Mitja clau

El mes de febrer de 1995 -ara fa vint anys- aquest diari publicava un anunci en què la Paeria donava a conèixer el nom dels afortunats guanyadors de 125 mòdems. Mòdems! Recorden aquell soroll d'ous ferrats intergalàctics? Aquells llumets fent pampallugues el mig minut que tardaven a obrir una pàgina web amb la qual no podíem interactuar? Si abans d'ensopegar amb aquesta relíquia algú m'hagués preguntat com era el món a finals del segle XX li hagués dit que si fa no fa com ara. Potser perquè, de manera inconscient, aturem el temps en un moment determinat de les nostres vides. I això fa que de tat en tant et sorprenguis perquè no reconeixes la persona que et mira des de l'altra banda de l'espill. Sí, definitivament, el món ha canviat molt. I jo també. O potser és que de gairebé tot fa vint anys. Tantes vegades citant a Gil de Biedma sense tenir ni la més remota idea de què significava mirar enrere i sentir vertigen. De sobte, el diari de fa vint anys em resulta més proper que el de la setmana passada. Veig la reina (l'altra) inaugurant l'Auditori. I no em cal llegir el text per recordar la divertidíssima crònica d'ambient que va fer Lluís Besa explicant les peripècies d'uns independentistes que van haver de ser escortats per la Guàrdia Urbana perquè la facció més radical de la monarquia, representada per unes veïnes de la Bordeta, no van dubtar a propinar-los enèrgics cops de bossa quan van gosar escridassar Sofia. I veig una altra portada que em mostra la foto d'un home aguantant mitja clau i ja sé que Marta Camps em portarà a la Noguera, a Tiurana, el poble que va condemnar el pantà de Rialb. El febrer de 1995 encara hi quedaven dotze cases obertes malgrat tots els ultimàtums. Ca l'Agna, Ca la Teta -que no s'esverin els lectors de parla oriental, que aquest és territori popa-, Ca l'Oliva... Sabien que tard o d'hora els farien fora del poble. Però van esgarrapar temps al temps. Ha de ser difícil renunciar a la casa del teu pare, que diria Gabriel Aresti. Entens que Lluís Tarrés, del molí de Tiurana, fes la seua particular protesta de només lliurar mitja clau al Govern Civil. Li podrien arrabassar els béns, però no els records. No les arrels. Una història emotiva que contrasta amb una notícia prosaica en format més breu: el Pla General de Lleida preveu que la ciutat tindrà 144.263 habitants el 2015. Van afinar prou. Penso que és curiós, que la periodista que ens va fer la crònica de l'agonia de Tiurana, o de la maledicció de la muntanya de Tor és ara la màxima responsable d'Urbanisme de la Paeria. Que els Plans Generals, vint anys després, han passat a ser cosa seua. El que no podia saber és que una setmana més tard d'aquesta incursió a l'hemeroteca seria destituïda. Definitivament, m'agrada més el 1995. Malgrat els mòdems.

El retrovisor (Segre, 20-2-15)