El xandall d'Elton John

Elton John, l'home dels estilismes impossibles, reserva les lluentors per als escenaris. Els darrers anys s'ha convertit en un incondicional del xandall de Luis Aragonés, el clàssic Adidas de ratlles laterals. Potser perquè sap que si tens un jet privat, el mal gust passa a convertir-se en excentricitat a la velocitat de la llum. Així va arribar dissabte passat a la Seu d'Urgell, amb l'habitual casual look dels darrers temps portat a l'extrem. El seu avió privat va ser un dels que va estrenar l'aeroport d'Andorra-La Seu d'Urgell. O reestrenar. Perquè aquesta infraestructura pirinenca és un somni que ve de lluny. Un somni -efímer- que ja s'havia fet realitat trenta anys enrere. Es va inaugurar amb un vol d'Aviaco el 29 de juliol de 1982. Poc després, una terrible riuada el deixaria molt malmès. El 1984, coincidint amb l'obertura del túnel del Cadí, es va aterrar a una realitat sense vols. Quan encara estava en obres, un HS 748 va fer un vol experimental des de Barcelona amb cinquanta passatgers a bord, la majoria, periodistes. Era el 14 de setembre de 1978. Es tractava de vendre les virtuts de la línia, que estava previst que explotés la companyia Àguila d'Andorra. Mitja d'hora de vol separava el Prat de l'Alt Urgell. Un passeig. I per 1.300 pessetes el bitllet d'anada i tornada (uns 8 euros). Entre aquests cinquanta afortunats que van estrenar un aeroport que encara s'estava acabant de construir hi havia un agent de l'FBI. Thom MacShane no perseguia cap sospitós. Anava a rebre un homenatge a la capital de l'Alt Urgell. Ell va fer possible que es recuperés el magnífic retaule gòtic del Roser d'Abella de la Conca, robat el 1972. McShane treballava infiltrat. Era l'home de les disfresses. L'any 2006 va publicar el llibre Stolen Masterpiece Tracker, en què explicava la perillosa -i excitant- vida dels FBI Art Sleuth, un cos d'elit especialitzat en robatoris d'art. No se'ls assignava qualsevol cas. Eren els homes del bilió de dòlars, policies experimentats que, a la vegada, eren capaços de distingir una còpia perfecta d'un original. I perquè els lladres piquessin en els seus paranys s'allotjaven en suites de luxe o es posaven al canell un rellotge d'or propietat del president dels Estats Units. També viatjaven, quan calia, en jets privats, com sir Elton. Però no em consta que ho fessin en xandall.

El retrovisor (Segre, 24-7-15)

Sóc una impostora

Una sola síl·laba. Si quan sents “fer” la teua ment, invariablement, completa “...pectament” és que estàs malalt d'Atèrix. Com jo. En aquest cas, Los laureles del César. (Els llegia en castellà, en la magnífica traducció de Víctor Mora). Molt abans que les frases d'APM formessin part de la nostra vida, els asterixòlegs, asterixòfils o asterixistes -o vés a saber com ens hauríem de definir- més recalcitrants teníem el nostre propi codi. Que algú es posava pesat repetint una anècdota que li havia fet molta gràcia? Ens miràvem i coincidíem: “se ha desencadenado” (Astérix y los godos). Que resultava obvi que una persona ens sobrepassava en alguna habilitat? “Es duro admitirlo, amo” (La residencia de los dioses). Que en alguna festa major la música sonava més forta i estrident del compte? “¡Tienen elefantes!” (Astérix en Helvecia).... i així fins a l'extenuació. Fins a fer-te gran i rebre un d'aquells primers regals senzills i maldestres que et fan sentir princesa. I algú que s'hi fixa i fa la mítica pregunta d'Abraracúrcix: “¿nunca te separas de él?” (La cizaña). Doncs sí, ho confesso: jo sóc asterixòfila. O asterixista. O com li vulgueu dir. I quan veig un cel d'aquells tan negres i carregats no penso que plourà de manera immediata, sinó que em fa por que em caigui al cap, encara que sé del cert que això “no passarà demà”. I per què ho explico? Doncs perquè des que vaig començar a escriure aquesta columna setmanal, tinc en ment una escena de Goscinny & Uderzo mil vegades repetida en els seus llibres. Astèrix dient: “tinc una idea!” i Obèlix, preocupat: “no et fa por que se t'acabin les idees?” Cada article em sembla que serà l'últim que seré capaç de fer. L'angoixa dura pocs segons, perquè la culpa, el maleït sentiment de culpa, és més ràpid. Llavors em sento impostora. Com si tots els altres textos fossin fruit d'una feliç casualitat. Quan el tribunal imaginari és a punt de desterrar-me del meu paradís de batre records (sense accent, és clar) penso que se m'acabarà abans el temps que les idees. I en publico un altre. I em sento com un nàufrag que ha llençat una botella al mar. No saps si el missatge arribarà a bon port. Però algú -ignot o conegut- et fa un comentari que es converteix en el vaixell que ve al teu rescat. I per això, avui no parlo de llistes ni de pactes. Avui faig un elogi del lector.

El retrovisor. (Segre, 17-7-15)

Dotze homes de Juneda

Era Sant Cristòfol, com avui. Però pocs cotxes es podien portar a beneir el 10 de juliol de 1935. La misèria encara viatjava en carro fa vuitanta anys. Aquell dimecres no va fer massa calor. Trenta graus de màxima. L'estiu concedia una treva a la sempre inclement plana de Lleida. Però a Juneda l'ambient bullia. Dotze homes del poble es jutjaven aquell dia a Lleida pel que la premsa de l'època titulava “los sucesos de octubre”. Els fets d'octubre, aquella vaga general que va acabar amb una revolució a Astúries, amb la proclamació de l'efímer Estat català que només va durar deu hores i amb tot el govern de Lluís Companys a la presó. A Juneda hi va haver un mort, Ramon Rosinach. Nou mesos després de l'assassinat, dotze homes seien a la banqueta dels acusats. Inicialment, se n'havien detingut dinou. Josep Maria España, ex director general de l'Administració Local de la Generalitat, va ser l'advocat l'encarregat de defensar aquests pagesos per als quals es demanaven penes que anaven dels tres als vint anys de presó. El judici no es va allargar massa. El magistrat Olmedo va llegir la sentència dictada pel tribunal a última hora del dissabte 13 de juliol. Onze encausats eren absolts i qui es va considerar l'autor material del crim, Pere Aguilar, va ser condemnat a 14 anys i un dia de presó, a pagar una dotzena part dels costos del judici i a indemnitzar la família de la víctima amb 25.000 pessetes de l'època. Aquest membre de la Societat Obrera Campesina passaria uns quants estius sense segar ni batre. L'esperava el temible penal del Dueso. “Per entendre la violència revolucionària dels primers dies de la Guerra Civil ens hem de remuntar al 1934”. La repressió va ser brutal. Es van acomiadar gairebé tots els treballadors que van participar a la vaga. Al camp va ser tremendo, es desnonaven famílies que feia molts anys que treballaven les terres. Molta gent va quedar en una situació d'absolut desempar amb una trampa legal: el propietari al·legava que volia conrear els seus camps. L'historiador Jaume Barrull, professor emèrit de la UdL, fa notar que fins i tot en revistes de l'òrbita de la dreta catòlica s'advertia que era com a mínim sospitós que, de cop, sorgissin tantes vocacions de pagès entre les classes altes. Quan el Front Popular va guanyar les eleccions hi havia set de venjança.

El retrovisor (Segre, 10-7-15)

#lleidapower

La patent més indiscutible i poc rendible del món és la de la sopa d'all. Està inventada, l'acord és unànime, però ves a saber a qui se li va ocórrer la recepta. Si vostè té compte de Twitter, algun cop haurà utilitzat l'etiqueta #lleidapower. Potser per queixar-se -amb més raó que un sant- de la tremenda calor que ha convertit les nostres vides en un infern literal. Sense saber-ho, li està fent un homenatge al creador del hashtag. Un dia d'agost del 2010 el congost de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado. El Montsec era un forn on es coïen festes majors i l'explicador de coses -segons definició pròpia- Francesc Canosa va decidir concedir-se un respir mentre enllestia el llibre L'imperialisme dolç. Abans de desafiar la calitja del desert d'Arizona a ritme de pasdoble va piular per primera vegada utilitzant el #lleidapower. Potser perquè acabava d'escriure la història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat a Califòrnia el 1920. Sala té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat a la misèria va canviar el seu destí. Aquell era el poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de leridanismo, aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que el franquisme va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región del Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps canvien, ja ho deia Bob Dylan. Es proclama el #lleidapower sense manies i la factoria de Lo Diccionari Lleidatà o l'enigmàtic Postureig de Lleida són autèntics fenòmens socials més enllà de la Panadella.

Detall de la portada de la revista ARTS.

El retrovisor (Segre, 3-7-15)

El noi més odiat de la selva

A les fogueres de Sant Joan ja no s'hi cremen andròmines. Suposo que s'ha guanyat en seguretat, però no acabo d'entendre què purifica i renova un foc que s'alimenta d'estructures de fusta esblanqueïda de tan nova, palets desmanegats que faran flamerades vistoses i poca cosa més. El 1978 no hi havia tantes normatives. A les fogueres s'hi cremaven mobles vells que s'asclaven perquè hi agafés millor el foc. Capses plenes revistes que farien espurnes de tons verds i blaus. Es feia una muntanyeta amb la intimitat del poble, exhibida impúdicament tot el dia 23. Reconeixies l'entapissat d'alguna cadira. Una estranya familiaritat. Era com si aquells objectes inanimats, trets de context, cobressin una vida efímera just en el moment que havien estat condemnats a mort. Algun any, un traçut s'animava i es feia un gran ninot en què s'hi treballava moltes hores malgrat saber del cert que aquella feina era fum, literalment. El juny de 1978 la foguera de Bellpuig va estar presidida per un monumental Mazinger Z. L'historiador de l'art Joan Yeguas ha rescatat de l'oblit una foto d'Eudald Carbonell que al seu dia va publicar la revista El Pregoner d'Urgell. Aquell robot de cartró resulta commovedor. Hi ha un parell de xiquets que ara deuen tenir prop de cinquanta anys que desafien la precària estabilitat del turó de fustes i capses d'origen divers i dispers per veure de prop el protagonista dels dissabtes de la nostra infància. La sèrie es va estrenar el 4 de març. Ja existia la segona, l'UHF, però no hi feien res que ens interessés. La seqüència sempre era la mateixa: el telediari sagrat dels grans, un programa odiós que semblava que no s'acabava mai, El canto de un duro. I, per fi, Mazinger Z a dos quarts de quatre de la tarda. Un dia de setembre, el malèfic baró Ashler, va aconseguir fer-se amb l'aliatge zeta. Tot estava perdut. El Doctor Infern dominaria el món. Aquella divendres se'ns va espatllar la tele. La dimensió del drama era colossal. Vam anar a casa dels padrins. La seua tele s'enfundava tan bon punt acabava el parte i era altament improbable que patís cap desperfecte. Però alguna cosa no anava bé. “Corre muchacho ya, no te detengas más...” Aquella cançó no augurava res de bo. 16 de setembre: RTVE cancel·lava per sorpresa Mazinger Z per emetre Orzowei, a qui professaríem odi per tota l'eternitat.

El retrovisor (Segre 26-6-15)