#lleidapower

La patent més indiscutible i poc rendible del món és la de la sopa d'all. Està inventada, l'acord és unànime, però ves a saber a qui se li va ocórrer la recepta. Si vostè té compte de Twitter, algun cop haurà utilitzat l'etiqueta #lleidapower. Potser per queixar-se -amb més raó que un sant- de la tremenda calor que ha convertit les nostres vides en un infern literal. Sense saber-ho, li està fent un homenatge al creador del hashtag. Un dia d'agost del 2010 el congost de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado. El Montsec era un forn on es coïen festes majors i l'explicador de coses -segons definició pròpia- Francesc Canosa va decidir concedir-se un respir mentre enllestia el llibre L'imperialisme dolç. Abans de desafiar la calitja del desert d'Arizona a ritme de pasdoble va piular per primera vegada utilitzant el #lleidapower. Potser perquè acabava d'escriure la història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat a Califòrnia el 1920. Sala té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat a la misèria va canviar el seu destí. Aquell era el poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de leridanismo, aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que el franquisme va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región del Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps canvien, ja ho deia Bob Dylan. Es proclama el #lleidapower sense manies i la factoria de Lo Diccionari Lleidatà o l'enigmàtic Postureig de Lleida són autèntics fenòmens socials més enllà de la Panadella.

Detall de la portada de la revista ARTS.

El retrovisor (Segre, 3-7-15)