dimecres, 31 de maig del 2017

El tren postal 19971


Emportar-se el lloro d’un cotxe donava per a un pico. Així eren els vuitanta. No calia recórrer al diccionari cheli d’Umbral per entendre l’argot dels baixos fons. Però no tot eren petits robatoris i atracaments a la desesperada per aconseguir cavalcar-se una papela. Ara fa trenta anys es jutjava a l’Audiència de Lleida Aldo di Parma, un italià de 56 anys que vivia –literalment– a tot tren a la Costa del Sol. Faltava un minut per a les onze de la nit del 7 de setembre del 1984 quan el tren postal 19971 que feia el trajecte Barcelona-Madrid va haver de fer una frenada d’emergència a l’altura de Puigverd de Lleida perquè hi havia un Ford Fiesta travessat a la via. El maquinista no va ser a temps d’evitar el brutal impacte, que va destrossar el vehicle. Ningú no va prendre mal: era una trampa. Mitja dotzena d’homes ben organitzats van aparèixer del no-res. Quan els cops de mall per forçar la porta feien evident que es tractava d’atracadors, els tres funcionaris que custodiaven el correu van amagar-se en un altre vagó. No els va passar res. De fet, en pocs minuts, els desconeguts havien desaparegut amb quatre saques. Oficialment, es van emportar 72.000 pessetes (poc més de 430 euros).

Era el tercer assalt en un mes a un tren postal i es posava de manifest que el diner negre feia via a Espanya. La inviolabilitat del correu era l’excusa perfecta. Per més que el paquet fos sospitosament pesat, es declarava que el valor de la tramesa era de 1.000 pessetes (6 euros). El 1984 es destapava el pastís quan des d’una oficina bancària de Lleida es van enviar dos milions de francs a Barcelona i en va arribar un... de lires. Del sobre lacrat va desaparèixer la divisa gal·la (al canvi, uns 38 milions de pessetes) i va aparèixer l’equivalent a un milió de pessetes en moneda italiana. Quan es va presentar la pertinent denúncia res no quadrava. Com es podia haver perdut aquell dineral si en fer la transacció es va fer constar que s’enviaven les mil pessetes de rigor? Que els atracadors de Puigverd deixessin oblidat un feix de 200 marcs alemanys a la platja del Miracle de Tarragona dóna idea del botí –real– que es van emportar. Els trens postals van deixar de circular pocs anys després, però el diner negre, no.

El retrovisor (Segre, 26-5-17)

dilluns, 29 de maig del 2017

Una mica més de pastís de cirera


A la (magnífica) segona part del Quixot, el batxiller Sansón Carrasco solta una de les frases cèlebres del llibre: “nunca segundas partes fueron buenas”. Miguel de Cervantes va sobrat de sentit de l’humor. Va sobrat, en general. Sap que li està sortint una novel·la encara més rodona que la primera. Invoco el seu fantasma perquè s’obri de nou el miracle.

Diumenge (*) torna Twin Peaks (aquí la podrem veure dilluns a Movistar+). Tremolo més que Ronette Pulaski quan reconeix el seu agressor en un retrat robot. Twin Peaks va canviar per sempre més les regles del joc televisiu. Si es diu que el millor cine ara es fa a la petita pantalla és perquè David Lynch –us lloem, Senyor– va obrir el camí. Va ser el 8 d’abril de 1990. Aquell dia s’emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i surrealista, cert. Però fascinant. El pertorbador univers creatiu de Blue Velvet homologat per a tots els públics. I amb el mateix protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan. La pregunta era qui va matar Laura Palmer, però no estàvem gaire segurs de voler saber la resposta.

Si alguna cosa vam descobrir en aquella petita ciutat de l’estat de Washington amb gust de pastís de cirera era que hi ha monstres amagats sota els nostres llits confortables. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, 8 quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper grava aquest missatge a la seua secretària mentre admira els avets que li donen la benvinguda a la sèrie. Prèviament hem sigut testimonis de la macabra troballa d’un cadàver a la riba d’un llac.

Pete Packard obre la mortalla de plàstic i contempla la bellesa inert, blavosa, de Laura Palmer. L’escena esdevindria una icona del segle XX. Com la música d’Angelo Badalamenti, que va convertir la lenta intro en un estat d’ànim en el qual s’arrossega cada nota. A Lynch li vam acceptar tot: els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d’un guió que ens va enganxar com un serial veneçolà però tenia una impecable factura cinematogràfica. “I’ll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l’agent especial en un dels somnis. I la profecia s'ha complert.

El retrovisor, Segre
(*) Publicat el 19-5-17

diumenge, 28 de maig del 2017

Un monstre em ve a veure


Quan mires enrere, les coordenades espai-temps semblen traçades amb escaire i cartabó. Una perfecta línia de ròtring limita cada persona que hem sigut fins a ser qui som. Però el cert és que el demiürg del nostre destí no era tan precís. Hem creuat moltes fronteres sense moure’ns mai de terra de ningú, com si aquestes ratlles abstractes que separen la infància de l’adolescència o l’adolescència de la joventut fossin, en realitat, un degradat de carbonet amb un principi i un final incerts.
Jo em sentia gran. No m’hauria definit a mi mateixa com la xiqueta que encara era als ulls dels adults; la nena de la qual fuges sense sospitar que quan per fi te n’hauràs allunyat, la trobaràs molt a faltar. Un dia de tardor, aquesta jo remota fullejava el diari i va sentir una fiblada al cor en veure lo Marraco enterrat en fang. Els aiguats del 1982 el van engolir sense compassió, com feia ell amb la canalla fins al 1955. Psicòlegs infantils del segle XXI, atents a la imatge: un drac monstruosament gros sortia al carrer i s’empassava criatures que ploraven terroritzades. Alguns pares aprofitaven per passar comptes amb els més tremends. “Menja’t el meu, que s’ha portat molt malament.” Sacrificis de festa major. Aquests patufets a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou, rebien un caramel i sortien per la cua de la bèstia lliscant per un inesperat rascaculs. Lo Marraco feia por, però tornar a veure la llum del dia et reconciliava amb el món. Com Jonàs mirant-se alleujat la balena després que l’hagués vomitat.
La bèstia, a la meua època, ja s’havia civilitzat i no menjava nens. I això que la seua arribada a Lleida ara fa seixanta anys tampoc no va ser gaire tranquil·litzadora. El 14 de maig de 1957 es va estrenar lo Marraco tal com el coneixem ara. El va capturar un paleontòleg birmà en una serra del Pinell. Mitologia casolana. El van fer desfilar encadenat escortat per feres d’un circ que aquells dies era a la ciutat. En arribar a la plaça Sant Joan es va sentir un bram esgarrifós i la bèstia es va deslliurar de les cadenes. King Kong versió Ponent.
Els nens que ho van presenciar són a punt de jubilar-se. Lo Marraco ja no fa por, però ens commou, perquè ens recorda que hi va haver un temps llunyà i feliç en què els monstres que ens venien a veure eren inofensius.

El retrovisor (Segre, 12-5-17)


divendres, 26 de maig del 2017

"És tota teva"


Sense preliminars: “Destapa-la, és tota teva”. Una noia amb cara d’entomar el que calgués. Els ulls tancats i pintats d’un verd intens, a joc amb uns llavis del mateix color. Una bellesa irreal. Aquell malèfic Photoshop que converteix una persona en l’obscur objecte del desig. La campanya publicitària, que va costar prop de mig milió d’euros, es va presentar ara fa deu anys per promocionar el turisme a les comarques de Lleida. No es pot negar que de repercussió en va tenir. I molta. A la Diputació li van ploure les crítiques. Sexista és l’adjectiu més ponderat que se li va dedicar. Els creatius s’estimaven més parlar de provocació, però no va colar. Tres dies després, com si d’un truc d’il·lusionisme es tractés, la noia a la qual que es convidava a destapar va desaparèixer misteriosament dels cartells. Esperem que la model cobrés per la feina feta. L’eslògan es va mantenir, tot i perdre el sentit. Un pedaç. El femení grinyolant sense pietat en un paisatge de boscos i llacs.


Ha passat una dècada, però el món no ha canviat gaire. Una hostessa del torneig Comte de Godó ha fet revifar la polèmica sobre el paper de les dones en els esdeveniments esportius. La noia va denunciar que malgrat la pluja i les baixes temperatures, les obligaven a portar màniga curta i una faldilla de pam mentre sostenien els paraigües perquè no es mullessin els tennistes i que van acabar totes mig malaltes. Déjà vu. Als podis de ciclisme ara només s’hi veuen noies guapes si han guanyat una cursa, però sembla que els altres esports no s’han donat per al·ludits. Hostessa, segons el diccionari, és una “persona encarregada de l’acolliment en una fira, un congrés i especialment en les companyies aèries”. Ara bé, sembla que no totes les persones són aptes per desenvolupar aquesta feina. Entro al web d’una de les empreses d’hostesses que més treballen a Lleida. He d’omplir un formulari en el qual els estudis que tinc i l’experiència són –literalment– els darrers requisits que se’m demanen. Abans he de dir l’edat, l’alçada, la talla d’americana i de pantaló i contestar a una pregunta que m’ha intrigat: “saps patinar?” Les noies que responen el qüestionari no havien nascut quan Martini va convertir uns patins en mite eròtic i no poden saber què s’espera d’elles. I anar fent.



El retrovisor (Segre, 5-5-17)

dimarts, 2 de maig del 2017

La revolució dels clavells


Qui sap si seria un 25 d’abril quan van fer la seua particular revolució dels clavells. Ells no preparaven un cop d’estat, però també van orquestrar un assalt al poder. El seu objectiu era fer-se visibles als ulls de les noies del poble. Així, en plural. Demostrar que ja no eren nens. Aquella pressa de quan es té tota la vida per davant però encara no se n’és prou conscient. De quan s’està enamorat de l’amor.

El pla era impressionar-les amb un cop d’efecte que els convertiria en irresistibles cavallers armats. Però ser un gentleman rural és complicat. I més quan el pressupost no acompanya. ¿D’on traurien prou flors per regalar-ne una a cada noia que els feia el pes i vestir el trau de la jaqueta amb elegància primaveral? Van trobar la resposta als balcons. Quin goig feien les clavellines. I n’hi havia pràcticament a cada casa. A la nit van sortir de cacera. Van triar unes canyes prou llargues per arribar a totes les finestres. Un tall estratègic permetia pinçar la tija i arrencar les flors amb sorprenent precisió. No en van deixar ni una: la collita va ser espectacular. Ara calia pensar com mantenir els clavells ufanosos fins a l’hora del ball. El pom tenia unes dimensions colossals, no seria fàcil trobar un lloc prou gran per posar-les en aigua de manera discreta. Van optar per utilitzar un abeurador que hi havia a l’entrada d’un d’aquests latin lovers del Segrià.

L’endemà es van sentir uns crits esgarrifosos. “Sang! Han mort algú!” El noi va córrer escales avall perquè sa mare no espatllés la gran sorpresa. Al cap d’un moment, els escarafalls s’havien estès a tot el poble. No hi havia cadàver, cert, però les mestresses estaven indignades amb el robatori de plantes. “S’ha de ser molt poca vergonya!” Les noies per les quals sospiraven eren les primeres a qualificar de dropos i salvatges aquells lladres que havien actuat amb nocturnitat i premeditació. Es va imposar l’omertà. Cap d’ells no va confessar. Semblava més prudent deixar córrer la galanteria. Els clavells es van pansir sense que les destinatàries arribessin a saber aquesta història. Pocs anys després, la mare que es va espantar en veure la sang que no era sentia una esgarrifança cada cop que passava davant de l’abeurador. Aquell dia hauria matat el seu fill, però això és un dir. Als 21 anys el van matar de veritat, a la guerra.

El retrovisor (Segre, 28-4-17)