La
patent més indiscutible i poc rendible del món és la de la sopa
d'all. Està inventada, l'acord és unànime, però ves a saber a qui
se li va ocórrer la recepta. Si vostè té compte de Twitter, algun
cop haurà utilitzat l'etiqueta #lleidapower. Potser per queixar-se
-amb més raó que un sant- de la tremenda calor que ha convertit les
nostres vides en un infern literal. Sense saber-ho, li està fent un
homenatge al creador del hashtag.
Un dia d'agost del 2010 el congost de Mont-rebei s'assemblava més
que mai al Gran Canyó de Colorado. El Montsec era un forn on es
coïen festes majors i l'explicador de coses -segons definició
pròpia- Francesc Canosa va decidir concedir-se un respir mentre
enllestia el llibre L'imperialisme
dolç.
Abans de desafiar la calitja del desert d'Arizona a ritme de pasdoble
va piular per primera vegada utilitzant el #lleidapower. Potser
perquè acabava d'escriure la història de l'enginyer agrònom Ramon
Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat a Califòrnia el 1920. Sala
té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava
cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa
dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a
Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa
bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record
d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en
l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la
construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat
a la misèria va canviar el seu destí. Aquell era el poder de
Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai.
Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de
leridanismo,
aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que el franquisme
va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge
que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo
que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región del
Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la
mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els
temps canvien, ja ho deia Bob Dylan. Es proclama el #lleidapower
sense manies i la factoria de Lo
Diccionari Lleidatà
o l'enigmàtic Postureig de Lleida són autèntics fenòmens socials
més enllà de la Panadella.
Detall de la portada de la revista ARTS. |
El retrovisor (Segre, 3-7-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada