Forasters

Volíem viure en una sèrie de televisió. El nostre món no era homologable al que ens mostrava la petita pantalla. Així va ser com les grues es van convertir en el nostre referent paisatgístic i un exèrcit de paletes va aixecar cases idèntiques i afilerades a tots els bancals que tenien el vist-i-plau de la regidoria d'Urbanisme de torn per deixar de ser-ho. En pocs anys, els pobles van créixer i van fer goig. Però molt em temo que pagant un preu molt alt, el de perdre la seua personalitat. No és només qüestió de tipologia de cases i materials de construcció. No, va ser un canvi més subtil. Els pobles es van convertir en barris residencials. Els nous habitants d'aquestes còpies -no precisament barates- de Wisteria Lane no en sabien res dels codis que regeixen les petites comunitats. Ells van comprar una casa i prou. Però van canviar, sense saber-ho, les regles del joc. Això no és bo ni és dolent. Simplement, ha passat. De la mateixa manera que els tractors van fer desaparèixer els animals de càrrega. I així va ser com va perdre el sentit una paraula imprescindible si havies nascut en un poble o eres John Wayne: “foraster”. La definició del diccionari es queda molt curta per entendre el concepte. Un foraster era un esdeveniment en ell mateix. Soroll de persianes de fusta al seu pas. Ulls que l'escruten des del balcó. De tant en tant, un rogle de dones grans que feinegen assegudes en cadires de bova. Un tímid “adéu, passi-ho bé” per fer més suportable la interrogació silenciosa i descarada de les veïnes i, acte seguit, sense temps a interpretar aquella resposta aparentment assajada de tan sincronitzada, un murmuri in crescendo que li fa accelerar el pas instintivament. Sap, sobretot si ell també és de poble, que és el moment de les especulacions. De bastir una història que no sempre s'ajustarà a la realitat. Tard o d'hora, algun vell dels que han arribat a l'edat de permetre's el luxe de dir el que pensen li preguntarà obertament qui és i què hi fa, allà. Haurà de mesurar molt les paraules, perquè els forasters són culpables mentre no es demostri el contrari. Sempre. Els xiquets que ara juguen als parcs d'aquests paradisos adossats no ho saben. Tècnicament, també són de poble. Però fins que no tinguin edat per llegir Jesús Moncada no descobriran com era el seu món abans que ells hi arribessin. 

El retrovisor. Diari Segre (23-8-13)