Tardes daurades d'agost

Els darrers dies d’agost tenen alguna cosa de melangiosos. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el setembre que s’apropa. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs, col·leccionables delirants que posaran a prova la nostra constància. Hi ha un acte de fe en el futur en el gest de comprar-se una agenda. En els bons propòsits que incomplirem. Quan l’agost es treu les xancles i les bermudes li descobrim una dignitat que no lliga amb la coreografia de la cançó de l’estiu. D’això se’n diu esperança. Fa deu anys n’anàvem molt sobrats. L’estiu del 2006 es va acomiadar amb notícies que es van perdre com llàgrimes en la pluja. No sé si vivíem per sobre de les nostres possibilitats o ens pensàvem que els diners del Monopoly eren de curs legal, però la incursió a l’hemeroteca m’ha deixat perplexa. Aquell agost de quan la crisi no enfosquia l’horitzó per fer-nos afirmar que l’avantatge d’un futur tan negre és que combina amb tot vam saber que Xavier Gabriel volaria més amunt del que podia fer-ho la seua bruixa de la sort a bord d’una escombra: s’havia comprat un bitllet de preu literalment estratosfèric per viatjar a l’espai. Miràvem molt amunt en aquelles dates. A Lleida s’estava pendent de la Llotja, que només era un dibuix. L’empresa constructora havia d’aixecar als terrenys adjacents unes torres de 24 i 16 pisos. Encara no s’havia adjudicat l’obra i ja s’havia quedat petita, perquè un empresari d’Almacelles projectava un gratacel de 35 plantes. Projectar és el verb clau. Tot va quedar en projectes. En res. Ni s’ha fet turisme espacial, ni s’han construït torres fora mida al Segrià (l’obelisc d’Almacelles em juga en contra, d’acord). L’únic cert d’aquell agost de fa deu anys és que va morir Glenn Ford. La bufetada que li va clavar a la indòmita Gilda és, per bé i per mal, una icona del segle XX. Jo em quedo, però, amb l’insubornable sergent Dave Bannion. Dignitat i esperança convertides en pel·lícula per Fritz Lang.

El retrovisor (Segre, 26-8-16)