El mes de febrer de 1995 -ara fa vint
anys- aquest diari publicava un anunci en què la Paeria donava a
conèixer el nom dels afortunats guanyadors de 125 mòdems. Mòdems!
Recorden aquell soroll d'ous ferrats intergalàctics? Aquells llumets
fent pampallugues el mig minut que tardaven a obrir una pàgina web
amb la qual no podíem interactuar? Si abans d'ensopegar amb aquesta
relíquia algú m'hagués preguntat com era el món a
finals del segle XX li hagués dit que si fa no fa com ara.
Potser perquè, de manera inconscient, aturem el temps en un moment
determinat de les nostres vides. I això fa que de tat en tant et
sorprenguis perquè no reconeixes la persona que et mira des de
l'altra banda de l'espill. Sí, definitivament, el món ha canviat
molt. I jo també. O potser és que de gairebé tot fa vint anys.
Tantes vegades citant a Gil de Biedma sense tenir ni la més remota
idea de què significava mirar enrere i sentir vertigen. De sobte,
el diari de fa vint anys em resulta més proper que el de la setmana
passada. Veig la reina (l'altra) inaugurant l'Auditori. I no em cal
llegir el text per recordar la divertidíssima crònica d'ambient que
va fer Lluís Besa explicant les peripècies d'uns independentistes
que van haver de ser escortats per la Guàrdia Urbana perquè la
facció més radical de la monarquia, representada per unes veïnes
de la Bordeta, no van dubtar a propinar-los enèrgics cops de bossa
quan van gosar escridassar Sofia. I veig una altra portada que em
mostra la foto d'un home aguantant mitja clau i ja sé que Marta
Camps em portarà a la Noguera, a Tiurana, el poble que va condemnar
el pantà de Rialb. El febrer de 1995 encara hi quedaven dotze cases
obertes malgrat tots els ultimàtums. Ca l'Agna, Ca la Teta -que no
s'esverin els lectors de parla oriental, que aquest és territori
popa-, Ca l'Oliva... Sabien que tard o d'hora els farien fora del
poble. Però van esgarrapar temps al temps. Ha de ser difícil
renunciar a la casa del teu pare, que diria Gabriel Aresti. Entens
que Lluís Tarrés, del molí de Tiurana, fes la seua particular
protesta de només lliurar mitja clau al Govern Civil. Li podrien
arrabassar els béns, però no els records. No les arrels. Una
història emotiva que contrasta amb una notícia prosaica en format
més breu: el Pla General de Lleida preveu que la ciutat tindrà
144.263 habitants el 2015. Van afinar prou. Penso que és curiós,
que la periodista que ens va fer la crònica de l'agonia de Tiurana,
o de la maledicció de la muntanya de Tor és ara la màxima
responsable d'Urbanisme de la Paeria. Que els Plans Generals, vint anys després, han passat a ser cosa seua. El que no podia saber és que una setmana més tard d'aquesta incursió a l'hemeroteca seria
destituïda. Definitivament, m'agrada més el 1995. Malgrat els
mòdems.
El retrovisor (Segre, 20-2-15)