Records tronats

Tots els dies semblaven tallats amb el mateix patró. Un programa llarg i avorrit, previsible. Sol i calor, sense concessions. Però a finals d’estiu sempre hi havia una tarda en què el cel semblava que es desplomaria sobre els nostres caps. Espantàvem la por amb mitologia casolana. Aquell soroll que glaçava l’ànima era cosa dels àngels, que arrossegaven mobles pesats. Aviat ens aliaríem amb Abraracúrcix i ens aferraríem a la idea que encara que ens semblés que els núvols fossin de plom, no ens caurien a sobre. O que, almenys, això no passaria l’endemà. No tenia ni la més remota idea que l’home que feia possible que jo entengués els irreductibles gals estava estretament lligat a un tro. I no a un de qualsevol, sinó al Capitán Trueno. No l’havia llegit mai. Em sonava a vell, a ranci. L’insultant insolència amb què cada generació arracona els mites de l’anterior i aspira a inventar-se la recepta de la sopa d’all. Ara sé que els dos còmics són coetanis, però El capitán Trueno em quedava lluny. No sabia que era èpica pura. El vell metge de gavardina llardosa deia jabatos als nens per no haver d’aprendre’s els seus noms i a mi em semblava una raó més per no donar una oportunitat al guerrer medieval, perquè El Jabato era el seu cosí germà. El maig de 1993 vaig conèixer l’autor dels còmics que no llegia i traductor –com ho va ser Jaume Perich- dels que em fascinaven. Acabava de publicar la novel·la La dona dels ulls de pluja, que li faria guanyar el premi Joan Crexells. Víctor Mora era un autor consagrat, una llegenda. El cafè dels homes tristos, Els plàtans de Barcelona, La pluja morta, Mozzarela i Gorgonzola... Sens dubte, sabia titular. El recordo vell, potser perquè jo era molt jove. M’hi vaig aproximar amb una certa veneració. Va agrair que no li preguntés per Goliath ni Crispín. Ni pel món de Jocs de Trons avant la lettre que va crear ara fa 60 anys. Estava acostumat a ser –només- el pare del gran capità. Hi ha personatges que et maten d’èxit sense pietat. I no t’hi pots tornar. Sir Arthur Conan Doyle diria “amén”. Ell va haver de ressuscitar Sherlock Holmes perquè patia per la seua integritat física.

Víctor Mora va morir dimecres, dia de grans tronades. Qui sigui que escriu les nostres biografies té cops amagats.

El retrovisor (Segre, 19-8-16)