La vida sense la mort

Sabina se’n fot amb molta gràcia i encara més mala llet, però té raó. “...Sabe de una cosas que ni una sabe que sabía”. Ens agrada que els llibres –i les cançons, i les pel·lícules– parlin de nosaltres. I ens sentim com la maruja d’aquest rap quan llegeix Antonio Gala: feliços de reconèixer-nos. No crec que sigui vanitat. El que ens agrada no és tant que ens descriguin com sentir-nos descoberts. Llegir una frase que converteix l’autor en el nostre còmplice, la nostra ànima bessona. Siamesa. Luis Cernuda va obrar el miracle ara fa uns dies. Em fixava en les pesades bosses amb llibres i material escolar que carretejaven molts vianants i sentia una barreja d’enveja i nostàlgia. El cel oferia l’habitual espectacle crepuscular de les tardes de setembre. Em recordava a mi mateixa folrant llibres i maleint les bombolles de l’Aironfix sota una mateixa llum daurada. No ho verbalitzava perquè no tocava fer-ho, però em moria de ganes de començar el curs. L’estiu era tan llarg! I dubto, des del present, si era cosa de les més que generoses vacances escolars o de la percepció del temps que es té a una certa edat. Els anys passen més de pressa quan ens fem grans? La pregunta és retòrica. “Quants segles caben en les hores d’un nen?”, es pregunta Cernuda. “Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza”, comença aquest poema en prosa. I ja no ens deixa anar. “Como si alguna colérica visión con espada centelleante nos arrojara del paraíso primero, donde todo hombre ha vivido una vez libre del aguijón de la muerte”. Perquè hi ha una època en què el temps no existeix. Som eterns. La vida sencera cabia en un pati, aleshores. En una tarda de piscina. Potser el que enyoro no és el curs que comença, sinó les moltes reencarnacions que tenia temps de viure durant l’estiu que el precedia. “He visto cómo las horas quedaban inmóviles, suspensas en el aire, tal la nube que oculta un dios, puras y aéreas, sin pasar”, escriu Cernuda. I em veig fent coses absurdes perquè el tedi d’una migdiada sense son sigui més suportable. Segurament hi ha una explicació científica perfectament argumentada sobre el perquè d’aquest canvi en la percepció del pas del temps, però no m’oferirà tant consol com un poema titulat, precisament, El tiempo.

El retrovisor (Segre, 16-9-16)