Tinc
pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís
Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg,
es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat
jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels
vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu
resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis
que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però
conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt
al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home
seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo
també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una
hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos
en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia
preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un
altre artista de la seua generació que també era militant del
mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un
optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo
he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys
va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de
dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb
el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una
companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots.
Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a
Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia
estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que
l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres
va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que
anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un
supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan
encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que
la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar
ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!".
A mi aquest home em desarmava.
L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al
Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura.
Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam
passar davant una galeria que anunciava una exposició
d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de
Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo
no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració.
A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats".
Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat
el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels
ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava
Gardner. Qüestió de sort.
El retrovisor (Segre, 24-10-14)