Conte de Nadal

No sabia ben bé on anava, però va sortir de casa amb determinació. El fil musical omnipresent li va fer arribar les primeres notes d'unes nadales tristes i ensucrades. Veus amb ínfules desgraciant cada síl·laba. Tenia la cara congestionada pel fred. Era una sensació agradable, que la feia sentir viva. Hi va haver una època en què, com a bona adolescent inadaptada, odiava el Nadal. O això deia. El cert és que sempre la va fascinar que durant vés a saber quants segles els grans fessin un pacte tàcit perquè fos possible la màgia. Tenia alguna cosa de commovedor aquest esforç. Va arribar al mercat de Santa Llúcia sense anar-hi. Se'l va trobar. Li va arribar l'olor de llenya. De reüll, va veure el foc sortint d'uns bidons, com si temptés Prometeu. De petita, s'apropava tant a l'estufa, que la roba cremava en contacte amb la pell. Com se'n sentia d'orgullosa de coincidir en aquesta temerària recerca de confort amb la Jo de Louisa May Alcott. Qui sap si no va ser el seu primer referent. Es va fixar en els troncs de Nadal que s'exhibien vora aquella foguera domesticada. Tots portaven barretina i somreien. N'hi havia que tenien la cara plana i, d'altres, que feien un morro com un senglar. Va pensar que el seu tronc no era antropomòrfic. Era una soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar coses meravelloses després d'una estricta dieta de pa i mandarines. De refer-se del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d'un arbre mort. Va enyorar la pueril excitació que sentia quan el seu pare baixava aquell tronc immens. La cantarella dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances. Els matins en pijama. Gairebé havia oblidat la trucada inesperada que l'havia tret de casa. No havia retingut cap frase. Segurament, havia estat una conversa formal i educada, però no la recordava. Com si les paraules, inconnexes, fossin pistes per resoldre un enigma. Quatre lletres: atur. Feia mal. Assistia, perplexa, al seu acomiadament amb la falsa fredor de qui creu que allò no li està passant. Va posar el pilot automàtic. Era capaç de fer-ne broma, fins i tot. L'humor que disfressa la tristor més infinita. De cop, va pensar que hauria de donar la notícia als seus pares. Als seus fills. I les quatre lletres costaven més d'ajuntar. Atur. Ruta a l'inrevés. Va adonar-se que portava més d'una hora caminant sense seguir-ne cap, de ruta.  Però no es volia aturar. De cap manera.

El retrovisor (Segre, 25-12-15)

Llull i l'esperança

Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen. És l'últim que es perd. Són paraules que no conforten perquè no se les creu ni l'emissor ni el receptor del missatge. Aquest futur prometedor pintat de color verd no és ben bé real. L'esperança és una virtut teologal que en requereix una altra: la fe. Una fe cega. I són mals temps per als descreguts. Un optimisme pueril domina el món i Paulo Coelho és el seu profeta. Les autoritats sanitàries haurien d'alertar que una sobredosi d'energia positiva pot ser perjudicial per a la salut. Si mai no t'has sentit profundament desgraciat, mai no seràs feliç. No reivindico el dolor, el constato. Aquella fiblada que t'esquartera l'ànima. En la història de l'art hi ha més desesperació que esperança. Això sí, la tristesa s'ha de deixar reposar. Ha de destil·lar el dramatisme. Quedar nua. Cal esborrar qualsevol rastre de sentimentalisme. Potser si escrivís aquest article des de la insòlita primavera que hi ha més enllà dels límits de la boira, seria més fàcil parlar d'amor que de mort. Però en el meu món sense ombres arriba el Nadal amb sigil. I ho intento. Intento concentrar-me en què avui és la Mare de Déu de l'Esperança. Significativament, dia internacional de les persones migrades. Em vénen al cap uns versos del poeta cubà Nicolás Guillén. Una oració a la verge de la Caritat, tercera de les virtuts teologals. Quan era adolescent, els escoltava en la versió sempre salvatge i histriònica de Claustrofobia: “Virgen de la Caridad,/ que desde un peñón de cobre/ esperanza das al pobre/ y al rico seguridad./ En tu criolla bondad,/ ¡oh madre!, siempre creí,/ por eso pido de ti/ que si esa bondad me alcanza,/ des al rico la esperanza,/ la seguridad a mí”. Perquè només els desesperats necessiten esperança. I amb ella, fe i caritat. És un tres per un. Però consti que com si un exèrcit de coaches em perseguís, com si Mr. Wonderful en persona m'obligués a buscar inspiració, m'aferro a un clàssic. L'any que som a punt d'estrenar serà el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull. Va ser el meu primer gurú quan tot just era una nena i no tenia ni idea de la seua dimensió intel·lectual. Només sabia que aquell home, quan ja era molt gran, va sobreviure a un naufragi i en arribar a la costa va tornar a escriure de memòria els llibres que s'havia engolit el mar. Potser és això l'esperança.

El retrovisor (Segre, 18-XII-15)

Kant entra en campanya

Em sembla bell i sublim que Kant hagi entrat en campanya. Albert Rivera el recomana sense haver-lo llegit (no ho dic jo, ho va dir ell). I fa bé. El 2013 una discussió sobre l'obra d'aquest filòsof alemany en un supermercat del sud-est de Rússia va acabar a trets. Haurem de fer cas a Pablo Iglesias i llegir la Crítica de la raó pura. Qui sap si això ens pot salvar la vida a la cua del súper en una batussa entre partidaris i detractors de l'epistemologia. Ciència ficció en un país que ha fet desaparèixer la filosofia de l'ensenyament. Jo a Kant li tinc una especial simpatia. Em transporta a una primavera llunyana en què la setmana tenia més exàmens que dies. Estem desesperats. Els nervis previs a la temuda selectivitat comencen a passar factura. La professora de filosofia s'apiada de les nostres ànimes i s'ofereix a examinar-nos en dissabte. Cita amb Kant a les nou del matí. Un sospir d'alleujament recorre la classe com un tsunami. Divendres estic tan cansada que no puc concentrar-me. Em regalo dos hores de son abans de passar la nit en blanc. Obro els ulls sobresaltada. El despertador m'anuncia que són dos quarts de nou. És una broma pesada. Em vesteixo precipitadament conscient que hauré de fer la selectivitat al setembre. Camino tan de pressa com puc mentre repasso el meu discurs increïble. Còmic. Patètic. De vegades, la professora de la meua imaginació es mostra comprensiva. D'altres, em posa un no presentat. Hi ha una llum irreal que no em fa presagiar res de bo. Quan arribo a l'institut, ja no hi ha ningú al passadís. Obro la porta de classe sense trucar i un professor que no em sona de res m'interroga amb la mirada. Corro cap a la sala d'exàmens. A mitges escales una veu amiga em pregunta què hi faig allà a aquelles hores. De sobte, tot encaixa. Ell fa nocturn, així que és divendres, encara. Em sento ridícula. Me'n torno cap a casa, desconcertada. Al pis d'estudiants no tenim telèfon, però sí una tele vella que em mostra la Trinca en blanc i negre. Sí, aquell programa el fan divendres al vespre. Torno a tenir tota la nit per estudiar. Dotze hores després, vaig a l'institut per segona vegada. I a fer el mateix examen. És el dia de la marmota. Vaig treure un 10, però no sé res de Kant. Suposo que el terrible jet lag que em va provocar aquell insòlit viatge a peu va jugar a favor meu.

El retrovisor (Segre, 11-XII-15)

Santa Bàrbara

Avui és Santa Bàrbara. Me'n recordo sense que troni. Sona molt californià, però és dia de fred. De boira. De processons. De barrinades de bon matí. Anys enrere, era festa grossa. Hi ha un petit univers encerclat per un horitzó de serres blaves on es creuen les ratlles que delimiten les províncies de Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Aquest món secret està foradat com un gruyère. Al subsòl, desapareixen les fronteres. Tot és mina. Mines. Prop de dos-centes. Milers de quilòmetres de galeries que se salten els límits una vegada i una altra. Camins oberts a pic i pala al ventre de la terra. Carbó a l'ADN. Ja no en queda res. La mort va ser lenta i dolorosa. Agònica. De la mateixa manera que quan el 12 d'abril de 1970 es va enderrocar el número vint de la Baixada de la Ferradura de Mequinensa no es va ser conscient que amb aquella casa s'enfonsava un món. Que era el principi de la fi. Jesús Moncada va convertir en literatura aquesta vida impregnada de pols de lignit que s'adheria com una pell d'ombra al paisatge. Avui és Santa Bàrbara. Però ja no queden miners. Vorejant l'antic camí de sirga, esquelets d'edificis amb arrels que s'afonen a la terra, literalment. Desafien el pas del temps sense l’altivesa de les xemeneies industrials, que semblen buscar el cel com si fossin campanars proletaris. Ara fa un segle, en aquesta conca minera no es donava l'abast. Europa estava en guerra. I d'algun lloc havia de sortir el carbó que alimentava el progrés. Després de la Guerra Civil hi va haver una revifada. Va arribar tanta gent de tants llocs amb maletes de cartró lligades amb cordills que es van crear pobles com per art de màgia. Alguns de prou grans com la Vallfera, que tenia escola, església i, fins tot, una festa major per Sant Miquel. Hi havia estat de petita. Feia temps que s'havia abandonat. Però encara s'endevinava la pissarra pintada a la paret. Figueres bordes creixent en el que un dia va ser una aula. Fantasmagòric. Tampoc no en queda res. El poble que va sorgir del carbó va morir soterrat per la pròpia mina. Quan ja era buit, s'hi va anar abocant la runa fins que va quedar colgat. Com si es volgués esborrar un passat incòmode de barraques i precarietat. Històries tristes han quedat sota terra, amb la memòria d’aquells que no van aconseguir sortir de la mina pel seu propi peu, malgrat Santa Bàrbara.

El retrovisor (Segre, 4-XII-15)

Memòria caníbal

Onze minuts de pel·lícula i Hannibal Lecter entra en acció. “Fas servir crema Evian i de vegades et poses L'Air du Temps, però no avui”. Que tingués la capacitat de flairar d'un perdiguer no és el que més em va impressionar del personatge. Tampoc que es mengés el fetge d'un enquestador del cens amb faves i un bon chianti. Al cap i a la fi, era un film de terror. “La bona alimentació t'ha proporcionat una constitució forta, però només una generació et separa de la fam”. El psiquiatre dispara a matar. “I aquest cutis que voldries dissimular és el d'una pagesa”. M'ho deia a mi o a Clarice Sterling? Em va retornar l'escena fa poc. Amb el toc dolç del perfum de Nina Ricci i tot. Feia fotos d'una casa antiga. Bé, vella. Un cartell que un dia va ser fluorescent anunciava que estava en venda. Fa tants anys que està tancada! Jo hi havia estat. A comprar mel. O potser era oli. És un record difús. Quan era petita aquella casa no tenia res de particular. N'hi havia moltes d'idèntiques. Dos pisos d'alçada, parets de tova, una façana estreta, una porta de fusta que només es tancaria a la nit, una única finestra... Quan pensem en una casa de poble ens agrada que s'assembli a la de la padrina de les pizzes Tarradellas, però els micropisos fa molt que estan inventats. Les solucions no passaven per mobiliari a mida d'aquest que té vocació de peça de tetris. Quan les cartes que t'havia donat la vida no et permetien anar de farol amb el teu destí s'imposaven les mesures dràstiques. Als fills grans els tocaria dormir a la pallissa. Literalment. No parlem d'habilitar un dormitori en una antiga quadra: parlem de dormir colgats de palla al mateix espai que els animals. A penjar l'abric al costat dels guarniments del matxo o de la mula. Aquesta obra de Dickens no transcorre al segle XIX. És tan recent que espanta. L'alè de la misèria encara ens escalfa el clatell. D'altres vegades s'optava per treure una boca de casa. Sentimentalismes, els justos. Això li passa a la Conxa de Maria Barbal, la protagonista de Pedra de tartera. No s'esperin una heroïna. Si la novel·la celebra els trenta anys amb bona salut és perquè la Conxa és una dona sorprenentment real que accepta el seu destí amb aquella barreja de resignació i instint de supervivència de qui no es pot permetre el luxe de fer preguntes ni de fer retrets.

El retrovisor (Segre, 27-XI-15)

Franco Superstar

“Españoles, Franco ha muerto”. Tota una sorpresa per als lectors de la premsa del Movimiento. El caudillo era a punt de fer 83 anys i estava malalt, però els seus incondicionals semblaven convençuts que s'obraria el miracle. El 9 de novembre de 1975 els diaris recullen unes declaracions del tinent general Carlos Iniesta que avui provoquen una certa hilaritat: “El Generalísimo es genial como militar, como Caudillo, como político, como hombre y hasta clínicamente”. No és estrany, doncs, que només quatre dies abans que morís es titulés “Franco tiene una naturaleza que pasará a la historia de la medicina”. Mai tant. Aquella tardor en què s'albirava la primavera, amb les vuit pessetes que costava un diari et regalaven el parte de l'agonia. L'entusiasme va donar pas al lacònic “sin alteraciones significativas” i, en un crescendo dramàtic, el mateix dia que el dictador moriria a La Paz ja no cal ser expert a llegir entre línies per entendre que li queden hores de vida: “peligrosa hemorragia”, “sólo queda rezar”... Feia fred. Cinc graus de mínima a Lleida. Però es van fer cues al Govern Civil per signar al llibre de condol. I es van dipositar molts rams de flors al monumento a los caídos de l'actual Rambla d'Aragó. Era la fi d'una època. El dia que, en certa manera, va acabar la Guerra Civil. El franquisme no va morir amb Franco, però aquell 20-N de fa quaranta anys van canviar les regles del joc. Camilo Sesto i Ángela Carrasco arrasaven amb Jesucristo Superstar i, als cines, Ana Belén ensenyava com portar una Vida conyugal sana i Ornella Mutti es convertia en mite eròtic amb Apasionada, tot i que els progres s'estimaven més la Vanessa Redgrave a Blow Up. La Seat celebrava les noces de plata amb el llançament del 124, la versió espaiosa del gran èxit de l'època, el 127. Si obrim focus per saber què passava al món, El Caso va tenir moltes portades solucionades amb el brutal assassinat de Pier Paolo Passolini. En un país on encara es convocava el premi a la natalitat, que un menor confessés ser l'autor del crim al·legant que es va defensar d'una violació va fer córrer molts rius de tinta. Tot molt tèrbol, molt sòrdid. Molt sanguinari. Més al sud, el Sàhara deixava de ser espanyol. Resumit en un titular de quan no es gastava correcció política: “Hassan a sus moros: volved a casa”. Fi de la marxa verda.

El retrovisor (Segre, 20-XI-15)

El somni americà

Havia nascut en una bona família, però no n'era l'hereu, així que les opcions eren limitades: l'Església o l'Exèrcit. Va triar la segona. Les vocacions, al segle XVIII, te les havies de fer venir tu, perquè els designis de Senyor eren inescrutables, però els dels pares eren, directament, incontestables. L'any que ja treu el cap pel calendari serà el del tricentenari de Gaspar de Portolà, un home mitificat a la terra que va descobrir i molt desconegut al seu país. Era de secà. El 26 de juny de 1716 va ser batejat a Os de Balaguer, però malgrat haver nascut al cor del Montsec, faria història a ultramar. Passava dels cinquanta quan rebre l'encàrrec d'endinsar-se en el misteri geogràfic que limitava al nord amb Nova Espanya, l'actual Mèxic. Anglesos, francesos i russos pugnaven amb la corona hispana per conquerir nous territoris. El militar català guanyarà la partida i es convertirà en el primer governador de Califòrnia sense disparar ni un sol tret, perquè els indis que es va trobar en el seu camí (gentils, a les cròniques) eren pacífics i generosos. En paraules i ortografia del guissonenc Pere Fages: “venian voluntarios á presentarse y hazernos sus obsequios, mostrandonos suma confianza. Aqui nos regalaban pescado, alli nueces, piñones, vellotas y otras semillas peraparadas a su modo”. Portolà els corresponia amb ruboritzadores cintes de colors i bijuteria de quincalla. Però l'expedició fracassa. No troben Monterrey. Estan tan confusos que Portolà arriba a pensar que potser ha desaparegut. A Punta Pinós es donen per vençuts. Planten una creu a la platja i hi enterren un escrit en què justifiquen l'abandó de l'empresa. Estan tan esgotats i desorientats que no saben reconèixer que són a l'extrem sud de la badia que cercaven. El 24 de gener de 1770, sis mesos després de l'inici de l'aventura, tornen al punt de partida, San Diego, on Juníper Serra dispara a matar: “Veniu de Roma sense veure al Papa?” Sarcasme mode on. A la segona anirà la vençuda. Deu anys després torna a casa ric. És un llop solitari. Té molta família a Balaguer, però no s'hi fa i decideix establir-se a Lleida, a l'actual palau de la Diputació. Hi moriria mesos després. Les seves restes, saquejades el 1936, reposen a l'església de Sant Francesc de Lleida, ciutat a la qual va llegar la seva fortuna. Misteriós fins al final.

El retrovisor (Segre, 13-XI-15)

El Màrius abans del Màrius

La tardor de 1955, ara fa seixanta anys, el ministre Joaquín Ruiz Giménez inaugurava l'esperadíssim edifici que havia d'acollir l'aleshores únic institut de secundària de Lleida. Feia molts anys que existia, del 1842, però va haver de passar més d'un segle perquè tingués una seu digna i, sobretot, definitiva. Trenta anys després hi vaig arribar jo. Si m'haguessin fet definir-lo amb tres paraules quan vaig creuar el llindar no les hagués dubtat: gris, laberíntic, inhòspit. Amb aquella monumental àguila franquista presidint la façana encara als anys vuitanta. Era objectivament gris i laberíntic. Però el tercer adjectiu no el vaig encertar. El futur Màrius Torres és un d'aquells centres que marquen. Que imprimeixen caràcter. Es pot presumir d'haver-hi estudiat. Qui més qui menys hi ha estat. Ja sigui per participar al premi de redacció de la Coca-Cola o per fer una oposició. Tot el que que es feia a Lleida abans de recuperar-se la Universitat que requerís la utilització d'un paper i un boli, passava per la sinistra sala d'exàmens del soterrani. Curiosament, un cop deixaves el centre era un dels espais que recordaves amb més nostàlgia. Aquells pupitres gravats sense compassió per vàries generacions de desaprensius. Seixanta anys. Els adolescents que van estrenar-lo estan jubilats. Com el pollastre de pedra. Qui els havia de dir a les forces vives que el van inaugurar que Jordi Pàmias faria i desfaria perquè portés el nom d'un poeta roig i separatista. “Yo quiero decir al señor ministro de Educación Nacional que este claustro de profesores, que rige los destinos de este centro, ha procurado y procurará en lo sucesivo desenvolver sus actividades en un ambiente de religiosidad propio de nuestro católico Estado y que laborará sin descanso bajo las directrices de la Iglesia y de la Patria, en justa correspondencia a los desvelos del Gobierno del Caudillo, procurando que este Instituto de Enseñanza Media sea un centro formativo y cultural de acrisolada trayectoria”. Paraula del bisbe Aurelio del Pino. Amén. Em ve al cap el senyor Ramon, un bidell que filosofava molt, dient que estava content de tenir un andalús al govern, que de gallecs n'havia quedat tip. Una frase enigmàtica per a nosaltres que mai va pronunciar a prop de Falconetti, el temible conserge-legionari que sí que semblava enyorar altres temps.

El retrovisor (Segre, 6-11-15)

Caront a bord d'un R-5

Acabava de rebre l'alta mèdica. És un dir. De curat no n'estava, perquè encara no s'ha trobat remei a la vellesa. En tot cas, sortia viu de l'hospital, que ja era molt. Una treva que s'intuïa curta. Potser per això va admirar-se de com el cel pot tornar-se tan rabiosament blau. Un Pantone 285 C, ben bé. El cotxe del seu fill era encara més llampant, però. Excessos dels anys setanta als quals no s'acabaria d'acostumar. Massa anys d'austeritat adherida als gens per endinsar-se en l'estètica del duralex i la fòrmica. Però encara que fes mal als ulls, aquell cotxe el portaria a casa. Si per ell fos, s'haguessin estalviat el viatge d'anada. Trobava absurd aquell monumental enrenou per esgarrapar unes engrunes de mala vida. No tenia ganes de morir, però tampoc no volia viure més del que li corresponia. Assaboria la pròrroga mentre pensava en l'inevitable desenllaç d'aquella història. Perquè el final ja se'l sabia. L'esperava. Una nit -propera- es ficaria al llit i no es despertaria. A aquelles alçades de la pel·lícula no comptava amb què el guió fes un gir inesperat. Però així va ser. Es va morir. De cop. El fill va dubtar. Instintivament, va pensar de tornar enrere i demanar un ajut impossible. Encara no havien abandonat el recinte hospitalari, de fet. Però va ser pragmàtic. Retrocedir uns quants metres significava perdre el control d'aquella situació tan dramàtica com absurda. Va respirar fons, va cordar-li el cinturó de seguretat i va fer quaranta quilòmetres amb el cos inert del seu pare. Com un Caront tardofranquista, que hagués canviat la barca per un Renault 5 de color carabassa. Ara no sabríem què fer-ne d'un cadàver. I no, no em refereixo a fer desaparèixer una víctima d'assassinat, que gràcies al mosso i escriptor Rafa Melero, vam descobrir que res com una bassa de purins. La mort s'ha professionalitzat. Es toca amb guants de làtex. Es mira a través d'un vidre. Les plorones de Fraga, que animaven els enterraments amb més o menys planys segons la generositat de la família del finat, fa molts anys que van perdre la feina. Tot és tan asèptic que fins i tot les llàgrimes es veuen com una mostra de debilitat. Un excés. I sense la mort, els cementiris ha perdut vida. I en tenien. “Hem estat el que vosaltres sou. Sereu el que nosaltres som”. Creuar el llindar del de Guissona et posa a puesto.

El retrovisor (Segre, 30-10-15)

El futur ja és passat

Aquesta setmana ens hem fet tots una mica més vells. El Delorean DMC-12 que feia de màquina del temps a Retorn al futur ha arribat al seu destí. Michael J. Fox i Christopher Lloyd han fet cap al 21 d'octubre de 2015 i ho han fet amb un gag memorable al talk show Jimmy Kimmel Live de la cadena americana ABC. Al plató van descobrir que els cotxes no volen ni les sabates es corden soles, però que passen coses ben estranyes, com ara que els programes de tele ja no es veuen només a la tele. “Molts ens miraran demà amb el seu telèfon mòbil asseguts a la tassa del vàter”, els va fer saber el presentador. Signes dels temps. Aquest mític 21 d'octubre a Lleida es proposava un retorn al passat. Stefano M. Cingolani, que li dóna un aire a l'excèntric científic Emmet, “Doc”, Brown, de la popular saga cinematogràfica, inaugurava els cursos de català per a adults del Centre de Normalització Lingüística amb una conferència sobre Ramon Muntaner en el 750 aniversari del cronista. Ja els aviso que me la vaig perdre. I greu que em sap. Perquè amb Cingolani vaig aprendre que Muntaner no era un cronista. Sí, ja sé que ens agrada molt citar allò que “Barcelona és cap de Catalunya en la marina e, en la terra ferma, Lleida”. Negar Muntaner és sacrilegi dels que requereixen glops d'aigua del Carme. Va tenir una vida de pel·lícula i la va escriure, però cap rei no li va demanar que ho fes. Tenia més imaginació que J.K. Rowling i com que tampoc no havia de passar comptes amb ningú, s'ho feia anar com li venia bé. La mort al llit del seu admirat rei Jaume I no li sembla digna del personatge ni narrativament eficaç, així que canvia la història per donar més força dramàtica al text. Muntaner tria un final més cinematogràfic en què el rei, moribund, és portat en llitera al camp de batalla amb les seues senyeres i el seu fill Pere surt victoriós de la batalla. És només un exemple. Hi ha moltes peces del trencaclosques que no encaixen. Però, malgrat tot, és la més coneguda de les quatre cròniques medievals. Per què? Cingolani té la resposta: “perquè ha afalagat al país”, perquè descriu la gran expansió per la Mediterrània i ho fa emprant “lo plus bell catalanesc”. De fet -vagin preparant més aigua del Carme- les cròniques “són un invent patriòtic de finals del segle XIX”. Com diria Muntaner, “què us diré?”

El retrovisor (Segre, 23-10-15)

Un poema de Machado

Érem 150 alumnes a classe. I es podia fumar. Mals temps per als que usaven lentilles. Les carreres de lletres encara gaudien de prestigi. Acadèmic i social. Potser perquè el nivell era alt. Molt alt. Venia del Màrius Torres, un institut on exercien de professors pesos pesants de la literatura, com Jordi Pàmias o Pep Coll. I em sentia privilegiada de ser en aquella cova insalubre a la qual s'accedia pujant tres pisos d'escales. Fèiem primer. No acabàvem d'entendre les regles del joc, encara. Cada professor era un món. El que acabava d'entrar per la porta vestia amb una elegància exquisida. A les mans, un llibre i una pipa. Amb un gran domini escènic va començar a passejar per l'aula recitant amb veu de vellut un poema que no coneixíem. “Despiértate. La cama está más fría”. Amb el primer vers ja es va fer el silenci. Si la noia de la pupil·la blava li hagués fet en aquell precís instant la pregunta a Bécquer la resposta hagués estat una altra: poesia era ell! Albada, de Jaime Gil de Biedma, va ser la sorprenent introducció a la lírica tradicional que ens va regalar Pere Rovira. Han passat prop de trenta anys i aquella classe resta intacta a la memòria. Amb poema inclòs. Sento l'escàndol dels estornells i no puc evitar de pensar “y silbarán los pájaros -cabrones- / desde los plátanos...” No sé si mai, ningú, m'ha causat tant d'impacte. Potser per això, el dia que vaig saber que impartia l'última classe a la UdL hi vaig voler ser. Érem uns quants d'entre trenta molts i quaranta més anys. Els pocs alumnes que ara cursen el que abans es deia filologia no sabien ben bé en quina categoria zoològica adscriure'ns. Aquest cop el professor vestia de manera informal. Amb roba texana. Però també portava un llibre a les mans. I també va recitar un poema que ara ja forma part de la meua educació sentimental: A un olmo seco. Acabar amb Machado. Amb la ironia de retratar-se com aquell “olmo seco, hendido por el rayo”. Acabar amb “Mi corazón espera / también, hacia la luz y hacia la vida, / otro milagro de la primavera”. Reprimir les ganes de plorar. D'aplaudir. Ser conscient de la immensa sort que he tingut. Preguntar-me en quin moment el món va descarrilar de la seua òrbita. Recomanar-vos la relectura dels llibres del fill del baster de Vila-seca. Inclosa la història familiar novel·lada a Les guerres del pare.

El retrovisor (Segre, 16-10-15)

Unes sabates velles

La pàtria, a les sabates. Les mans, el meu exèrcit. N'estava convençuda. Aquella fe indestructible dels adolescents en les cançons que escolten. Absurdes botes de follet, cremalleres complicades, cordons tunejats. La necessitat patològica d'expressar una rebel·lia abstracta que es té a certes edats. Vestir d'uniforme per sentir-se únic. No conservo cap sabata de les que em posava per airejar el meu món interior. No acostumo a aferrar-me a les coses. Però les recordo. I ho faig amb una certa indulgència. Hi ha un temps en què t'identifiques més amb una arracada que amb una bandera. I camines pel món amb la falsa altivesa de qui espanta les pors que el paralitzen. Un dia, sense previ avís, et sents ridícula amb la disfressa que ja no necessites perquè has après a ser tu mateixa, malgrat tot. I ja no has de recórrer a l'excentricitat per saber-te visible. Malena, la del nom de tango, se n'adona en un sopar. Va vestida de bruixa i se'n sent orgullosa. Però una dona vestida de dona s'atansa a saludar la seua parella. I alguna cosa la sacseja. Com si un enorme rètol de neó estigués indicant a tot el restaurant que en aquella taula hi seu una noia insegura que intentava dissimular-ho amb unes incòmodes sabates punxegudes. Hi pensava davant l'obra Over The Continents, de Chiharu Shiota. L'artista japonesa ha demanat calçat usat per crear una instal·lació. Volia sabates que tinguessin un significat especial per al donant. En va rebre 545 que es poden veure a la Fundació Sorigué de Lleida fins el 31 de març. Buides, com cases abandonades. Desparellades, per fer més tangible la seua desolació. Lligades amb els característics fils rojos de Shiota formant un hipnòtic ventall a la paret, com si teixissin els records impúdicament exhibits en les notes que acompanyen cada calcer. Textos manuscrits que expliquen històries. Resulta commovedor intuir la vida que han passejat aquells objectes inanimats, constatar com han envellit. Com han resistit, segons el cas. Confesso que, per pudor, no vaig gosar llegir els secrets que guardaven. Potser perquè hi vaig veure les sabates que ja no tinc, encara que no hi fossin. I vaig sentir-me com la Malena d'Almudena Grandes la nit que va descobrir que volia ser la dona que ja era, i no el follet que l'amagava. I seguir caminant i gastar moltes sabates.

El retrovisor (Segre, 9-10-15)

Cuixes i remolcs

Li'n deien la Fira de Mostres i era com una festa major dels pagesos. Per Sant Miquel tocava excursió a Lleida. Tot eren adelantos, en el català prenormatiu de l'època. No sé si em vindria alguna d'aquestes tardes remotes al cap si estigués al davant d'un escamot d'afusellament, però amb la perspectiva dels anys, el meu record s'assembla molt al del coronel Aureliano Buendía rememorant el dia en què el seu pare el va portar a conèixer el gel. El meu Melquíades és una hostessa que ensenya cuixa -som als anys setanta- i fa coses increïbles, com un colacao escumós gràcies a una súper batedora que a nosaltres ens semblava acabada d'importar de la NASA. No teníem ni la més remota idea que el nostre món era a punt de canviar. Mentre nosaltres ens admiràvem amb alguna pera monstruosament grossa que ens evocava tota la sèrie B d'aquesta època literalment mutant, el senyor de la foto que presidia la nostra classe va signar cinc sentències de mort. Era vell, i estava malalt. Però era Franco. Aquell estiu de fa quaranta anys va pedregar sense clemència. Però veient com se les gastava el règim, als pagesos que van recórrer la fira sense cap possibilitat de renovar el John Deere, ni se'ls va passar pel cap de fer una tractorada com la que es va viure ahir, sense anar més lluny. Tot el contrari. “... y aún con el semblante entristecido por tan grave calamidad, la capital ha vuelto a izar sobre los mástiles del parque de los Campos Elíseos las banderas de la Feria Agrícola...” Encara dubto si les cròniques franquistes que es publicaven als diaris s'escrivien seriosament o els periodistes es feien un tip de riure mentre buscaven l'expressió més pomposa. L'encarregat d'inaugurar va ser el darrer ministre d'Agricultura de la dictadura, Tomás Allende que devia dirigir unes boniques paraules a l'”agro ilerdense”. Certes? “No podemos dudar de que sus promesas tendrán satisfactorio cumpliento”, conclou el text. En aquest cas, mai no sabrem si el bon home deia la veritat. Dos mesos més tard va morir Franco i encara que ho deixés tot atado y bien atado van començar a canviar moltes coses. La Fira de 1976 n'és una mostra. Pluja d'octavetes convidant a boicotejar el certamen i plantada de les cooperatives catalanes, que es van negar a participar-hi. Això sí, als diaris sortia en portada la reina Sofia amb motiu de la seua onomàstica. Paraula.

El retrovisor (Segre, 25-9-15)

O tempora, o mores!

Quins temps, quins costums! És tan temptadora la nostàlgia. De les profunditats de la plaça del Seminari de Lleida emergeix l'antiga Cuirassa, el call jueu de la ciutat. Encara s'han de remoure molts metres cúbics de terra, però veure un carrer empedrat, perfectament conservat, per on havia caminat algú al segle XIII et posa la pell de gallina. Potser un estudiant de l'antic Estudi General que es dirigia a renovar el material escolar al taller de pergamins que ha aparegut a pocs metres, a sota del carrer Sant Andreu. Ara és un trajecte vigilat de prop pel campanar de la Seu Vella, que s'alça com un far solitari des del darrera del turó. Però en aquell moment ni tan sols existia, encara. En aquella època, si fa no fa, el jurista Guillem Botet va escriure el còdex de dret local més antic de Catalunya. Els Costums de Lleida o, en l'original llatí, Consuetudines ilerdenses, és una mena de codi penal avant la lettre. Ni els guionistes més retorçats poden ser més imaginatius. Que s'ha comès adulteri? Fem passejar nua la senyora per la ciutat perquè pugui ser fuetejada. Que un roba una gallina? Se li talla la mà. Però només una, que no cal abusar. L'altra la tallarem -només- si n'ha robat dos. I què fem amb els morosos? Encadenats a pa i aigua fins que tornin el que deuen. També estava penat aigualir el vi -multa de seixanta sous- o circular de nit sense cap llum que ens fes visibles -cinc fuetades a la plaça. Aquests eren els costums de Lleida el 1228. Vaja, eren els de tot arreu, el que passa és que aquí es van posar per escrit per “eliminar qualsevol ocasió de fer mal a aquells que quan el costum els afavoria afirmaven que existia dit costum però, si en un cas similar s'utilitzava contra els seus interessos, aleshores negaven dit costum”. Guillem Botet ho va dir de manera molt rebuscada, però si rellegeixen la frase, li trobaran el seu punt. A mi em recorda els polítics denunciant-ho tot quan estan a l'oposició i justificant-ho tot quan governen. Durant prop de 600 anys la ciutat es va regir per aquestes normes, de lectura més que recomanable. Amb el temps, però, ens vam civilitzar. No es pot emparar una salvatjada en la tradició. Ni a Lleida ni a Tordesillas. El Toro de la Vega és una vergonya sense pal·liatius. O en aquest poble encara s'estila el dret de cuixa? Com que són tan amics de la tradició...

El retrovisor. (Segre, 18-9-15)

Carretera i manta

Onze de setembre. Deu, quinze, vint anys enrere una minoria sorollosa reivindicava la Diada Nacional de Catalunya mentre la resta de la població treia partit de l'últim pont abans de la tornada al col·le. Una senyera al balcó i para de comptar. I perquè -almenys a Lleida- la regala l'ajuntament. Però el 2010, complint-se els pronòstics d'Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va passar el ribot a l'Estatut sortit del Parlament de Catalunya. L'havíem votat quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got que ningú no era conscient que fos tan ple. Ònmium Cultural va organitzar una manifestació de rebuig a la sentència. Deu de juliol, una calor insuportable i més d'un milió de persones al carrer. “Heu vingut de Lleida expressament?” Aquell home no se'n sabia avenir. Jo tampoc, la veritat. Com nosaltres, centenars de milers de persones. Aquella quasi Diada va estar encapçalada pel president de la Generalitat, que recordem que aleshores era José Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Duran Lleida, líder d'Unió. Com han pogut canviar tantes coses en cinc anys? Des d'aleshores, l'onze de setembre ha estat sinònim de carretera i manta. Bé, la manta no ha calgut mai, que la llumenera que va decidir convertir en simbòlica l'hora de les 17.14 es va quedar ben descansada. Aquell dia de juliol es va parlar de jornada històrica. L'adjectiu acabaria perdent el sentit, perquè des d'aleshores les manifestacions s'han convertit en autèntiques proeses organitzatives. L'any passat, no les tenia totes. Haver-se d'inscriure, portar un color determinat de samarreta, anar a un lloc concret de la Diagonal, fer-ho a l'hora que el sol cau a plom, pagar autocar, malmenjar un entrepà... Ni sent-hi vaig ser conscient del que estàvem fent. Un time-lapse trobat al Twitter em va deixar admirada. Com un exèrcit de formiguetes, aquella munió de gent que captava la càmera instal·lada en un terrat es convertia en una enorme senyera humana. A partir d'aquí, ja m'ho crec tot. Diria sí que es pot, però el seu líder és un altre dels que ha desertat. Després del fiasco del 9-N pensava que s'acusaria el cansament. Però he de graduar-me la bola de vidre. Només a la plana de Lleida, onze autocars més que l'any passat. Ens hem guanyat que l'11-S sigui un festiu i prou per anar a la platja sense mala consciència.

El retrovisor (Segre, 11-9-15)

Buits existencials

És un dels llocs més enigmàtics i singulars de Lleida, però no puc evitar sentir alguna cosa semblant al vertigen quan m'hi apropo. No sé si Sören Kierkegaard en treuria alguna conclusió existencialista. Però el cert és que procuro vorejar la plaça del Dipòsit, al centre històric, sense creuar-la. M'impressiona saber que a sota dels meus peus hi va haver un mar mort. Nou milions de litres d’aigua procedents del canal de Pinyana, els necessaris per l’ús de boca de la Lleida del XVIII. Quan fa vint anys es va buidar el dipòsit, que ja no s'utilitzava, va emergir una insòlita catedral submergida -el títol és de Debussy-. Una magnífica construcció de mil metres quadrats que sostenen vint-i-cinc pilars de pedra de 10,5 metres d’alçada. Però jo hi veig l'aigua negra, encara. No em facin cas. És un d'aquells llocs que paga la pena visitar. Perquè es pot visitar. Va ser la gran obra del marquès de Blondel, l'home que va portar el racionalisme de la Il·lustració fins a la capital del Segrià en temps de Carles IV. El projecte que posaria punt final als problemes de salubritat medieval. Som al 1784. Ja feia molts anys que Felip V havia fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que a l'antic barri universitari d'espai en sobrava per dur a terme aquest gran magatzem d'aigua ocult durant més de tres-cents anys. Era una obra faraònica que es complementaria amb la creació d'una xarxa de fonts públiques que distribuïen l'aigua a tots els racons de la ciutat. Fa poc, vorejant aquesta plaça com acostumo a fer, vaig passar per davant d'un d'aquells sinistres blocs desarrollistas que havia vist moltes vegades però no m'havia mirat mai. En un dels accessos al pati interior que formen els edificis hi havia, col·locat sense cap gràcia, el que semblaven dos capitells medievals. No estaven ni centrats. No sóc cap experta, però eren massa discrets per ser de cartró pedra. “I tant si són originals”. El meu particular oracle és l'historiador de l'art Alberto Velasco, que m'ensenya una foto del 1954, quan s'estava construint l'edifici i Josep Lladonosa lluitava per conservar aquelles restes. Torno a sentir alguna cosa semblant al vertigen. Aquest cop no és per l'aigua que ja no hi ha a sota dels meus peus. Miro al meu voltant i hi veig cases tristes i solars buits. Aquells dos insòlits capitells com pops en un garatge esperant que algú els hi retorni un mínim de dignitat. Tracto d'imaginar-me l'esplendor universitària. Només l'intueixo en el nom -preciós- de la plaça dels Gramàtics. Llàstima que no n'hagi quedat res més. Gràcies també per això, Felip V.

El retrovisor. (Segre, 4-9-15)

Vint-i-quatre dones

Un dels poemes que més em van impressionar a l'adolescència començava amb el record de la mort del seu autor. “Me moriré en París, con aguacero, / un día del cual tengo ya el recuerdo”. I així va ser. César Vallejo és una de les moltes celebritats enterrades a la capital del Sena. A Montparnasse, amb Baudelaire. Amb el mínim de dignitat que se'ls nega als il·lustres difunts del Père-Lachaise. La darrera vegada que vaig anar a París vaig resistir la temptació. Si abans dels smartphones m'entristia aquest turisme mitòman, no vull ni imaginar-me la cua que es deu formar ara a les tombes de Jim Morrison o d'Oscar Wilde per fer-se la selfie de torn. O potser és perquè aquell agost de fa sis anys no venia de gust. “S'ha mort Isidor Cònsul”, acabava de fer saber una veu a l'altra banda del telèfon. Vaig pensar que la vida era estranya. Que el silenci que envoltava aquella mala nova que arribava des de Cervera era una illa d'irrealitat enmig del soroll infernal de l'Aquelarre. De sobte, la constatació que l'última cosa que era conscient d'haver llegit d'Isidor Cònsul anava de bruixes. Una història deliciosa i terrible a parts iguals ambientada a la Ribagorça, on tenia les arrels. El 1980, unes obres de remodelació del campanar de Les Paüls van treure a la llum centenars de manuscrits que formaven part de l'arxiu del Consell d'aquesta població. Uns documents de gran valor històric datats entre 1576 i 1636. La sensibilitat del capellà de Les Paüls, Domingo Subías, va fer possible que aquest tresor viatgés a Heidelberg, on el filòleg Artur Quintana en va treure tot el suc. Entre avorrides llistes de despeses i relacions d'impostos s'havia guardat tota la paperassa generada el 1593 arran d'un judici contra 28 dones de Les Paüls, Alins, Suïls, Perafita, Villarué i Espés, el poble dels Cònsul. Les van acusar de buixeria. Vint-i-quatre van ser condemnades i entre el 4 i el 29 de març van ser penjades o cremades -segons tenien el dia els botxins- al Roder de Sant Roc. D'aquestes 24 desgraciades, 21 eren de Les Paüls, un poble que aleshores tenia 200 habitants. En un mes es va perdre el 10% de la població, tal com sona. Com és possible que s'hagués perdut la memòria d'aquest horror? En els celebèrrims judicis de Salem, per tenir un macabre barem, van ser 19 els ajusticiats, però en tot un any.

El retrovisor (Segre, 28-8-15)

Un tanc i una cama sarnosa

De vegades m'imagino el demiürg carregant de tinta el ròtring (un pensament anacrònic) i traçant línies sense fi en totes direccions. Moltes interseccions. Cada vegada que una ratlla es creua amb una altra, s'obra el miracle que fa que les coordenades espai i temps deixin d'importar per un instant i un record compartit t'apropi a temps remots, a llocs llunyans. I aquest atzar es repeteix moltes vegades. Ensopegues amb tantes vides, que viure el present és com atrapar la tortuga que persegueix Zenó: un impossible. Hi pensava una tarda plujosa a Vilanova de la Barca. El calendari mostrava un dia d'agost de 2015. Però en aquell ara, que ja és adés, hi havia un irrefutable agost de 1938. Un senyor tanc T-26 de fabricació russa. Bé, això ho he hagut de buscar a internet, que no estic molt al dia de carros de combat. Ara fa 77 anys l'exèrcit republicà va intentar trencar el front del Segre. Els nacionals, quan van adonar-se de la maniobra, van obrir les comportes del pantà de Camarasa. Un desastre. Un de tants en el context miserable d'una guerra. Mirava al meu voltant i constatava que en aquell poble tranquil s'hi va viure un infern. Tantes cases amb la inequívoca estètica de Regiones Devastadas em donaven moltes pistes. M'anunciaven el dramàtic bombardeig que va arrasar el poble. La riuada de 1982 va fer emergir del passat aquest trosset d'història rovellat i atrotinat. Encara tenia el cable lligat amb què el pensaven remolcar. Ara presideix la plaça de la Pau, un bell mirador sobre un mosaic de bancals. Em perdo en aquest horitzó verd recordant un soldat que l'agost de 1938 va haver de marxar precipitadament del front del Segre perquè havia agafat sarna i se li havia infectat la cama. Víctor Torres no dubtava a afirmar que els dies que va passar a l'hospital del carrer Tallers de Barcelona van ser els pitjors de la guerra. “Al front, almenys, et mories ràpid”, exagerava. Parlar amb ell era fer una lliçó accelerada d'història del segle XX. De vegades penso que el que de veritat li feia mal era que l'horror s'hagués instal·lat al seu món. Veure sacs d'arena al seu balcó. Disparar contra els escenaris d'infantesa. Havia estat a Belchite, havia vist la cara més descarnada de la guerra. Però en algun racó de la seua ment conservava una casa confortable i segura. Tot es va perdre, com llàgrimes en la pluja.

El retrovisor (Segre, 21-8-15)

Maletes i farcells

No era la caixa de Pandora, però de l’atrotinada maleta de pell amb què va marxar a l’exili Lluís Companys també en van sortir molts records i massa ferides sense tancar. Va romandre oblidada prop de seixanta anys a La Baule, la població de la Bretanya francesa on va ser detingut ara fa 75 anys. Un dia va sortir a subhasta i la Generalitat es va haver de rascar la butxaca per recuperar aquest patrimoni sentimental. Recordo haver escrit la notícia fa més de deu anys. Una certa esgarrifança. Segurament, la meua padrina anava amb un farcell quan va fer el seu increïble viatge a peu des de Cervera a Hendaia amb una criatura de mesos. És una d'aquelles històries de la guerra que no són lineals. Un trencaclosques de frases caçades al vol i silencis. Molts interrogants. No sabré mai per què elles van ser tractades exquisidament a la França que amuntegava els refugiats republicans en ignominiosos camps de concentració a les platges. O per què van seguir un itinerari tan estrambòtic. No sé si vull saber les respostes. Amb els anys t'adones que la veritat és molt relativa. Que hi ha anècdotes que expliquen més coses que qualsevol document. Se'ls havia acabat l'aigua feia estona. Se sentien defallir quan van trobar un rierol on van beure assedegades. Aigües amunt, la carrossa va convertir-se en carabassa quan van veure, esgarrifades, uns soldats morts a la llera. Heràclit diria que no era la mateixa aigua, però elles no hi estaven d'acord. No tinc el farcell amb què van plantar-se en un poblet de Clermont Ferrand, però tinc fotos dels dies feliços que vindrien fins que les va detenir la Gestapo. És la meua particular maleta de l'exili. El misteriós parèntesi entre la guerra i la misèria que s'allargaria tants anys. Més històries de viatges a peu. Aquests, més curts: a Fraga per personar-se davant les autoritats cada quinze dies. Pitjor ho va tenir Companys. Un dia que no era a casa, tres persones que parlaven un francès macarrònic van demanar per ell. Sabia que tornarien. Va dissimular l'ànsia agafant un llibre a l'atzar, una edició de les Vies des Saints del 1871. La resta és història. La seva dona, Carme Ballester, hi va fer una anotació: “En el moment en què va ser fet presoner pels alemanys, el meu estimat i mai més oblidat espòs tenia aquest llibre a les mans i per això el guardo i l’estimo..."

El retrovisor (Segre, 14-8-15)

Tractors, neveres i un nen de Tàrrega

A Quim Minguell, in memoriam

Cinquanta anys són molts anys. Oblidin-se de Mad Men, d'aquella Amèrica masclista i racista: nosaltres estàvem pitjor. En llenguatge de l'època, anàvem pel 26è año triunfal. Es començava a deixar enrere la misèria de la immediata postguerra. L'econòmica, almenys. L'estiu de 1965 els diaris anaven plens d'anuncis en què s'oferien diners per les velles neveres de gel que la incipient classe mitjana que viatjava a bord d'un 600 es treia de casa. Notícia d'aquell agost: Lleida, amb 7.886 tractors, es convertia en la província més motoritzada de Catalunya. Tres nens van quedar greument ferits al Cogul en esclatar-los una bomba de la Guerra Civil. Un d'ells, de només set anys, va ser prou valent per recórrer un quilòmetre no se sap com per demanar auxili. Encara es trobaven obusos, granades i bales sense haver de buscar massa. No calien tants monòlits, que a ningú no se li podia oblidar aquella guerra, per més ganes que es tingués de passar pàgina. 

A la Rambla Francesc Macià l'agost de fa 50 anys se'n va armar una de bona. Bé, a l'Avenida José Antonio, com es deia aleshores. Un autocar de turistes belgues va aparcar on no tocava. Espanya encara estava providencialment col·locada per Déu al centre del món, un detall que va tenir l'Altíssim amb el Caudillo. Els estrangers no ens havien de vindre a explicar res. Eren culpables mentre no es demostrés el contrari. I a sobre tenien el lleig costum de no parlar en cristià. Hi va haver una monumental baralla de belgues, taxistes i urbans que va acabar amb deu turistes detinguts, fent amics.

 Aquell estiu també va nàixer a Tàrrega un nen d'ulls riallers que del 1965 només salvava el seu aniversari i la pintura del seu pare. Cinquanta anys són molt pocs anys si mesurem una vida. La de Quim Minguell ha quedat escapçada abans d'hora. Amb el seu agudíssim sentit de l'humor, segur que diria que ho ha fet per estalviar-se la previsible festa dels 50. De la mateixa manera que li treia ferro a la químio perquè el cabell ja no el podia perdre. Vam ser companys de feina durant un breu però molt intens període. No érem Vietnam, però també vam viure un infern. I ens vam fer costat amb una solidaritat indestructible. 

Ens coneixíem d'abans. Lògic. El Quim era a tot arreu. No sortia mai als crèdits ni pujava a l'escenari quan es feien parlaments, però era al darrera de bona part de l'activitat cultural que s'ha fet a Lleida els darrers vint anys. Se'l trobarà molt a faltar.

El retrovisor. (Segre, 7-8-15)

El xandall d'Elton John

Elton John, l'home dels estilismes impossibles, reserva les lluentors per als escenaris. Els darrers anys s'ha convertit en un incondicional del xandall de Luis Aragonés, el clàssic Adidas de ratlles laterals. Potser perquè sap que si tens un jet privat, el mal gust passa a convertir-se en excentricitat a la velocitat de la llum. Així va arribar dissabte passat a la Seu d'Urgell, amb l'habitual casual look dels darrers temps portat a l'extrem. El seu avió privat va ser un dels que va estrenar l'aeroport d'Andorra-La Seu d'Urgell. O reestrenar. Perquè aquesta infraestructura pirinenca és un somni que ve de lluny. Un somni -efímer- que ja s'havia fet realitat trenta anys enrere. Es va inaugurar amb un vol d'Aviaco el 29 de juliol de 1982. Poc després, una terrible riuada el deixaria molt malmès. El 1984, coincidint amb l'obertura del túnel del Cadí, es va aterrar a una realitat sense vols. Quan encara estava en obres, un HS 748 va fer un vol experimental des de Barcelona amb cinquanta passatgers a bord, la majoria, periodistes. Era el 14 de setembre de 1978. Es tractava de vendre les virtuts de la línia, que estava previst que explotés la companyia Àguila d'Andorra. Mitja d'hora de vol separava el Prat de l'Alt Urgell. Un passeig. I per 1.300 pessetes el bitllet d'anada i tornada (uns 8 euros). Entre aquests cinquanta afortunats que van estrenar un aeroport que encara s'estava acabant de construir hi havia un agent de l'FBI. Thom MacShane no perseguia cap sospitós. Anava a rebre un homenatge a la capital de l'Alt Urgell. Ell va fer possible que es recuperés el magnífic retaule gòtic del Roser d'Abella de la Conca, robat el 1972. McShane treballava infiltrat. Era l'home de les disfresses. L'any 2006 va publicar el llibre Stolen Masterpiece Tracker, en què explicava la perillosa -i excitant- vida dels FBI Art Sleuth, un cos d'elit especialitzat en robatoris d'art. No se'ls assignava qualsevol cas. Eren els homes del bilió de dòlars, policies experimentats que, a la vegada, eren capaços de distingir una còpia perfecta d'un original. I perquè els lladres piquessin en els seus paranys s'allotjaven en suites de luxe o es posaven al canell un rellotge d'or propietat del president dels Estats Units. També viatjaven, quan calia, en jets privats, com sir Elton. Però no em consta que ho fessin en xandall.

El retrovisor (Segre, 24-7-15)

Sóc una impostora

Una sola síl·laba. Si quan sents “fer” la teua ment, invariablement, completa “...pectament” és que estàs malalt d'Atèrix. Com jo. En aquest cas, Los laureles del César. (Els llegia en castellà, en la magnífica traducció de Víctor Mora). Molt abans que les frases d'APM formessin part de la nostra vida, els asterixòlegs, asterixòfils o asterixistes -o vés a saber com ens hauríem de definir- més recalcitrants teníem el nostre propi codi. Que algú es posava pesat repetint una anècdota que li havia fet molta gràcia? Ens miràvem i coincidíem: “se ha desencadenado” (Astérix y los godos). Que resultava obvi que una persona ens sobrepassava en alguna habilitat? “Es duro admitirlo, amo” (La residencia de los dioses). Que en alguna festa major la música sonava més forta i estrident del compte? “¡Tienen elefantes!” (Astérix en Helvecia).... i així fins a l'extenuació. Fins a fer-te gran i rebre un d'aquells primers regals senzills i maldestres que et fan sentir princesa. I algú que s'hi fixa i fa la mítica pregunta d'Abraracúrcix: “¿nunca te separas de él?” (La cizaña). Doncs sí, ho confesso: jo sóc asterixòfila. O asterixista. O com li vulgueu dir. I quan veig un cel d'aquells tan negres i carregats no penso que plourà de manera immediata, sinó que em fa por que em caigui al cap, encara que sé del cert que això “no passarà demà”. I per què ho explico? Doncs perquè des que vaig començar a escriure aquesta columna setmanal, tinc en ment una escena de Goscinny & Uderzo mil vegades repetida en els seus llibres. Astèrix dient: “tinc una idea!” i Obèlix, preocupat: “no et fa por que se t'acabin les idees?” Cada article em sembla que serà l'últim que seré capaç de fer. L'angoixa dura pocs segons, perquè la culpa, el maleït sentiment de culpa, és més ràpid. Llavors em sento impostora. Com si tots els altres textos fossin fruit d'una feliç casualitat. Quan el tribunal imaginari és a punt de desterrar-me del meu paradís de batre records (sense accent, és clar) penso que se m'acabarà abans el temps que les idees. I en publico un altre. I em sento com un nàufrag que ha llençat una botella al mar. No saps si el missatge arribarà a bon port. Però algú -ignot o conegut- et fa un comentari que es converteix en el vaixell que ve al teu rescat. I per això, avui no parlo de llistes ni de pactes. Avui faig un elogi del lector.

El retrovisor. (Segre, 17-7-15)

Dotze homes de Juneda

Era Sant Cristòfol, com avui. Però pocs cotxes es podien portar a beneir el 10 de juliol de 1935. La misèria encara viatjava en carro fa vuitanta anys. Aquell dimecres no va fer massa calor. Trenta graus de màxima. L'estiu concedia una treva a la sempre inclement plana de Lleida. Però a Juneda l'ambient bullia. Dotze homes del poble es jutjaven aquell dia a Lleida pel que la premsa de l'època titulava “los sucesos de octubre”. Els fets d'octubre, aquella vaga general que va acabar amb una revolució a Astúries, amb la proclamació de l'efímer Estat català que només va durar deu hores i amb tot el govern de Lluís Companys a la presó. A Juneda hi va haver un mort, Ramon Rosinach. Nou mesos després de l'assassinat, dotze homes seien a la banqueta dels acusats. Inicialment, se n'havien detingut dinou. Josep Maria España, ex director general de l'Administració Local de la Generalitat, va ser l'advocat l'encarregat de defensar aquests pagesos per als quals es demanaven penes que anaven dels tres als vint anys de presó. El judici no es va allargar massa. El magistrat Olmedo va llegir la sentència dictada pel tribunal a última hora del dissabte 13 de juliol. Onze encausats eren absolts i qui es va considerar l'autor material del crim, Pere Aguilar, va ser condemnat a 14 anys i un dia de presó, a pagar una dotzena part dels costos del judici i a indemnitzar la família de la víctima amb 25.000 pessetes de l'època. Aquest membre de la Societat Obrera Campesina passaria uns quants estius sense segar ni batre. L'esperava el temible penal del Dueso. “Per entendre la violència revolucionària dels primers dies de la Guerra Civil ens hem de remuntar al 1934”. La repressió va ser brutal. Es van acomiadar gairebé tots els treballadors que van participar a la vaga. Al camp va ser tremendo, es desnonaven famílies que feia molts anys que treballaven les terres. Molta gent va quedar en una situació d'absolut desempar amb una trampa legal: el propietari al·legava que volia conrear els seus camps. L'historiador Jaume Barrull, professor emèrit de la UdL, fa notar que fins i tot en revistes de l'òrbita de la dreta catòlica s'advertia que era com a mínim sospitós que, de cop, sorgissin tantes vocacions de pagès entre les classes altes. Quan el Front Popular va guanyar les eleccions hi havia set de venjança.

El retrovisor (Segre, 10-7-15)

#lleidapower

La patent més indiscutible i poc rendible del món és la de la sopa d'all. Està inventada, l'acord és unànime, però ves a saber a qui se li va ocórrer la recepta. Si vostè té compte de Twitter, algun cop haurà utilitzat l'etiqueta #lleidapower. Potser per queixar-se -amb més raó que un sant- de la tremenda calor que ha convertit les nostres vides en un infern literal. Sense saber-ho, li està fent un homenatge al creador del hashtag. Un dia d'agost del 2010 el congost de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado. El Montsec era un forn on es coïen festes majors i l'explicador de coses -segons definició pròpia- Francesc Canosa va decidir concedir-se un respir mentre enllestia el llibre L'imperialisme dolç. Abans de desafiar la calitja del desert d'Arizona a ritme de pasdoble va piular per primera vegada utilitzant el #lleidapower. Potser perquè acabava d'escriure la història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat a Califòrnia el 1920. Sala té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat a la misèria va canviar el seu destí. Aquell era el poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de leridanismo, aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que el franquisme va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región del Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps canvien, ja ho deia Bob Dylan. Es proclama el #lleidapower sense manies i la factoria de Lo Diccionari Lleidatà o l'enigmàtic Postureig de Lleida són autèntics fenòmens socials més enllà de la Panadella.

Detall de la portada de la revista ARTS.

El retrovisor (Segre, 3-7-15)