El darrer estiu

Hi ha fronteres clares i diàfanes. La de Gibraltar, aquests dies, n'és un exemple. També n'hi ha de subtils i invisibles. No et posen cap segell al passaport, però de sobte, et trobes a l'enigmàtic altre costat. Aquella dimensió desconeguda i abstracta. El primer dia de feina, la incòmoda espera al notari per signar una hipoteca, el moment de pànic de sortir de l'hospital amb un maxicosi... I sense que cap duaner te n'hagués informat, has fet cap a un temps verbal que mai no havies conjugat en present. I menys d'indicatiu. Ets gran. En algun moment dels darrers anys t'has fet gran. I t'inquieta saber quan. Si és que hi ha un quan possible. Em ve al cap una Nancy. Una Nancy que porta faldilla texana i un jersei de punt groc. Em veig reflectida al plàstic de la capsa mirant-la embadalida i m'avergonyeixo del meu moment de debilitat. Sento que ja no tinc edat perquè m'agradi. No té res d'especial aquella nina, potser si m'he aturat a l'aparador és perquè tinc un atac de nostàlgia preventiva. La certesa que serà l'última Nancy. No tinc memòria d'haver-hi jugat. Només d'haver-la desitjat. Enriqueta, la botiguera, s'adona del meu dilema i em diu una d'aquelles misterioses frases dels adults que per alguna estranya raó es queden ocultes al teu subconscient per retornar-te com un boomerang venjatiu al cap dels anys. “Disfruta-la, que ja tindràs temps de ser gran, dona!”. Intueixo que va ser la darrera tarda de la meua infantesa. De fet, hi podria posar data. A la ràdio que no escolto canvien el to i Enriqueta, incrèdula, la posa molt forta. Té la boca oberta i una mà al cor, com si se l'hagués d'aguantar perquè no se li escapés. “Han disparat al Sant Pare!”, diu. A l'instant, totes les dones del carrer són a la botiga comentant la jugada i jo me'n vaig, discretament. Més que res perquè no sàpiguen que m'estava mirant una nina. No em semblava tan greu l'atemptat. Feia quatre dies que s'havia mort un altre Papa i, suposo que trobava rutinària l'elevada sinistralitat del sector. Encara creuaria altres fronteres. I un estiu descobriria que el concepte vacances ja no era sinònim d'aquell període etern de llibertat salvatge. Mai no m'ha agradat l'estiu. Però sé que m'enganyo afirmant-ho. Que hi va haver un temps en què la preciosa llum de setembre semblava apagar la felicitat. I em pregunto quin va ser aquest darrer estiu.

El retrovisor. (Segre, 9-8-13)