels anys vint i se’n van a la Puerta del Sol sense el preceptiu barret. “Ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment com Copèrnic o Galileu”. Eren Federico García Lorca, Salvador Dalí, Maruja Mallo y Margarita Manso. Ells els sonaran més. De Mallo, Andy Warhol va dir que els seus retrats eren un clar precedent del Pop Art, però aquí se la va tenir per una vella excèntrica i no se la va reconèixer –i d’aquella manera– fins després de la seua mort. Eren moltes. María Zambrano, Rosa Chacel, María Teresa León, Josefina de la Torre, Marga Gil Roësset, Ernestina de Champourcín... Ni la família, en molts casos, va ser conscient de la importància d’aquestes dones. “¡La tía Nina!” El nebot de Champourcín no se’n sabia avenir quan va veure una foto seua en una parada d’autobús. Així va descobrir que la velleta que ell coneixia havia format part de la generació del 27.

El retrovisor (Segre, 2-12-16)

Las Sinsombrero

Víctimes de la tos

A Quim Minguell, in memoriam

Els antropòlegs parlaven de tribus urbanes. I ja ens semblava bé. No ens venia d’una minúcia etimològica. Perquè vivíem en pobles que amb prou feines arribaven al miler d’habitants, però molava ser underground, encara que al nostre voltant només fes anar el metro el fuster. Estrenyíem petits mons per sobre de les nostres possibilitats. I orgullosos que n’estàvem, de pertànyer als nostres selectes clubs d’adolescents incompresos. Hi podia haver res pitjor que un hippy reciclat? Així qualificàvem els falsos moderns als que se’ls veia el fulard d’una hora lluny. Era la versió anys vuitanta de matar el pare, suposo. Els cavalls encara pasturaven lliures i feliços en prats ignots i no se’ns havien emportat en el seu galop desbocat cap referent. També se’t podia acusar de ser un punk de Corte Inglés, que aquest insult feia mal. Es deia als que no eren prou moderns malgrat els esforços estètics. Costava tenir l’homologació. Estar al dia sense internet i sense més món recorregut que la ruta de festes majors no és fàcil. Ens odiàvem els uns als altres. Una mica. En el nostre microcosmos no hi havia espai ni per a una ànima bessona. Autosuficiencia, de Parálisis Permanente, era la nostra caricatura, però ens pensàvem que era el nostre himne. Vestíem de dol, arrossegàvem creus, desafiàvem la llei de la gravetat amb pentinats impossibles. I miràvem de reüll la tribu veïna. Però amb respecte. Perquè sí que hi havia res pitjor que ser un hippy reciclat o un punk de Corte Inglés. L’inframón era no ser res. Així de tràgics i nihilistes ens posàvem. No ser res agradava als pares. No ser res volia dir formar part de la sempre dòcil i còmoda majoria. Ser fan d’Hombres G. I encara hi havia una elit, una aristocràcia tribal. Glòria eterna a qui tingués un grup de rock. El del Quim Minguell, a Tàrrega, es deia Tenebra d’Esgolfa. I com passa amb tots els grups mítics “es van dissoldre per desavinences internes”, escriu Josep M. Ganyet en el darrer número de la revista Arts. L’ombra de Yoko Ono és allargada. De les cendres dels Tenebra van emergir les Víctimes de la Tos. Dimarts, al Cafè del Teatre, Ganyet en va recitar amb solemne sornegueria –segell Minguell Cardenyes– alguns dels hits. Especialment memorable va ser el Jo també vull ser kumbi (Oh Lord).

El retrovisor (Segre, 25-11-16)

Superlluna

Dilluns. Dia de la lluna. De la superlluna. La miro amb uns ulls clars i riallers. Tinc vuit anys. No sóc jo. Visc un record que no tinc. Aquell espectacle nocturn em resulta commovedor. Em porta a les 3.56 de la matinada del 21 de juliol de 1969. És una nit sense toc de queda infantil. L’endemà serà dilluns, però ningú no sembla adonar-se’n. Aquell xiquet en qui m’he convertit per efecte de la superlluna també té permís per anar a veure la televisió comunal. Era feliç. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”. Però aquell estiu no havia començat bé. Al juny va tancar per sempre l’escola de Viu de Llevata. Setembre era un inhòspit horitzó d’incertesa que portaria la canalla lluny de casa. Jesús Hermida narrava la gesta. “Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Segurament, ningú no va escoltar la mítica frase. Massa gent. El nen sentia com si aquell astronauta li trepitgés l’ànima. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta”. La lluna era dalt del cel, com sempre. Un fermall lluminós en un vestit negre infinit. Però tot era una farsa. No hi havia màgia ni misteri en aquell satèl·lit. Era com despertar de cop del somni d’una nit d’estiu. I tenir la certesa que l’hivern seria llarg. Tan llarg i tan fred, que el nen va fugir. Va passar aquella nit històrica sol al cau de les Roquetes, al mateix amagatall on es fumaria anys després les primeres cigarretes. Era la seua manera de passar el dol per la infància perduda. Perquè aquell dia de 1969 va ser el darrer en què va ser un nen. Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien donat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però en el mateix moment en què Neil Armstrong feia aquell gran pas per a la humanitat, Xavier Macià creuava una frontera subtil i invisible que el portava a un temps verbal que mai no havia conjugat en present. I menys d’indicatiu. S’havia fet gran. Així, de cop. Aquell dia en què el nen espantat volia fer “un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la lluna” es convertiria en el poema Viu de Llevata, 1969. No podia ser d’una altra manera.

El retrovisor (Segre, 18-11-16)

Immunes a l'estupidesa

En la gran telenovel·la de la mitologia grega, Cassandra, sacerdotessa d’Apol·lo, va accedir a tenir un encontre carnal amb el déu a canvi d’un do. Ell va complir, ella no. I ja se sap com n’eren, de venjatius, els habitants de l’Olimp. Va ser maleïda. Va conservar el do de la profecia, però va ser condemnada a sentir la terrible impotència de saber què passaria i no poder-hi fer res perquè ningú no la creia. Els déus de l’univers tertulià han fet una lliure versió del mite i ens han condemnat a creure en analistes polítics de pa sucat amb oli i en empreses de demoscòpia de la senyoreta Pepis. Després de fracassar en els resultats del Brexit i del referèndum sobre l’acord de pau de Colòmbia, ara hem descobert que allò que era impossible ha passat i el bocamoll del pentinat complex ha estat escollit president dels Estats Units. Poca broma. Si una persona tan barroera i ignorant s’ha convertit en el nou líder mundial és perquè ens hem tornat immunes a l’estupidesa i mirem programes de falsa realitat com el que protagonitzava el mateix Trump. Votem el que votem perquè tenim la cultura que tenim. Si visiten la gran antològica de Viola que acull el Museu Morera en el centenari de l’artista podran veure l’A fondo que se li va dedicar el 1977. A fondo era un programa d’entrevistes en què, com explica Joaquín Soler Serrano al final del vídeo, s’escolta l’entrevistat, ni més ni menys. I se’n treu petroli. Malgrat els problemes de so i la veu metàl·lica amb què l’artista lleidatà va doblar Hitler al cinema, Josep (Manuel) Viola es despulla sense pudor. Reivindica amb una commovedora passió el carpinterito casi analfabeto que es convertiria en el seu gran mestre, Leandre Cristòfol. Parla de com “la petita ciutat hortolana” que era Lleida als anys trenta viu una espectacular eclosió amb la República. De la revista Art. Aleshores, ell era poeta. Va començar a pintar quan era Manuel Adsuara, membre de la resistència francesa. Havia de matar les hores esperant que li caiguessin paracaigudistes britànics del cel. “Pintava per a no desesperar-me amagat en un graner. Per no fer sortir a la fera.” L’animal que tots portem a dins. “La vida s’ha de culturitzar”, conclou. Només així es pot avançar “cap a la llibertat, sempre”.

El retrovisor (Segre, 11-11-16)

Passar el pont d'esqueneta

El diccionari no té pietat. “Mancat de distinció, de consistència, d’originalitat”. Segona accepció: “provincià, localista”. I els lleidatans no entenem res. Per a nosaltres, carrincló és un adjectiu fet amb una barreja d’humor, sornegueria i enginy. “Carrincló vol dir boig en caló”, em va explicar fa molts anys el Marquès de Pota. “Però boig en un sentit simpàtic. Quan parlem de demència fem anar dinaló”, va precisar. El seu nom artístic li va treure sa mare. La poliomielitis el va deixar coix de ben petit i ell sempre feia anar el mal de cama d’excusa. “Sembles el marquès de la pota”, li retreia. I se li va quedar. Carrincloneria lleidatana high level. No cal ser cantant de garrotins per fer-ne ús. La plaça Europa va ser la truita d’espinacs durant molt de temps. Coses d’acollir la primera gran rotonda de gespa que hi va haver a la ciutat. També hi ha una expressió genuïnament carrinclona per estrenar-se com a difunt, que a Lleida no es mor, es passa el pont d’esqueneta. Els forans ja hauran endevinat que el cementiri queda a l’altra banda del riu, al marge esquerre. Durant nou mesos llargs això no va ser possible. El Segre marcava el front de guerra i el pont va ser volat. Lleida no tenia cementiri. I, malauradament, de morts n’anava sobrada. El misteri el va resoldre Fabià Corretgé en el llibre Morts a la Guerra Civil al cementiri d’Alpicat (Pagès Editors). És una d’aquelles històries de la història fascinant i desconeguda a parts iguals. El 1936 Alpicat era un petit poble situat a quatre quilòmetres de Lleida que tenia una població de 1.669 habitants. Les estadístiques diuen que hi morien una quinzena de veïns cada any. Però entre l’abril de 1938, quan les tropes franquistes entren a Lleida, i l’abril de 1939, quan, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, Franco signava el darrer parte de guerra, Alpicat va enterrar 418 persones. Morts naturals, víctimes directes o indirectes de la guerra, militars nacionals caiguts al front del Segre i una quarantena d’afusellats. No hi cabia ni una ànima, literalment. La festa major de 1939 es va estrenar un nou cementiri. Així d’animada començava la postguerra. El vell va quedar engolit per urbanitzacions de cases adossades. No consten fenòmens poltergeist.

El retrovisor (Segre, 4-11-16)

Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita

El 8 d'abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s'emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d'una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l'humor i el misteri. La capçalera era una obra d'art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d'Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d'ànim. Ara ja estem preparats per endinsar-nos en aquell món amable amb gust de pastís de cirera. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l'oest de l'estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L'agent especial Dale Cooper s'hi apropa amb nosaltres i li grava un missatge a la seua enigmàtica secretària. Sabem quin és el motiu de l'arribada de l'FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l'estat de Washington. Els espectadors hem sigut prèviament testimonis de la macabra troballa que fa el bonàs de Pete Packard al llac quan es disposava a pescar. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall. Twin Peaks és una sèrie d'autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l'impertèrrit Kyle Maclachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d'una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues. “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s'assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure en televisió. No eren tipus durs, alcoholitzats, amb ànima de justiciers. Però tampoc herois que feien de la moralitat el seu estendard. El 1981 vam descobrir que els policies podien ser de carn i ossos. Amb les seues misèries i grandeses. No pertanyien a cap unitat d'elit, sinó que formaven part d'una petita comissaria de districte d'una ciutat que no tenia nom. En el seu dia a dia no ensopegaven amb sofisticats assassins en sèrie, sinó amb prostitutes i carteristes. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D'humanitat. Costa de creure que s'estrenés el mateix any que Dinastia o Falcon Crest.

Sí, David Chase no partia de zero quan el 10 de gener de 1999 va estrenar al canal per cable HBO The Sopranos. Podríem seguir retrocedint en el temps i trobant sèries magnífiques a banda i banda de l'Atlàntic. Tot està inventat. La gran Downton Abbey (2010) no deixa de ser una revisió d'Upstairs, Downstairs -Arriba y abajo- (1971), dos exemples d'impecable factura british. L'aclamada House of Cards (2013) és la versió americana de la sèrie del mateix títol que va emetre la BBC el 1990. I, en certa manera, les dos són hereves, juntament amb The West Wing (1999) -El ala oeste de la Casa Blanca-, de l'irreverent Sí, ministre (1980). Hi va haver un temps en què no s'insultava la intel·ligència dels espectadors i es feien comèdies brillants, hilarants. Un hombre en casa (1973), el seu insuperable spin-off Los Roper (1976), Caída y auge de Reginald Perrin (1976) en són alguns exemples. Encara són modernes. Encara destil·len acidesa. En George Roper hi ha el mesquí poca substància que Matt Groening convertiria en Homer Simpson (1989). ¿Com podríem entendre Roma (2005) sense haver vist I, Claudius (1976) temptant-nos amb una capçalera que ja forma part de la història de la televisió? Una serp i una música inoblidables. Sense moure'ns del Regne Unit, podríem reivindicar Retorn a Brideshead (1981) o Sherlock (2010), que només té una pega: acabar-se quan encara la necessites. Tres episodis per temporada és una tortura massa cruel.

Però retrocedim. Hem començat amb Twin Peaks perquè va ser la primera sèrie que va ser més que una sèrie. De fans incondicionals n'hi ha hagut sempre -Star Trek (1966) com a paradigma-. De televisió d'autor, també. Paraula d'Alfred Hitchcock, us lloem, Senyor. Però el que va aconseguir David Lynch és tenir mig món pendent de qui va matar Laura Palmer malgrat els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d'un guió que enganxava com un serial veneçolà i, a la vegada, presentava una impecable factura cinematogràfica. “I'll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l'agent especial Cooper en un dels somnis. I la profecia es complirà. En teoria, aquest 2016 hi haurà una tercera temporada amb gran part del repartiment original confirmat i amb David Lynch al capdavant. Serà una bogeria. Si el Twin Peaks pre internet va aconseguir que en els dos anys d'emissió s'escrivissin llibres, es publiqués una revista que elaboraven els propis fans de la sèrie i, malgrat la mala audiència de la segona i última temporada, se'n fes una pel·lícula que funcionava com a preqüela, ara pot passar de tot. Perquè ara ja no mirem la tele com abans. De fet, ni tan sols hem de mirar-la per consumir-ne. En aquests vint-i-cinc anys hem deixat de ser espectadors passius que seuen dòcilment al sofà de casa a una hora determinada. Ara veiem les sèries quan volem o quan podem. I si no és a la tele, a l'ordinador o a la tauleta. Les mirem amb doble pantalla. Les xarxes socials fan possible que tinguem a la vora centenars de persones que s'indignen o aplaudeixen amb nosaltres cada decisió dels guionistes. Això ens permet anar més enllà del mur. I explica -en part- un fenomen planetari con Joc de Trons (2013). Que, d'entrada, el gran públic donés una oportunitat a una sèrie de fantasia medieval té molt a veure, també, amb el segell de qualitat HBO. Des del 1999 l'acrònim d'Home Box Office és més que un canal de televisió. Aquestes tres lletres van obrar el miracle de produir The Sopranos.

GRÀCIES, TONY, AMB TU VA COMENÇAR TOT

David Chase va apostar fort. Una sèrie amb repartiment italoamericà, ambientada a New Jersey, i protagonitzada per un capo de la màfia en teràpia. Un home vulnerable, preocupat pels seus fills adolescents, torturat per una mare castradora... Cadenes com la Fox van rebutjar el projecte. Però Chris Albrecht, director de continguts de l'HBO, va saber veure més enllà de l'anècdota. La vida de Tony Soprano, magistralment interpretada pel malaguanyat James Gandolfini, no era -només- la història d'un mafiós. La crítica se'n va enamorar. Ens commovia veure'l entrar a la piscina sense treure's el barnús per donar menjar a uns aneguets. Potser perquè també el vam veure matar a sang freda. El cinquè capítol de la primera temporada, College, un dels més premiats i celebrats d'una sèrie que acumula 21 premis Emmy i 5 Globus d'Or, és potser el que millor resumeix l'essència de The Sopranos. Tony acompanya la seua filla Meadow a mirar universitats a l'estat de Maine. De manera casual, aquell pare sol·lícit es troba algú que va trair la família. Família entesa en llenguatge mafiós. Una rata que va entrar al programa de protecció de testimonis de l'FBI. Tony s'havia agafat el dia lliure per a exercir de pare, però les obligacions d'un don són les que són i s'ha de fer càrrec d'aquella situació. Busca temps per anar a trobar Fabian Petrulio i passar comptes. L'HBO ens regala una estrangulació de més d'un minut que ens deixa muts. Soprano inaugura el concepte de bolent. És un personatge amb massa matisos per a prendre partit. Sabem que és capaç de fer coses atroces, però no el podem odiar. L'acceptem. L'entenem. Sabem que és massa humà per a ser un heroi. I això el fa esgarrifosament proper. Des de The Sopranos sentim a dir que el millor cinema es fa a la televisió. Una exageració com una altra. Però és cert que des d'aleshores, no n'hi ha prou amb una història i uns actors. Tot es cuida al detall: el plantejament narratiu, la fotografia, la música... Bé, en aquest cas, la no música, perquè no n'hi ha més enllà de la capçalera: només sentim el so ambient. Un recurs que també farà seu Mad Men. És com si mirem una pel·lícula de seixanta hores. És endinsar-se en un film durant anys. Sentir com creixen els personatges. Com s'exploren trames argumentals que ens quedaríem amb ganes de conèixer en una pel·lícula convencional. Aquesta és una de les grandeses de The Sopranos.

MÉS ENLLÀ DE LES SÈRIES D'AUTOR

Benvinguts al segle XXI. El llistó s'apuja i se supera. I ja no parlem -només- de les sèries d'autor. La ficció televisiva convencional evoluciona a un ritme vertiginós. Hi ha un abisme entre Perry Mason (1957) y Denny Crane (2004). A Perry Mason sabies què passaria. Un cas difícil, un judici que es complica, i quan ja sembla tot perdut la prova/testimoni que farà que Mason posi a prova l'autoestima d'un fiscal condemnat a perdre tots els casos. Boston Legal també és una sèrie d'advocats, però el seu protagonista és William Shatner, el capità Kirk d'Star Trek, que s'autoparòdia amb molt de sentit de l'humor. Presumeix d'anar 643 casos a 0 amb la fiscalia, però és perquè quan té les de perdre, o abandona el cas o en fa alguna perquè es declari el judici nul. Una sèrie sense massa pretensions que és una delícia. I encara no coneixíem Alicia Florrick. The good wife (2009) també és una sèrie d'advocats, però portada a un altre nivell. Com House (2004) serà més que una sèrie de metges. De fet, és una lliure adaptació de Sherlock Holmes que ens ha regalat un personatge per a l'eternitat catòdica per gentilesa de Hugh Laurie.

I si la televisió més comercial fa una aposta tan decidida per la qualitat, com evolucionen les sèries d'autor després de The Sopranos? L'HBO torna a tenir la resposta: The Wire (2002). La sinopsi es queda molt curta per definir-la. És una sèrie policíaca ambientada a la ciutat de Baltimore, cert. Però oblidin tot el que han vist abans. Agafin el millor de Hill Street Blues i no en facin res fins haver digerit The Sopranos. The Wire és la temporada a l'infern de Rimbaud. Amb una complexa estructura narrativa, se'ns dissecciona el wild side de Lou Reed. Hi ha un realisme descarnat, una voluntat documental que va més enllà de les trames i dels personatges. És una finestra oberta als baixos fons.

Aquesta nova manera de fer televisió, no es va limitar -només- a tractar de manera novedosa els tèrbols assumptes de la societat que té problemes amb la justícia. El 2004 es va estrenar Lost. Per bé i per mal, és filla de Twin Peaks. I de X-Files (1993). J.J. Abrams ens va fer naufragar en una illa misteriosa perduda enmig del Pacífic i ens va tenir sis anys atrapats. Lost va ser gairebé una religió per als seus seguidors, ja fossin homes de ciència, com Jack; o de fe, com Locke. Els primers capítols ens van desconcertar molt. Se succeïen els flashbacks en què se'ns anaven mostrant aspectes de la vida dels protagonistes abans que s'estavellés el vol 815 d'Oceanic. Res no tenia massa sentit. De fet, costava de seguir. Però l'illa tenia tant de magnetisme que vam accedir a veure la sèrie com si fos un gran trencaclosques. J.J. Abrams ens va donar un calidoscopi i només podíem intuir les històries que ens distorsionava. Quan vam ser a la quarta temporada, els nàufrags del sofà de casa vam ser capaços de seguir sense problema capítols en què s'alternaven els flashback amb els flashforward. És a dir, present, passat i futur. Tant d'esforç no va tenir recompensa. Ja hem dit que Lost és digna hereva de Twin Peaks. Igual d'imperfecta. De mal acabada. Però mítica. Lost, a més, ens va preparar per entendre la complexa doble trama de True detective (2014) i els seus salts en el temps.

Mig món fent càbales amb Lost i Matthew Weiner es treu de la màniga Mad Men (2007). No hi ha misteri, ni violència. L'acció -és un dir- transcorre a l'avinguda Madison de Nova York a la dècada dels seixanta. Don Draper és un creatiu de l'agència de publicitat Sterling Cooper. Té la vida perfecta que ven en els seus anuncis, però aviat descobrirem que això és fum. El fum omnipresent de les cigarretes que emboiren una dècada prodigiosa. Veurem arribar l'home a la Lluna. El viatge que fa Peggy Olson de secretària que prepara cafès a directiva publicitària resultarà més complicat que el de Neil Armstrong. Mad Men també és això. L'espill del retrovisor et fa esgarrifar. Et mostra un passat molt recent en què el masclisme, l'homofòbia o el racisme formaven part de la quotidianitat. No, no com ara. Ni es molestaven en dissimular-ho perquè la correcció política no existia. És una sèrie sòbria. No hi ha artificis. Cada escena, cada paraula del guió -impecable- té una raó de ser.

LA MILLOR DE LES MILLORS

Amb Mad Men semblava que la dècada prodigiosa de les sèries havia coronat el seu particular Everest. Però Vince Gilligan es va treure un as de la màniga. Breaking Bad, estrenada el 20 de gener de 2008, té el millor de tots i cadascun dels títols citats i dels que hem obviat per raons d'espai. És rodona, perfecta. La fotografia és cine pur. Una obra d'art visual. Però, a més, enganxa com Lost des de la primera escena. La tremenda primera escena en què veiem a Walter White conduint una autocaravana pel desert de Nou Mèxic. Porta una màscara antigàs i va vestit, únicament, amb uns calçotets passats de moda. “Pensa, pensa!”, es diu a ell mateix. Està histèric. Nosaltres, ni respirem. No entenem res, però el comandament no es toca. Impossible. Poc després sabrem que és un professor de química apocat que malgrat haver format part d'una investigació mereixedora del premi Nobel treballa en un institut de secundària on no se'l té per res. Sabrem que coincidint amb seu cinquantè aniversari li diagnostiquen un càncer de pulmó inoperable. Que té un fill adolescent amb paràlisi cerebral i una dona que s'acaba de quedar embarassada sense buscar-ho. El seu cunyat, agent de la DEA, el veu tan apagat a la festa d'aniversari que decideix emportar-se'l a fer una batuda perquè vegi una mica d'acció. Walter White es queda al cotxe de policia, des d'on veu un exalumne escapant-se per una finestra. “Tu coneixes el negoci, jo conec la química”, li dirà poc després a Jesse Pickman. El professor gris té un pla: fabricar metamfetamina. Necessita diners per no deixar a l'estacada la seua família -que no sap res de la malaltia- quan ell ja no hi sigui. Aquest és l'original punt de partida de Breaking Bad. Només això. Walter White portarà el concepte d'antiheroi de Don Draper, de bolent que abans hem atorgat a Tony Soprano, a una altra dimensió.  Les clavegueres de The Wire es tornen a obrir i ens conviden a baixar al més profund de la condició humana. Els monstres que hi trobarem s'assemblaran molt a nosaltres mateixos.

* Publicat al suplement cultural DIS del diari Segre (juliol de 2016)

Fer-se gran

"A dormir, que té dos rombes.” Era innegociable. I tu volies ser gran. I fer el que fos que fessin els adults quan els petits eren confinats al llit sense son. Aquella nit feien Gilda i vaig inventar-me alguna excusa per sortir de l’habitació i mirar la tele de reüll. Em va semblar que no detectaven la meua mirada furtiva, de falsa assedegada, però me’n tornava amb un trofeu. Havia vist clara i diàfana una escena d’aquella pel·lícula prohibida. Vaig fer moltes càbales. Em recava, però la visió fugaç d’una embarcació surant en un mar nocturn va quedar oblidada en algun calaix de la memòria fins molts anys després, quan la família de Rita Hayworth, cansada que la premsa sensacionalista expliqués les misèries de l’estrella, va fer públic que la inoblidable Gilda patia Alzheimer. Va ser una d’aquelles notícies d’impacte, com la sida de Rock Hudson. La televisió (encara en singular) no va tardar massa a dedicar-li un cicle. Me’n vaig enamorar. Ella no era com d’altres actrius llegendàries i bellíssimes, com Marilyn Monroe, Ava Gardner o Elizabeth Taylor. Elles eren antigues. O m’ho semblaven a mi. Potser era el pentinat, la manera de vestir, el maquillatge... Rita no. Rita era guapa als anys quaranta, però seguia sent-ho. Les cames llarguíssimes, la rialla descarada, la cabellera indòmita... Tot en ella seguia irradiant magnetisme. Un dia van fer Gilda. Ja anava a l’institut, i els dos rombes s’havien convertit en objecte de museu. El fotograma del meu record s’havia eliminat del llargmetratge. Va ser decebedor. Aquella barca misteriosa només s’intueix en la primera escena de la pel·lícula, quan Glenn Ford juga a daus en un ambient portuari. Fer-se gran és això. Arribar (tard) a la cita amb la Penélope de Serrat i descobrir que ja no ets qui ella espera. Explica Carme Riera que el seuarxiduc Lluís Salvador va convidar moltes vegades l’emperadriu Sissí a visitar la Mallorca de finals del XIX. Els somnis no s’han de fer mai realitat, li diria ella al partir de l’illa. Volem fer-nos grans quan el futur és un horitzó llunyà on ens sembla veure pasturar unicorns. A mesura que t’hi apropes constates que qualsevol temps passat va ser millor. Que el futur és com la boira i per més que corris mai no la podràs enxampar.

El retrovisor (Segre, 28-10-16)

Artista de cine

“Estàs morta!” Va ser cruel, però Lucía Bosé s’havia enterrat en vida i la va enfrontar al mirall. La bellíssima protagonista de Muerte de un ciclista es va enamorar d’un torero que la va retirar, en llenguatge de l’època, mentre ell seguia exercint de playboy. “Mai no li podré agrair prou a Viola aquestes duríssimes paraules”, escriuria la italiana. L’escena és preciosa. La vida sencera de Viola és una pel·lícula. I ell la va saber protagonitzar: no tothom sap estar a l’alçada del seu personatge. Va néixer a Saragossa, però la seua família era de Balaguer i quan el petit Josep tenia set anys van tornar. Sí, Josep. Ha passat a la història com a Manuel, però va ser Josep molts anys. Com a Josep va signar els seus primers poemes surrealistes a la Lleida irrepetible dels anys trenta. Era d’esquerres, del POUM. I va haver de creuar la frontera després de la guerra. Però va seguir lluitant. A França es va convertir en Manuel. Aquest era el seu nom en clau a la resistència. I Manuel no era poeta, sinó artista plàstic. Ja dibuixava, a Lleida. I ho feia amb un traç molt lorquià, però va ser a França on la pintura esborraria la paraula. Josep va perdre la guerra. Manuel va guanyar totes les batalles. Va tornar el 1949. Poc després, protagonitzaria la primera exposició individual a Madrid i Camilo José Cela li faria el pròleg del catàleg. Anava fort. Començava una sòlida carrera artística que culminaria amb la incorporació de Viola al grup El Paso amb pintures fosques, tenebroses, deliberadament barroques. Però de la mateixa manera que Gil de Biedma volia ser poema, Viola es va convertir en un quadre. Es prestava a decorar avions d’Iberia, a cedir obres per a l’Un, dos, tres. La jet se’l rifava i ell es deixava estimar. Carmencita, la filla del dictador contra el qual havia lluitat, li comprava art. Portava una vida excessiva, que li permetia retornar a Lleida amb xofer. Sebastià Petit, el seu amfitrió, va acabar esgotat. El retrobament de Viola i Cristòfol va ser digne de Pimpinela. Es van barallar i reconciliar tantes vegades que el galerista en va perdre el compte. Estava més pendent de si Viola complia la seua amenaça d’anar a enderrocar el monòlit amb l’estàtua de Ricard Viñes. El veia capaç de fer-ho. Era capaç de fer-ho.

El retrovisor (Segre, 21-10-16)

L'altre premi Planeta

Ara hi ha una franquícia de roba interior, però va ser una llibreria. I de les grans. Amb un soterrani atapeït de prestatges i d’expositors d’aquells que giren, com els dels cassets de gasolineres, que han passat a millor vida. Joan Fernández Coll era el propietari de la Urriza. El 23 de gener de 1963, de la llibreria va sorgir un premi literari. Fins aquí, res d’extraordinari. Un cas de tants. Però és que el premi Urriza de novel·la no va ser un guardó més. Senyores i senyors: sortia a l’¡Hola!, la bíblia rosa. I aconseguia que un equip de Televisió Espanyola es traslladés a Lleida per retransmetre l’acte. Sí, sí, com el Planeta. De fet, José Manuel Lara era l’editor dels llibres premiats. L’escriptor José María Gironella, l’acadèmic de la llengua Samuel Gili i Gaya, el premi Planeta Ángel María de Lera o el guru de l’època, Dámaso Santos, crític del diari Pueblo, formaven part del jurat. La dotació estava en consonància: 40.000 pessetes de 1963. Per situar-nos: una dependenta en cobrava 500 i un funcionari de nivell alt amb prou feines arribava a les 1.500. L’expectació era tremenda. Per a sorpresa de tots, el premi va quedar desert. Lara es va enfadar molt amb el jurat. Va ser un escàndol. Es va donar un accèssit de 15.000 pessetes a Juan Antonio Usero per El pozo de los monos. “Es una novela con méritos concretos... pero no suficientes.” I encara gràcies, perquè Gironella declarava alegrement als mitjans de comunicació que es tractava d’una obra “nauseabundamente de carácter sexual y tremendista”. Sense vaselina. Aviat va córrer el rumor que tot havia estat una hàbil estratègia de màrqueting per donar ressò mediàtic al guardó i que Fernández Coll mai no va pensar a posar les 40.000 pessetes sobre la taula. El llibreter es va picar i va apujar la dotació fins a les 100.000. Poca broma. Era la mateixa quantia que es donava al premi Nadal, de l’editorial Destino. La meitat del Planeta d’aquells temps, que ja era el premi literari més ben dotat d’Espanya. Malgrat el glamur, el guardó va tenir una vida efímera. Cinc edicions. I va caure en l’oblit. Els temps canviaven i encara que el mateix Fernández Coll havia organitzat un concert clandestí de Labordeta, l’Urriza va quedar associat a la música del No-Do.

El retrovisor (Segre, 14-10-16)

L'últim sopar

El sol es cola a la capella de Sant Gaietà d’Aitona amb tanta subtilesa que sembla que siguin els préssecs els que il·luminen aquest espai tan singular. Tot és a punt per presentar la nova col·lecció Gastrofruiturisme, uns llibrets que reivindiquen la cuina de la fruita i la lliguen a la personalitat del territori. Hi ha nervis. Les receptes que s’han preparat són humils, senzilles. Tret del sofisticat còctel Etoscagin, són plats que s’elaboren a cada casa del poble des de fa generacions. Potser no estan a l’alçada del padrí de l’acte, Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia. Aviat surt tothom de dubtes: “Sabeu quin va ser l’últim plat que va servir a l’últim sopar del Bulli Ferran Adrià? Un préssec. Una reinterpretació del préssec Melba d’Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna. Un plat molt semblant al vostre préssec amb vi”. Ningú no se’n sap avenir. “I sabeu per què fins a Escoffier la cuina no tenia cap prestigi?” Al públic, majoritàriament femení, algú fa que sí amb el cap intuint la resposta. “Perquè cuinàveu les dones”. Demolidor. Massanés va lamentar que la història l’hagin escrit els que es dedicaven a fer la guerra i no les que garantien la supervivència de l’espècie criant i fent conserves per quan no hi havia aliments frescos. Aplaudiments espontanis mentre els records et porten a tardes llunyanes. Torno a quedar-me hipnotitzada amb el moviment frenètic de navalla amb què les padrines, sense perdre el fil de la conversa, convertien la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Elles ni es fixaven en la perfecció dels residus que generaven i deixaven caure el tirabuixó vegetal al munt de la brossa, amb els pinyols. I seguien pelant i pelant perquè “vindrà el fred, i no hi haurà fruita”, deien amb la certesa que et dóna l’experiència d’una vida. I anaven encabint préssecs esquarterats dins d’un exèrcit de pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’agost que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. Ara sempre hi ha de tot, coses de la globalització. I ens sentim perduts en la buidor d’un calendari sense fulls perquè “els ritus són en el temps el que la casa en l’espai”, en paraules de Saint-Exupéry.

El retrovisor (Segre, 7-9-16)

Creure's déu

La sinècdoque és una figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot. Jo sempre l’associo a José Agustín Goytisolo. No penso en cap poema concret del lobito bueno, sinó en el desconcert que em va produir sentir un mite cridant "chocho" amb desimbolta alegria enmig del carrer. I no és que ho digués una vegada. Ni tres. Va ser un dia llunyà, gairebé abstracte. Goytisolo havia ofert un memorable recital poètic a Magisteri, la Normal, com li’n deien enigmàticament els més grans. Amb l’edifici en ple procés d’enderroc després de vint-i-cinc anys d’abandó, l’escena adquireix un to irreal. Les sinècdoques donen molt joc. Prenguin nota d’aquesta: “Digitus Dei hic est”. El dit de déu és aquí (per als de l’ESO). A la Catedral de Lleida els murmuris anaven in crescendo. El bisbe Don Aurelio del Pino era el que eufemísticament s’anomenava un home afecte al règim, però hi va haver acord en què se li’n va anar una mica la mà a l’hora de fer-li la rosca al Generalísimo. 28 de setembre de 1955. Francisco Franco, sota pal·li, va inaugurar la restauració de la catedral feta per Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l’estiu del 36. El dit de déu no consta que posés cap objecció. Al cap i a la fi, ell complia un mandat providencial i diví. O això deia. No sé si el poder corromp tothom, però trastoca. I molt. Seixanta-un anys exactes després que el bisbe Del Pino divinitzés el Caudillo, Felipe González assegurava que contra el que molts es pensen ell encara no es creu déu. L’encara m’arribava a l’ànima. I en aquests darrers dies d’humanitat que ens regala decidia carregar-se el PSOE. Txiki Benegas ja no hi és per assaborir el moment. A ell li va costar la carrera política referir-se a González com a “Déu” en unes converses telefòniques airejades per la cadena Ser. Eren temps de rivalitat entre els Tigres i els Leones de Torrebruno, però també entre felipistes i guerristes. Em pregunto què en queda, de tot allò. El dit de déu esclafant sense pietat la il·lusió de tants milions de persones que el 1982 van votar canvi. Posar Felipe González al Google és demolidor. El buscador dóna per fet que després del seu nom acotaràs la cerca afegint-hi yate o cal viva. Si a la transició li quedava un alè de vida, l’ha expirat.

El retrovisor (Segre, 29-9-16)

Guanyar la guerra

Ha estat la polèmica de la setmana: “Alguns pretenen guanyar la Guerra Civil quaranta anys o no sé quants anys després que s’acabés”. Paraula de Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior. Té més frases cèlebres, com “això la fiscalia t’ho afina”, però ara no vénen al cas. Guanyar la guerra. Feia molts anys que no sentia aquesta expressió. L’associo a converses en veu baixa sobre persones a les quals interpel·làvem amb un don o doña al davant. “Aquest va arribar amb una estrella d’alferes”, es retreia d’amagat. Són records remots. Era massa petita per saber què era un alferes, però prou gran per entendre que qui en parlava amb amargor l’havia perdut, aquella guerra. Toca dir que tothom hi perd, en un conflicte bèl·lic. Però em ve al cap la Teresina Llubes, d’Alcoletge, i penso que aquesta padrina de 87 anys es mereix un respecte. La seua infància no té pati ni llimoner. “No sabia ben bé què passava”. El so de les sirenes anticipava la por a la bomba, com el llamp precedia el tro. “El poble es va quedar a primera línia de front i ens van evacuar a tots”. Quan van poder tornar van saber què volia dir perdre una guerra. “Vam marxar sense res, però quan vam tornar encara érem més pobres”. Temps de misèria i polls. “Cap casa tenia porta i a dins no hi quedava res”. Amb el pare tancat en un camp de concentració, aquesta nena havia d’anar a espigar amb sa mare. Espigar. Un verb terrible en l’accepció que ella li dóna. “Ens aixecàvem a punta de dia per repassar les quatre espigues que quedaven als bancals de blat que ja s’havien collit per fer una mica de farina i poder pastar pa. Havia de durar molt. Tant era si s’assecava. Fins i tot florit, ens el menjàvem”. La seua mare es va inventar una dita i tot perquè no agafés manies: “El florit fa tornar bonic”, li deia. La tristor feta rodolí. També va haver de resignar-se a fer la primera comunió amb una faldilla blau marí i una brusa groga perquè “quan no hi ha quartos per comprar menjar, per més petita que siguis saps que un vestit blanc és un luxe que no et podràs permetre”. No guarda rancúnia. Les ferides fa molt de temps que van cicatritzar. Però han quedat marques. “Aquestes coses tan terribles els joves les han de saber”, sobretot si són ministres.

El retrovisor (Segre, 23-09-16)

La vida sense la mort

Sabina se’n fot amb molta gràcia i encara més mala llet, però té raó. “...Sabe de una cosas que ni una sabe que sabía”. Ens agrada que els llibres –i les cançons, i les pel·lícules– parlin de nosaltres. I ens sentim com la maruja d’aquest rap quan llegeix Antonio Gala: feliços de reconèixer-nos. No crec que sigui vanitat. El que ens agrada no és tant que ens descriguin com sentir-nos descoberts. Llegir una frase que converteix l’autor en el nostre còmplice, la nostra ànima bessona. Siamesa. Luis Cernuda va obrar el miracle ara fa uns dies. Em fixava en les pesades bosses amb llibres i material escolar que carretejaven molts vianants i sentia una barreja d’enveja i nostàlgia. El cel oferia l’habitual espectacle crepuscular de les tardes de setembre. Em recordava a mi mateixa folrant llibres i maleint les bombolles de l’Aironfix sota una mateixa llum daurada. No ho verbalitzava perquè no tocava fer-ho, però em moria de ganes de començar el curs. L’estiu era tan llarg! I dubto, des del present, si era cosa de les més que generoses vacances escolars o de la percepció del temps que es té a una certa edat. Els anys passen més de pressa quan ens fem grans? La pregunta és retòrica. “Quants segles caben en les hores d’un nen?”, es pregunta Cernuda. “Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza”, comença aquest poema en prosa. I ja no ens deixa anar. “Como si alguna colérica visión con espada centelleante nos arrojara del paraíso primero, donde todo hombre ha vivido una vez libre del aguijón de la muerte”. Perquè hi ha una època en què el temps no existeix. Som eterns. La vida sencera cabia en un pati, aleshores. En una tarda de piscina. Potser el que enyoro no és el curs que comença, sinó les moltes reencarnacions que tenia temps de viure durant l’estiu que el precedia. “He visto cómo las horas quedaban inmóviles, suspensas en el aire, tal la nube que oculta un dios, puras y aéreas, sin pasar”, escriu Cernuda. I em veig fent coses absurdes perquè el tedi d’una migdiada sense son sigui més suportable. Segurament hi ha una explicació científica perfectament argumentada sobre el perquè d’aquest canvi en la percepció del pas del temps, però no m’oferirà tant consol com un poema titulat, precisament, El tiempo.

El retrovisor (Segre, 16-9-16)

Els perills de ser dona

El títol de l’article és de Maria Pons. El llibre Els perills de ser dona (Pagès Editors) va ser tot un fenomen a principis dels anys noranta. Estava basat en fets reals. En aquella època es parlava molt de Lleida als mitjans de comunicació d’àmbit nacional, però no perquè cap ajuntament amenacés amb demandar un historiador de l’art per documentar l’autoria de l’incendi a Sixena el 1936, com passa ara. També era per un tema delirant, de tota manera. El Tribunal Suprem ratificava el maig de 1990 una sentència que condemnava un empresari lleidatà a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos. El jutge va considerar provat que aquest senyor va magrejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però ­–i aquest però hauria d’anar en negreta i amb totes les lletres en majúscula­– el mateix jutge entenia que l’home no hi va poder fer gran cosa, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. Repesco de la premsa de l’època una citació del que es va conèixer com la sentència de la minifaldilla. Per si es pensen que la frase està treta de context, el jutge afegia que es va tractar d’una “reacció biològica o psicològica”. El diari més progre del moment va dedicar moltes pàgines al tema, com sembla lògic. Però, definitivament, eren altres temps. A banda de posar el nom i dos cognoms de la víctima –recordem que menor d’edat­–, es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost. Encara cuejava aquesta polèmica quan un noi de 20 anys va ser absolt –absolt!– de violació a Lleida perquè la víctima, de 16, no va oposar resistència física, sinó verbal. El president de l’Audiència Provincial es mostrava preocupat. No amb els seus jutges, però, sinó amb la premsa. Hi pensava aquesta setmana mentre veia la imatge grollera d’unes pobres noies en calces sostenint senyals de trànsit. Un suposat experiment per reduir l’alta sinistralitat de les carreteres russes. Que algú em digui que és un fake, si us plau.

El retrovisor (Segre 9-9-16)

Trilingües

Feia molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut la cita, però les pàgines de Todas las almas em retornaven a bord d’un Alsa que em portava al Pirineu. “En inglés existe un verbo que en español sólo –encara amb l’accent que tant enyoro– se puede traducir explicándolo, y to eavesdrop (éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar indiscretamente, secretamente, furtivamente”. Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort, entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada trolley de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”. L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu. Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar per l’eavesdropping. Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare. Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica. Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en 56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any 56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i mirar-se el món amb ulls nous.

El retrovisor (Segre, 2-9-16)

Tardes daurades d'agost

Els darrers dies d’agost tenen alguna cosa de melangiosos. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el setembre que s’apropa. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs, col·leccionables delirants que posaran a prova la nostra constància. Hi ha un acte de fe en el futur en el gest de comprar-se una agenda. En els bons propòsits que incomplirem. Quan l’agost es treu les xancles i les bermudes li descobrim una dignitat que no lliga amb la coreografia de la cançó de l’estiu. D’això se’n diu esperança. Fa deu anys n’anàvem molt sobrats. L’estiu del 2006 es va acomiadar amb notícies que es van perdre com llàgrimes en la pluja. No sé si vivíem per sobre de les nostres possibilitats o ens pensàvem que els diners del Monopoly eren de curs legal, però la incursió a l’hemeroteca m’ha deixat perplexa. Aquell agost de quan la crisi no enfosquia l’horitzó per fer-nos afirmar que l’avantatge d’un futur tan negre és que combina amb tot vam saber que Xavier Gabriel volaria més amunt del que podia fer-ho la seua bruixa de la sort a bord d’una escombra: s’havia comprat un bitllet de preu literalment estratosfèric per viatjar a l’espai. Miràvem molt amunt en aquelles dates. A Lleida s’estava pendent de la Llotja, que només era un dibuix. L’empresa constructora havia d’aixecar als terrenys adjacents unes torres de 24 i 16 pisos. Encara no s’havia adjudicat l’obra i ja s’havia quedat petita, perquè un empresari d’Almacelles projectava un gratacel de 35 plantes. Projectar és el verb clau. Tot va quedar en projectes. En res. Ni s’ha fet turisme espacial, ni s’han construït torres fora mida al Segrià (l’obelisc d’Almacelles em juga en contra, d’acord). L’únic cert d’aquell agost de fa deu anys és que va morir Glenn Ford. La bufetada que li va clavar a la indòmita Gilda és, per bé i per mal, una icona del segle XX. Jo em quedo, però, amb l’insubornable sergent Dave Bannion. Dignitat i esperança convertides en pel·lícula per Fritz Lang.

El retrovisor (Segre, 26-8-16)

Records tronats

Tots els dies semblaven tallats amb el mateix patró. Un programa llarg i avorrit, previsible. Sol i calor, sense concessions. Però a finals d’estiu sempre hi havia una tarda en què el cel semblava que es desplomaria sobre els nostres caps. Espantàvem la por amb mitologia casolana. Aquell soroll que glaçava l’ànima era cosa dels àngels, que arrossegaven mobles pesats. Aviat ens aliaríem amb Abraracúrcix i ens aferraríem a la idea que encara que ens semblés que els núvols fossin de plom, no ens caurien a sobre. O que, almenys, això no passaria l’endemà. No tenia ni la més remota idea que l’home que feia possible que jo entengués els irreductibles gals estava estretament lligat a un tro. I no a un de qualsevol, sinó al Capitán Trueno. No l’havia llegit mai. Em sonava a vell, a ranci. L’insultant insolència amb què cada generació arracona els mites de l’anterior i aspira a inventar-se la recepta de la sopa d’all. Ara sé que els dos còmics són coetanis, però El capitán Trueno em quedava lluny. No sabia que era èpica pura. El vell metge de gavardina llardosa deia jabatos als nens per no haver d’aprendre’s els seus noms i a mi em semblava una raó més per no donar una oportunitat al guerrer medieval, perquè El Jabato era el seu cosí germà. El maig de 1993 vaig conèixer l’autor dels còmics que no llegia i traductor –com ho va ser Jaume Perich- dels que em fascinaven. Acabava de publicar la novel·la La dona dels ulls de pluja, que li faria guanyar el premi Joan Crexells. Víctor Mora era un autor consagrat, una llegenda. El cafè dels homes tristos, Els plàtans de Barcelona, La pluja morta, Mozzarela i Gorgonzola... Sens dubte, sabia titular. El recordo vell, potser perquè jo era molt jove. M’hi vaig aproximar amb una certa veneració. Va agrair que no li preguntés per Goliath ni Crispín. Ni pel món de Jocs de Trons avant la lettre que va crear ara fa 60 anys. Estava acostumat a ser –només- el pare del gran capità. Hi ha personatges que et maten d’èxit sense pietat. I no t’hi pots tornar. Sir Arthur Conan Doyle diria “amén”. Ell va haver de ressuscitar Sherlock Holmes perquè patia per la seua integritat física.

Víctor Mora va morir dimecres, dia de grans tronades. Qui sigui que escriu les nostres biografies té cops amagats.

El retrovisor (Segre, 19-8-16)

Tàpies dolç i secret

Antoni Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de 1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un “indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici “ben concebut” i “funcional” construït en temps de la República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La muntanya màgica de Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava “un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de “boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior. Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche, Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques “angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.

El retrovisor (Segre, 12-8-16)

Batre records (sense accent)

Hi va haver unanimitat. Era una temerària, una inconscient. Quan vaig iniciar aquesta columna encara no s'estilava això de posar el correu electrònic al costat de la firma. Però jo intuïa que el feed back amb els lectors seria enriquidor. Tothom que m'ha escrit ha estat molt amable i l'únic sonat que ha contactat amb mi va emprar el correu postal. El cas és que ara fa poc buscava un mail del qual no recordava el remitent i vaig acabar rellegint aquesta curiosa correspondència amb estranys que sents molt propers. Un altre consell que em van donar abans de publicar el primer retrovisor va ser que no mirés enrere perquè se m'acabarien els records. Admeto haver sentit alguna cosa semblant a l'angoixa. Però la memòria funciona amb la complexa simplicitat d'una matrioxca: només quan l'obres pots veure la bessona que amaga en el seu interior, que a la vegada et porta a una altra nina. I així, successivament. Aquestes cartes sense segell formen una teranyina de records meravellosament densa que enllaça vides de persones desconegudes. Em sembla fascinant que la biografia d'un padrí de la Granja d'Escarp portés algú de l'àrea metropolitana a compartir la història del seu avi. Paral·lelismes dels que no ens semblarien versemblants en una pel·lícula. Dos orfes de la grip de l'any 18. Tampoc no hagués sabut mai, si no hagués fet pública l'adreça, que un Delfín de color blau va arribar a Faió l'octubre de 1967. “No et moguis per res del cotxe”, li van dir a la néta. I amb aigua fins al genoll la parella va anar decidida fins a la Sociedad Juventud Fayonense. Ells mateixos l'havien bastit. Van fer prop de cent quilòmetres per emportar-se una pedra. Amb aquell gest salvaven el seu món d'un naufragi cruel. Hi pot haver res més bonic que rebre com a regal aquest instant? Descobreixo, també, la història d'una parella d'adolescents, vestida amb la inevitable trenca. Van ser multats sense pietat amb 25 pessetes de 1970 per anar junts al Vespino a la carretera de Balaguer. Anaven a una disco de moda que avui és una residència d'avis. S'estimen, però tenen poc en comú. Ella és de Mari Trini. Ell, de Led Zeppelin. Aquell dia descobreixen, però, que George Harrison els ha escrit la seua cançó: My sweet Lord. Encara estan junts.

El retrovisor (Segre, 5-8-16)

Com està el servei!

La meua mare té gràcia explicant contes. Hi posa aquell èmfasi necessari perquè entris a la història i donis forma a les paraules. Res de llegir. De memoritzar textos. El relat sempre és una mica diferent. Mai no acaba de ser el de la darrera vegada. I tu et deixes portar. La pobra dona va tenir mala sort amb el públic. No puc tenir record de les preferències del meu germà, però ma germana i jo érem monotemàtiques. Ella, La mama cabreta (una versió que transcorria íntegrament al peu de la serra de Montmaneu). Jo, El enano saltarín. Encara que me’l contava en català, sempre el vam titular així. Potser perquè no teníem ni idea que els germans Grimm l’havien batejat amb el nom impronunciable de Rumpelstiltskin. O potser perquè no teníem traduïda la cançoneta clau. D’aquest conte m’agradava, sobretot, que no s’acabava amb el casament del rei amb la molinera i això em feia pensar que era més llarg que els altres, que durava més. El vaig escoltar tantes vegades, i amb tant d’interès, que m’estranya i tot que mai no verbalitzés un dubte existencial que m’assaltava cada cop que sentia la cançó del nan malvat: “Mañana tendré yo al fin un príncipe que me sirva...” Invariablement, jo pensava: “Que em serveixi per a què?” El meu castellà, aleshores, era precari. Però el que realment no entenia era el concepte de servir. Per a mi, una cosa servia si no estava trencada, si funcionava... Però en aquesta cançó el verb feia conjunt amb un pèrfid pronom personal. El petit príncep havia de servir el nan, i jo no sabia que existien els servents. Encara no havia llegit cap novel·leta de misteri habitada per majordoms culpables fins que no es demostrés el contrari. De cop i volta, cobrava sentit l’enigmàtica expressió “se’n va anar a servir a” seguida d’un topònim de gran ciutat. Feia referència sempre a alguna ignota padrina que ja només coneixia la gent gran. Una adolescent, amb prou feines, quan va deixar el poble, espantada, amb una maleta de cartró sota el braç. Més per treure una boca de casa que per guanyar un sou. Sempre que algú la cridaria respondria amb un solemne “servidora!” que seria literal. Era el més semblant a un ascensor social que podies agafar quan havies nascut dona al fons de l’abisme de la misèria.

El retrovisor (Segre 29-7-16)

El millor 'jefe' del món

És guapo. Té un cert aire a Kurt Cobain, però en versió saludable i passat per la dutxa. Dan Price és un jove empresari de Seattle. No sé si va començar en un garatge, però compleix tots els requisits del somni americà: als 19 anys, quan era un estudiant de la Seattle Pacific University, va demanar diners prestats al seu germà gran i va crear la companyia de pagaments amb targeta de crèdit Gravity Payments, que ara té uns beneficis anuals de més de dos milions de dòlars i 120 treballadors en nòmina. A Price li anaven molt bé les coses i així quedava reflectit en el seu compte corrent. Però els diners –ai!– no donen la felicitat. Resulta commovedor que aquells que no en tenen ho sostinguin com Pereira. El Nobel d’Economia Daniel Kahneman ens retorna a la Terra i assegura que amb menys de 70.000 dòlars l’any –uns 63.000 euros–, per més bona cara que posem al mal temps, ho tindrem magre. Els problemes seran més problemàtics, vaja. Amb aquesta quantitat, en canvi, podrem viure sense preocupacions i permetre’ns alguns luxes. Ara bé, segons aquest mateix estudi, avalat per la Universitat de Princeton, resulta que per sobre de 75.000, tampoc no serem més feliços ni menjarem anissos, perquè se’ns complicarà massa la vida i no disposarem de tant de temps lliure. Ja ho veuen: tot té un preu, fins i tot la felicitat. Dan Price va donar-hi molts tombs i el 2015 va reunir els seus empleats per comunicar-los que havia decidit fer-los feliços i pagar-los a tots la xifra màgica. Com? Rebaixant-se el seu propi sou del milió de dòlars que cobrava als 70.000 que també percebrien els seus subordinats. Alguns malpensats van veure en aquesta operació una magistral jugada de màrqueting, però als treballadors tant els és. Alguns van passar a cobrar el doble gràcies a una decisió que va convertir Dan Price en “el millor jefe del món” segons un fotimer de portades. Tan contents van quedar els 120 empleats que han estat estalviant durant sis mesos per donar una sorpresa al seu cap i aquesta setmana quan Price, que ara té 32 anys, va baixar a l’aparcament de l’empresa a buscar el seu vell Audi es va trobar el Tesla que sempre havia desitjat. Sí, efectivament, és un cotxe de 70.000 dòlars.

El retrovisor (Segre, 22-7-16)