divendres, 24 d’octubre del 2014

L'home que tenia sort


Tinc pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg, es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un altre artista de la seua generació que també era militant del mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots. Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!". A mi aquest home em desarmava. L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura. Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam passar davant una galeria que anunciava una exposició d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració. A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats". Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava Gardner. Qüestió de sort.

El retrovisor (Segre, 24-10-14)

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Arbeca Jones

Ja és oficial. El turó de la Seu Vella aspira a ser Patrimoni de la Humanitat. No els descobriré jo la sopa d'all, que segur que ja l'han tastada. Em limitaré a obeir ordres de Pep Tort, director del consorci que gestiona aquest conjunt monumental, que el cap de setmana ens demanava a la gent que ens dediquem a l'ofici d'escriure que tinguéssim en compte l'antiga catedral de Lleida. El cert és que la història -èpica i lírica a parts iguals- de la Seu Vella dóna per a unes quantes novel·les. “Sant Prepuci? M'esteu prenent el pèl”. Confesso que em va costar de creure que existís. Som a la tardor de l'any 2003, a la sobretaula d'un dinar literari que va derivar, no em preguntin com, en una animada tertúlia sobre relíquies. Vidal Vidal, que de Lleida ho sap tot, en va posar una d'autòctona sobre la taula. Metafòricament parlant, s'entén. Tampoc no calia posar-se més escatològic del compte. “A la Seu Vella s'hi venerava el Sant Drap de Jesús”. Hauria d'estar curada d'espants. Si a l'Edat Mitjana et podies trobar una impossible banya d'unicorn a la capella dels Montcada, tampoc no sembla tan estrany que el primer bolquer del Nen Jesús hagués fet cap a la capital del Segre. Perquè això de “drap” era un eufemisme com un altre. No donava crèdit, com els bancs. I poca broma amb aquesta relíquia, que era de les importants. Prou perquè en plena Guerra Civil, fos robada d'una caixa fort del Banc d'Espanya i desaparegués sense deixar rastre. Què fas amb un suposat bolquer de prop de dos mil anys? L'emmarques? A Lleida es va viure com una autèntica tragèdia. S'havia perdut una de les grans relíquies de la cristiandat. Però la cara de Vidal avançava que la història tenia epíleg. “Em sento com si fos Arbeca Jones”, va assegurar amb un somriure. Documentant la novel·la Nit endins, que aleshores era tot just un projecte, va trobar una insòlita pista del Sant Drap. Un fil -literal- del qual estirar una història. El 1658 el rei Felip IV va passar per Lleida quan tornava de Frankfurt, de la coronació de l'emperador Leopold. No se'n va anar amb les mans buides. Va ser obsequiat amb un minúscul fragment de la sagrada tela. El rei va regalar la relíquia al comte de Pañaranda, que l'havia acompanyat en el viatge. I aquest, a Fra Pedro de la Cruz, natural d'Escalona del Prado, a Segòvia. I en aquest poblet van quedar els quatre fils del Sant Drap lleidatà sense que ningú no ho sabés, perquè eren al mateix reliquiari que contenia uns fragments de Vera Creu. Paral·lelament, i sense que un sabés de les investigacions de l'altre, la historiadora Josefina París va descobrir que el 1808 la família que havia custodiat a casa seua la relíquia per protegir-la dels excessos de la Guerra del Francès va ser recompensada amb un retallet del bolquer. Va anar passant de generació en generació fins a fer cap a Barcelona. Ja en tenim dos fragments. Algú s'anima a acabar el trencaclosques?


El retrovisor (Segre, 17-10-14)

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Un silenci antic i molt llarg


No ho recordaven amb el dramatisme dels seus pares. Per a la generació de Gil de Biedma aquells van ser, possiblement, els anys més feliços de la seua vida. Al cap i a la fi, eren uns nens. I la infància, per dura que hagi estat, és el paradís al qual sempre es pot retornar. Però amb la memòria d'aquells dies de llibertat salvatge no en tenien prou per fer baixar l'enorme roda de molí amb què els obligava a combregar el franquisme. Acabada la guerra, a aquells nens feliços els faltava l'aire. La putrefacta moral del nacionalcatolicisme els va asfixiar sense compassió. Es feien grans a la vegada que el seu món es feia més i més petit. Tot estava prohibit. Tot aixecava sospites. Tot era pecat. La misèria s'havia instal·lat en les seues vides, s'havia apoderat de l'alegria. Temps de mantellines a missa i una bona dosi de NO-DO abans de la pel·lícula del diumenge, no fos cas que algú gosés evadir-se més del compte i se li oblidés qui manava. La postguerra va ser llarga. Molt llarga. Pere Oró es va apuntar a cantar a la coral del seu poble. Poques coses es podien fer en aquella època. Encara no havien fet els vint anys i se sentien bullir la sang. Per més que el règim els volgués tallar les ales, no és fàcil mantenir les hormones d'un adolescent sota control. I aquella primavera les notaven més alterades del compte. Que ja era el tercer año de la victoria. El quart sota el jou feixista per als lleidatans. Així que la coral Harmonia d'Aitona es va apuntar al concurs de corals de la festa major de Lleida amb un repertori arriscat. "Ens deien que estàvem bojos, que ens matarien a tots. Encara hi havia molta por". Els van desqualificar a la primera ronda. El Cant de la Senyera s'havia convertit en l'himne oficiós de Catalunya. Poc més que una cançó revolucionària. Pere Oró ha anat a veure un espectacle del cor de l'Orfeó Lleidatà que repassa aquests anys de repressió i s'ha emocionat en tornar a escoltar-lo. "No vam guanyar, però tot el públic del Frontón es va posar dempeus a aplaudir-nos". Era l'any en què es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, des d'on es fa i es desfà perquè Lleida ingressi a la Región del Ebro i se separi de Catalunya. En aquells temps no era tan difícil moure fronteres, qui ens ho havia de dir. 1942. Màrius Torres moria molt lluny d'aquí. El silenci encara seria antic i molt llarg.

El retrovisor (Segre 10-10-14)


divendres, 10 d’octubre del 2014

Vides inventades

A Montse Penella, que sap de què parlo

Qui més qui menys s'ha posat rímel per sortir afavorit a l'autobiografia. S'ha d'haver tingut una vida molt avorrida perquè amb els anys encaixin totes les peces del trencaclosques. Mirem enrere i no sempre ens reconeixem. Hi ha versions nostres francament millorables. Aquesta necessitat d'entendre'ns i, fins i tot, de perdonar-nos, ens fa ometre dades i falsejar records. Ens fabriquem un passat a mida que ens alleugereix el pes de la culpa. Aquesta màcula que arrosseguem els soferts productes de la tradició judeocristiana. Però n'hi ha qui no en té prou amb el Photoshop i s'inventa una vida. Bé, de fet, en vampiritza unes quantes i es crea un collage prêt-à-porter. Tot comença amb una petita mentida. El desig d'agradar a tota costa. De ser allò que l'altre s'espera. Una patètica necessitat d'afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu s'acaba perdent en un laberint d'invencions que ha teixit una xarxa de mentides tan espessa que atrapa el creador de la faula. I se l'acaba creient. El cas paradigmàtic és el d'Enric Marco, el venerable vellet que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració nazi de Flossenbürg. Va arribar a ser president d'Amical Mauthausen. Va pronunciar un dels discursos més emotius que mai s'han sentit al Congrés dels Diputats. Va rebre la Creu de Sant Jordi. I era un impostor. S'ho va inventar tot. Maria Barbal acaba de publicar la novel·la En la pell de l'altre, inspirada en aquest cas. No tant en Marco com en la seua patologia. La història del padrí que mai no va trepitjar un camp d'extermini i es va erigir en portaveu dels supervivents de l'holocaust no és única. Poc després que sortís aquest frau a la llum vam saber que la presidenta d'una de les associacions de víctimes de l'11-S ni tan sols era a les Torres Bessones quan es van produir els atemptats. Tania Head, la dona que treballava a les oficines que Merrill Lynch tenia al pis 78 de la torre sud del World Tarde Center, que va perdre el seu promès Dave a la torre nord, era una ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Ni va ser víctima de l'atac terrorista, ni estava a punt de casar-se. Esgarrifa saber que hi ha més gent que ha portat el seu afany de protagonisme fins al deliri. Anònima i amb càrrec. Mentiders convençuts de la seua veritat.


El retrovisor (Segre, 3-10-14)