Llull i l'esperança

Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen. És l'últim que es perd. Són paraules que no conforten perquè no se les creu ni l'emissor ni el receptor del missatge. Aquest futur prometedor pintat de color verd no és ben bé real. L'esperança és una virtut teologal que en requereix una altra: la fe. Una fe cega. I són mals temps per als descreguts. Un optimisme pueril domina el món i Paulo Coelho és el seu profeta. Les autoritats sanitàries haurien d'alertar que una sobredosi d'energia positiva pot ser perjudicial per a la salut. Si mai no t'has sentit profundament desgraciat, mai no seràs feliç. No reivindico el dolor, el constato. Aquella fiblada que t'esquartera l'ànima. En la història de l'art hi ha més desesperació que esperança. Això sí, la tristesa s'ha de deixar reposar. Ha de destil·lar el dramatisme. Quedar nua. Cal esborrar qualsevol rastre de sentimentalisme. Potser si escrivís aquest article des de la insòlita primavera que hi ha més enllà dels límits de la boira, seria més fàcil parlar d'amor que de mort. Però en el meu món sense ombres arriba el Nadal amb sigil. I ho intento. Intento concentrar-me en què avui és la Mare de Déu de l'Esperança. Significativament, dia internacional de les persones migrades. Em vénen al cap uns versos del poeta cubà Nicolás Guillén. Una oració a la verge de la Caritat, tercera de les virtuts teologals. Quan era adolescent, els escoltava en la versió sempre salvatge i histriònica de Claustrofobia: “Virgen de la Caridad,/ que desde un peñón de cobre/ esperanza das al pobre/ y al rico seguridad./ En tu criolla bondad,/ ¡oh madre!, siempre creí,/ por eso pido de ti/ que si esa bondad me alcanza,/ des al rico la esperanza,/ la seguridad a mí”. Perquè només els desesperats necessiten esperança. I amb ella, fe i caritat. És un tres per un. Però consti que com si un exèrcit de coaches em perseguís, com si Mr. Wonderful en persona m'obligués a buscar inspiració, m'aferro a un clàssic. L'any que som a punt d'estrenar serà el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull. Va ser el meu primer gurú quan tot just era una nena i no tenia ni idea de la seua dimensió intel·lectual. Només sabia que aquell home, quan ja era molt gran, va sobreviure a un naufragi i en arribar a la costa va tornar a escriure de memòria els llibres que s'havia engolit el mar. Potser és això l'esperança.

El retrovisor (Segre, 18-XII-15)