Em
sembla bell i sublim que Kant hagi entrat en campanya. Albert Rivera
el recomana sense haver-lo llegit (no ho dic jo, ho va dir ell). I fa
bé. El 2013 una discussió sobre l'obra d'aquest filòsof alemany en
un supermercat del sud-est de Rússia va acabar a trets. Haurem de
fer cas a Pablo Iglesias i llegir la Crítica de la raó pura. Qui
sap si això ens pot salvar la vida a la cua del súper en una
batussa entre partidaris i detractors de l'epistemologia. Ciència
ficció en un país que ha fet desaparèixer la filosofia de
l'ensenyament. Jo a Kant li tinc una especial simpatia. Em transporta
a una primavera llunyana en què la setmana tenia més exàmens que
dies. Estem desesperats. Els nervis previs a la temuda selectivitat
comencen a passar factura. La professora de filosofia s'apiada de les
nostres ànimes i s'ofereix a examinar-nos en dissabte. Cita amb Kant
a les nou del matí. Un sospir d'alleujament recorre la classe com un
tsunami. Divendres estic tan cansada que no puc concentrar-me. Em
regalo dos hores de son abans de passar la nit en blanc. Obro els ulls sobresaltada. El despertador m'anuncia que són dos quarts de nou. És
una broma pesada. Em vesteixo precipitadament conscient que hauré de
fer la selectivitat al setembre. Camino tan de pressa com puc mentre
repasso
el meu discurs increïble. Còmic. Patètic. De vegades, la
professora de la meua imaginació es mostra comprensiva. D'altres, em
posa un no presentat. Hi ha una llum irreal que no em fa presagiar
res de bo. Quan arribo a l'institut, ja no hi ha ningú al passadís.
Obro la porta de classe sense trucar i un professor que no em sona de
res m'interroga amb la mirada. Corro cap a la sala d'exàmens. A
mitges escales una veu amiga em pregunta què hi faig allà a
aquelles hores. De sobte, tot encaixa. Ell fa nocturn, així que és
divendres, encara. Em sento ridícula. Me'n torno cap a casa,
desconcertada. Al pis d'estudiants no tenim telèfon, però sí una
tele vella que em mostra la Trinca en blanc i negre. Sí, aquell
programa el fan divendres al vespre. Torno a tenir tota la nit per
estudiar. Dotze hores després, vaig a l'institut per segona vegada.
I a fer el mateix examen. És el dia de la marmota. Vaig treure un
10, però no sé res de Kant. Suposo que el terrible jet lag que em
va provocar aquell insòlit viatge a peu va jugar a favor meu.
El retrovisor (Segre, 11-XII-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada