Feia
molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut
la cita, però les pàgines de Todas
las almas em retornaven a bord d’un
Alsa que em portava al Pirineu. “En
inglés existe un verbo que en español sólo
–encara amb l’accent que tant enyoro– se
puede traducir explicándolo, y to
eavesdrop
(éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar
indiscretamente, secretamente, furtivamente”.
Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara
que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció
entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada
de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort,
entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es
podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal
sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de
muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i
donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar
uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de
supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de
por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada
trolley
de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria
pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel
tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la
gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”.
L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia
dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è
aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto
Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu.
Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar
per l’eavesdropping.
Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare.
Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica.
Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig
entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en
56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any
56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida
després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i
mirar-se el món amb ulls nous.
El retrovisor (Segre, 2-9-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada