Conte de Nadal

No sabia ben bé on anava, però va sortir de casa amb determinació. El fil musical omnipresent li va fer arribar les primeres notes d'unes nadales tristes i ensucrades. Veus amb ínfules desgraciant cada síl·laba. Tenia la cara congestionada pel fred. Era una sensació agradable, que la feia sentir viva. Hi va haver una època en què, com a bona adolescent inadaptada, odiava el Nadal. O això deia. El cert és que sempre la va fascinar que durant vés a saber quants segles els grans fessin un pacte tàcit perquè fos possible la màgia. Tenia alguna cosa de commovedor aquest esforç. Va arribar al mercat de Santa Llúcia sense anar-hi. Se'l va trobar. Li va arribar l'olor de llenya. De reüll, va veure el foc sortint d'uns bidons, com si temptés Prometeu. De petita, s'apropava tant a l'estufa, que la roba cremava en contacte amb la pell. Com se'n sentia d'orgullosa de coincidir en aquesta temerària recerca de confort amb la Jo de Louisa May Alcott. Qui sap si no va ser el seu primer referent. Es va fixar en els troncs de Nadal que s'exhibien vora aquella foguera domesticada. Tots portaven barretina i somreien. N'hi havia que tenien la cara plana i, d'altres, que feien un morro com un senglar. Va pensar que el seu tronc no era antropomòrfic. Era una soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar coses meravelloses després d'una estricta dieta de pa i mandarines. De refer-se del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d'un arbre mort. Va enyorar la pueril excitació que sentia quan el seu pare baixava aquell tronc immens. La cantarella dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances. Els matins en pijama. Gairebé havia oblidat la trucada inesperada que l'havia tret de casa. No havia retingut cap frase. Segurament, havia estat una conversa formal i educada, però no la recordava. Com si les paraules, inconnexes, fossin pistes per resoldre un enigma. Quatre lletres: atur. Feia mal. Assistia, perplexa, al seu acomiadament amb la falsa fredor de qui creu que allò no li està passant. Va posar el pilot automàtic. Era capaç de fer-ne broma, fins i tot. L'humor que disfressa la tristor més infinita. De cop, va pensar que hauria de donar la notícia als seus pares. Als seus fills. I les quatre lletres costaven més d'ajuntar. Atur. Ruta a l'inrevés. Va adonar-se que portava més d'una hora caminant sense seguir-ne cap, de ruta.  Però no es volia aturar. De cap manera.

El retrovisor (Segre, 25-12-15)